Per raons familiars vaig anar l’altre dia a Vinaròs. Vam arribar de bon matí i feia un dia fred amb una tramuntana gelada. El vent bufava a ratxes fortes que feien ondular i estremir-se les palmes de les palmeres com a cabelleres verdes. Per si no ho coneixeu, el poble arriba a la mateixa platja, que fa temps aprofitaven els pescadors per a varar les barques. Ara, els panys de cases que miren la mar els ocupen restaurants i comerços turístics, com en molts altres llocs. Les gavines es col·loquen de cara al vent per oferir-hi menys resistència i s’estan quietes surant damunt l’aigua. Els vaixells dins la mar fan igual: també s’orienten en la direcció dels corrents quan s’esperen fondejats per entrar al port. Si trobes un cara-sol arrecerat, i gràcies que el sol és esplèndid, la sensació arriba a ser molt agradable. I com que el trànsit l’han desviat dels carrers de vora mar, els únics sorolls que se senten els fa el vent amb les seues bufades. La gent comença a ocupar les terrasses més solejades i protegides, i demana croissants i gots de cafè amb llet ben calenta. Agafen el got amb les dos mans i el fan servir d’estufa o braser per a calfar-se i, així, retornar la persona. Des del bar, deixe que el sol em pegue de ple a la cara i em toca tancar els ulls perquè la llum és tan clara i tan potent que m’enlluerna del tot.
M’acabe el cafè que m’hi havia demanat i em pose a caminar cap al sud fins on s’acaba la platja a l’entrada del port de Vinaròs. És un dels ports principals del nord del país, hereu de la tradició marinera del poble. D’ací, ja ho deveu saber, tenen fama els llagostins, amb un gust i una textura que fan que mig món els busque. I han triat viure per aquest tros de costa per les aportacions de l’Ebre que abaixen la salinitat de les aigües litorals i n’aporten nutrients. O perquè el llagostí actua amb criteri propi i per raons que no podem ni imaginar. Qui som nosaltres per a profanar els seus secrets? Per exemple, els llagostins vinarossencs són els culpables de la mort, el 1712, del mariscal francès Louis Joseph de Bourbon, duc de Vendôme i comandant en cap de l’exèrcit borbònic espanyol de Felip V, que venia de València cap a Catalunya i va fer nit a Vinaròs. El duc de Vendôme havia encarrilat la guerra a Castella i els exèrcits austriacistes es retiraven. Tot un senyor militar i noble de l’antic règim, que devia fer un respecte absolut a cavall o de peus, va morir d’un enfit de llagostí i marisc. Això sí, no sabem quants se’n degué menjar. Definitivament, em fa l’efecte que el llagostí és un animal amb criteri.
Al port, el vent fred hi té via lliure i no s’hi pot estar. Me’n torne cap al centre del poble. I arribe a la plaça on hi ha el mercat, un edifici del 1929 construït amb estructura de ferro i vidres perquè hi entre la llum. És de la mateixa època que el mercat central de València però amb un disseny auster i funcional, sense oblidar-ne els detalls al gust de l’època. Me’n vaig recte a les parades del peix que n’ocupen una part central, com toca a un poble mariner. Hi pegue una ullada general: hi ha bon peix però poca quantitat, segurament perquè l’oratge no afavoreix l’eixida de les barques. I trie una parada que porten uns xics magribins que em despatxen amb un valencià septentrional correctíssim. M’enduc llagostí i sépia: «te la netejo?» Faig que sí, si em fas el favor. En el camí cap a casa, ja estem cavil·lant com ens els menjarem, els llagostins. I com que arribarem tard decidim fer-los de la manera més senzilla possible, llagostins bullits al natural: aigua amb sal i una fulla de llorer. A penes escaldats. Fins que suren, i els refreden ràpidament en aigua gelada amb gel abundant. Boníssim.
Dies després de la visita a Vinaròs ens diuen que s’havia mort Carles Santos, fill del poble, músic, pianista i artista complet i inquiet. Hereu de les avantguardes. Certament, un home amb criteri. Els llagostins es deuen haver entristit un poc.
Temps de lectura: 3 minuts
