La revista més vital

El colpejador

Feia temps que anava darrere d’una guitarra vella. Havia sentit dir que no sonaven com les d’ara i volia provar. Si poguera torbar-ne una en bon estat… Diuen que la ressonància  no és tan llarga i que el so s’amorteix amb una caiguda més ràpida, que no brillen amb el dring gairebé metàl·lic de les actuals. N’havia vistes algunes als antiquaris o a les botigues d’instruments, però o bé estaven fetes malbé, o me’n demanaven una fortuna. Com qui diu, m’hauria costat més l’espart que l’escurada. Fins que un dia un amic em va telefonar: «tu no volies una guitarra vella? N’hi ha un del poble que vol desfer-se de trastos que tenien al mas de la família. Que els compren el mas, o no sé què, i no volen deixar-hi res». I entre les andròmines que els feien nosa, veges tu la sort, hi havia una guitarra. «Si t’interessa…». El meu amic em proporciona el contacte, i quede amb ells per veure si l’instrument encara es pot fer sonar i m’apanya el preu. Agafe el cotxe de bon matí i al cap d’una hora ja estic entrant a la pista que du al mas. En un punt, em plante a la porta. M’havien indicat bé com arribar-hi. Una parella jove ix de la casa en sentir el soroll del motor i la fressa que fan les rodes del vehicle. Ens saludem i conversem amablement de coses banals, sense donar massa importància al significat de les paraules que pronunciem: l’ora que fa, que si no ha plogut prou, que l’accés al mas és bo, la poca afició a la música que tenen… «És un mas molt bonic. No us deu molestar ningú, ací. Com és que el voleu vendre?». Els faig, sense cap intenció xafardera, simplement per xarrar un poc. Creuen la mirada amb un moviment ràpid dels ulls, el cap immòbil, i no contesten. Comprenc, així, que la presentació s’està allargant massa, i intuïsc algun moviment imperceptible de les mans de l’home que em conviden inconscientment a enllestir la faena. M’hi fan entrar i, en la penombra interior, veig que ja havien amanit la guitarra damunt la taula del menjador. És fantàstica! Una guitarra antiga molt ben conservada. A primera vista no semblava que tinguera cap part espatlada. La caixa i el mànec encara llueixen un color rogenc de les pintades d’almànguena que amb el temps s’ha enfosquit. Les clavilles de fusta ja demostren que és un instrument construït a la manera antiga i, miraculosament, les darreres cordes que li van posar no s’han trencat. M’emocione només de pensar que em podia emportar una peça de museu com aquella. Demane als propietaris de poder agafar-la i examinar-la fora a la llum. «Fes, fes, trau-la fora si vols mirar-la bé». L’agafe pel mànec i, si vull subjectar-la, una solidesa pesant em fa tibar els músculs del braç i del costat. Eixim i els ulls se m’il·luminen: una guitarra amb colpejador! Per a protegir la tapa dels colps hi col·locaven, en les guitarres velles, una planxa de fusta en forma de cor o magrana. En la manera antiga de tocar les guitarres no només es raspaven i es puntejaven les cordes per a fer les melodies, el ritme es marcava amb colps de dit al colpejador. Instruments dobles de corda i percussió alhora. De peus com estic, me l’arrime al pit i l’aguante amb el braç dret. Intente temprar-la fent rodar les clavilles i polsant les cordes que ajusten la vibració i l’altura de la nota. No es pot comparar amb l’afinació amb caragols metàl·lics de les guitarres de compra. Per sort, les cordes no es trenquen després de tants anys d’haver-se mantingut en silenci. Durant l’operació, comprenc una mena d’esgarrifança etèria que, des de les mans, circula pels braços, les espatles, i em recorre tota l’espinada. Deu ser l’excitació del moment, pense jo. Un vigor desconegut m’unfla l’esperit i em sent abraonat, potent, armat amb unes forces noves per a mi. I sense ser-ne gaire conscient, em pose a tocar l’acompanyament d’una jota: ram, ram, pum, ram, pum, pum/ ram, ram, pum, ram, pum, pum… A cada ram, raspe les cordes i, a cada pum, colpege el colpejador amb els dits: pum… pum pum…/ pum… pum pum… I la caixa de la guitarra i la meua caixa toràcica entren en ressonància i es sincronitzen amb els batecs del cor. Sense saber d’on ve, una energia incontrolable es focalitza davant del mas: pum… pum pum…/ pum… pum pum…, i em transfigura i se m’emporta lluny en el temps. Com en un trànsit, se m’obri una finestra a una altra dimensió i desfilen davant dels meus ulls les vides llargues o curtes, violentes o covards, braves o submises, dels tocadors d’aquella guitarra. Veig els rogles dels músics i les balladores i els balladors com fan bureo. Les rondes que recorren els masos en els balls de guitarra. Observe com els xiquets aprenen els tocs i com els grans els els ensenyen. Els moments de joia, de pena, de ràbia, de resignació. Com passa la guerra, la por dels vells, l’esperança efímera, la il·lusió dels joves. Els dies de festa i els dies de dol: pum… pum pum…/ pum… pum pum…

Baixant per la pista amb el cotxe, lentament, gire a espai el cap i mire de reüll la guitarra que tinc al seient de darrere. Em fa l’efecte que em torna la mirada.

Temps de lectura: 4 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close