En els darrers anys, la tendència uniformadora de l’ésser humà ha entrat en una espiral de destrucció caníbal que està acabant amb tot indici de diferència, ja sigui cultural, mediambiental o social. La diferència, lluny de ser promoguda, està sent anihilada malgrat que, justament, la diversitat i no la uniformitat és allò que ens ha fet arribar a ser allò que som. Aquesta bogeria afecta tot, fins i tot les llengües que parlem els humans, les quals estan sent delmades i eradicades en benefici d’unes poques i potents llengües. No obstant, com al còmic d’Asterix, hi ha una petita zona on un grup de gent ha aconseguit recuperar una llengua que feia 200 anys que havia desaparegut com a tal. No, no són a la Gàl·lia, però no són gaire lluny: són a Cornualla, a Anglaterra.
Cornualla és un comtat d’Anglaterra que ocupa la punta sud-oest de l’illa de Gran Bretanya. Aquesta llengua estava emparentada amb la resta de llengües celtes de les illes britàniques (gaèlic, escocès, galés…) i, sobretot, amb el bretó francès, amb el qual era comprensible en un 80%, però va caure en desgràcia per causa de l’empenta de l’anglès, veient-se abocat a un lent però inexorable declivi.
L’últim parlant nadiu de còrnic del qual es té notícia es pensa que va ser Dolly Pentreath, una pescadora cornuallesa que va morir el 1777 de la qual es diu que les seves últimes paraules van ser “Me ne vidn cewsel sawznek!” que traduït significaria “No vull parlar anglès!”. La seva consciència i resistència de la llengua còrnica li van fer, anys a venir, mereixedores d’un monument.
Això no obstant, quan una llengua mor, no ho fa del tot, per la qual cosa sempre queden retalls de l’antiga llengua com a substrat en la llengua substituta, en aquest cas l’anglès. Paraules específiques, topònims, rondalles i cants populars van subsistir en l’imaginari de la gent de Cornualla, que si bé no parlaven el seu vell idioma, encara en tenien una certa consciència. Això va conduir durant el segle XIX a l’edició de diversos vocabularis de còrnic-anglès, però aviat les coses anaven a fer un tomb en el seu rumb.
Un patrimoni perdut que la gent de Cornualla ha volgut reviscolar
El 1904, Henry Jenner -un estudiós d’aquesta llengua- va escriure un manual en el qual s’explicava com es parlava còrnic durant el segle XVIII i ensenyava a fer-ho. Aquest llibre va ser l’espoleta perquè la gent de Cornualla s’interessés en el seu idioma mort i alguns fessin l’esforç d’aprendre’l i, millor encara, de fer-lo servir habitualment. Durant els anys següents es van formar tota una sèrie d’agrupacions de defensa i promoció del cornuallès, que van portar Robert Morton a publicar una gramàtica el 1929 que estandarditzava les diferents versions de la llengua, si bé les diferències de criteri entre els lingüistes i estudiosos han provocat un cert cisma en la manera d’ensenyar-ho.
Les millores creixents en les comunicacions -que facilitava l’ús entre els nous parlants- i la lluita dels defensors per universalitzar-ne l’ús i el coneixement, van fer que el 1933 es comencessin a fer misses en còrnic. Tant la música, com la literatura i la poesia van gaudir d’una forta empenta social que va permetre que més gent s’incorporés al coneixement i ús de la llengua, de manera que són nombroses les escoles on s’imparteix el còrnic com a matèria optativa. Però no acaba aquí.
Així mateix, el 1979 es va crear una associació que es dedica a promocionar guarderies que utilitzin com a base la llengua cornuallesa, a l’estil de les ikastolas basques, per el que existeix fins i tot una certa quantitat de nens que han crescut amb el còrnic com a llengua nativa juntament amb l’anglès… i la cosa continua avançant fins i tot amb certa producció cinematogràfica. També hi ha retolació de carreteres i de poblacions en còrnic.
El 2002, el còrnic va ser reconegut oficialment a la Carta Europea de les Llengües Minoritàries o Regionals, donant-li un fort recolzament als esforços de la comunitat de parlants, ja que això els permet accedir a les ajudes per poder seguir endavant en la reintroducció del seu antic idioma com a identitat i llengua pròpia de Cornualla.
Segons els estudis datats del 2008, hi ha uns 2.000 parlants fluents en l’idioma, però és que el 2006 n’hi havia només 500 i el 2000, únicament 300, cosa que marca una tendència a l’alça molt important, si tenim en compte que s’estima que unes 300.000 persones tenen algun coneixement –per bàsic que sigui– de còrnic. Un èxit que es va reflectir el 2014 quan la UNESCO el va declarar en “perill crític” després d’haver estat oficialment “extint”.
En conclusió, que en aquesta època en què l’homogeneïtzació és la norma, uns quants i tossuts romàntics han tingut la capacitat no tan sols d’aconseguir que una llengua morta torni a la vida, sinó que progressi en el seu ús com a mitjà de comunicació vàlid entre les persones.
Algú dubtava que qui vol, pot?
De llengua morta a llengua d’ús habitual
Temps de lectura: 4 minuts
