El català que parlem a Alemanya (o una autoestima mal entesa)

Entre els diferents mals que patim els valencians hi ha el de la baixa autoestima; una baixa autoestima, si més no, des del punt de vista lingüístic i nacional. El penúltim episodi s’ha viscut fa només uns dies. Patrick Weimer, periodista de la televisió pública de Saarland, a Alemanya, va fer una crònica sobre el futur de Ford per al telediari d’À Punt. La notícia hauria passat desapercebuda –excepte per als treballadors de la factoria en Almussafes– si no haguera estat perquè Weimer la va realitzar en un perfecte català. Sembla que aquest fet –un periodista d’origen alemany parlant en la mateixa llengua de la cadena de televisió i dels teleespectadors als quals s’adreça– ha sorprès la població. Twitter i Instagram, de seguida, n’arreplegaren l’esdeveniment: els “quina meravella” i les comparacions amb el candidat espanyol del Partit Popular a la presidència de la Generalitat Valenciana van marcar la tònica dels comentaris. Des d’À Punt NTC, fins i tot, se li va fer una breu entrevista, gràcies a la qual hem sabut que “va tindre els primers contactes amb el valencià en discoteques i bars, però que l’aprenentatge es va intensificar en conéixer la seua dona, una valenciana del Cap i Casal i investigadora en literatura”, a més d’“estudiar català durant uns anys a la Universitat de Saarland”.

Personalment, el succés em ve molt bé per a les classes de català a Leeds, ja que me’n permet demostrar la internacionalització i la utilitat als estudiants. La majoria s’han matriculat a Llengua i cultura catalanes, perquè o bé volen treballar a Catalunya, o bé volen passar un curs a Barcelona, o bé tenen familiars o coneguts a Girona –un dels propòsits que m’he marcat és que descobrisquen el País Valencià, tot siga dit. (Tots, això sí, fan també classes d’espanyol, que, en alguna ocasió, m’hi fa de crossa. Sé que hi ha un cert corrent que no veu correcta o adequada la dependència d’aquesta llengua per a explicar el català; de l’italià o del francès, en canvi, sí que ens en podem aprofitar sense que les sensibilitats més pregones s’hi ressenten).

Ara bé, no són tots aquests motius els mateixos que ens porten a nosaltres a estudiar un segon idioma estranger? El problema –de marc nacional; fins a cert punt, inconscient, sense mala fe– es genera per un desequilibri lingüístic: quan no se situa la llengua pròpia al nivell de qualsevol idioma del món. No conec la biografia lingüística de Weimer, però m’atreviria a afirmar que, a banda de l’alemany i, ja ho hem vist, del català, té grans coneixements, com a mínim, d’anglès i d’espanyol. Més encara: que, per a ell, més enllà de l’hipòtetic amor cap a la llengua materna, les quatre li resulten iguals –un mitjà per a transmetre un missatge segons el destinatari. Altrament, podria haver optat, com tants tertulians, polítics o esportistes –Juan Ignacio Ponce, Ana Barceló, Lionel Messi, Gabriel Rufián; les dretes juguen en una altra categoria–, per la llengua constitucional, i tots plegats nos hubiéramos entendido muy bien como buenos hermanos.

Potser els teleespectadors valencians n’han fet un gra massa; bé, potser no: quin caldo han armat! Supose que la pandèmia ha impedit que en alguns barris de la ciutat de València s’hi organitzaren revetlles, que hi desfilaren bandes de música o xarangues o que s’arranjara algun concert d’homenatge al periodista alemany. Costa d’entendre, francament, que el comboiet imperant no s’haja mobilitzat en tromba per a exigir-ne una estàtua a les entitats que preparen els certificats oficials de valencià. Donem-los-hi temps…

Crec que la reacció desproporcionada en veure una persona de fora del domini lingüístic utilitzant el valencià no ens deixa en molt bon lloc com a poble. Si de cas, bé, és senyal que no tot està perdut i que encara hi roman un mínim de sensibilitat idomàtica ni que siga soterrada sota una capa de curiositat; jo també me n’alegre, ho celebre i en valore l’esforç, i tant de bo es contagiara la bona voluntat de Weimer a la resta de la professió i a la resta de les professions, faltaria més! Tanmateix, el fet posa en evidència diverses de les debilitats que històricament arrosseguem. Per un costat, la mentalitat de ser una nació petita i subordinada i, per un altre, la consideració de la subalternitat de la nostra llengua: ens creiem tan –però tan, tan, tan– ínfims, que se’ns presenta com una extraordinarietat que un periodista tinga la capacitat cognitiva d’aprendre l’idioma nacional que vostè i jo parlem. Però, sobretot, la desconeixença del que ocorre fora de les fronteres, no ja estatals, sinó autonòmiques: quants valencians coneixen el paper de l’Institut Ramon Llull a l’exterior? A Leeds, a Santiago de Xile, a Leipzig, a Sao Paulo, a Montreal, a Bratislava, a Michigan, a Harvard, a Lió, a Budapest, a Tòquio, a Cracòvia, a Porto o a Bucarest, entre moltes d’altres ciutats, cada dia anglesos, xilens, alemanys, brasilers, canadencs, eslovacs, nord-americans, francesos, hongaresos, japonesos, polonesos, portuguesos o romanesos mantenen converses en català. I, compte!, també a casa nostra: botiguers, professors, mecànics, traductors i intèrprets, carnissers, editors, d’orígens diversos, hi viuen catalanament.

No hauria de ser notícia que una persona nascuda fora dels Països Catalans use el català –llevat, és clar, que fora muda i, per obra i gràcia divina, de sobte, obtinguera el do de la paraula. No hauria de ser-ho, però ho és. I ho veiem i ho llegim, i somriem com idiotes enamorats, i creiem que encara hi ha esperança, que la llengua se salvarà si depassa límits territorials i si s’estén arreu del planeta, i etcètera. Però l’aposta decidida i ferma ha de partir d’ací: del país, dels països. Tenim moltes mancances –ens falten cadenes de televisió i molta premsa, cartells, publicitat, plataformes d’streaming, una Lecturas, un Sálvame, una Isla de las tentaciones, en català–, però hi ha una certesa incontestable: parlem una llengua normal. Ni millor ni pitjor que qualsevol altra: normal –amb els corresponents diccionaris i gramàtiques; amb la corresponent literatura i cultura. Creguem-nos-en la normalitat, impostem-la, si cal –les circumstàncies, diguem-ne, ambientals, no ens són gens favorables, és cert–; però no la substituïm per una suposada inutilitat o per una presumpta falta de comprensió per part de l’altre.

Patrick Weimer ha narrat una crònica en català, i ho ha fet perquè en alguns bars i en algunes discoteques –en el carrer– algú va decidir continuar-hi amb la llengua materna. I perquè la seua dona –en la intimitat– tampoc no va menysprear allò que parlava, tan vàlid com l’espanyol o l’anglès. Autoestima i amor propi reals, no destil·lats de campanyes de màrqueting farcides de tòpics. La meua proposta inicial per a encetar l’Any Fuster –al marge de la parafernàlia institucional i dels aforismes esdevinguts frases-eslògan cada vegada més buides de sentit– seria, per exemple, fer un pensament: aquest.

Temps de lectura: 6 minuts