El dia 15 d’octubre és el dia de les dones escriptores. Un 15 d’octubre que s’ha fet coincidir, imagine que intencionadament, amb la celebració per part de l’església catòlica de l’onomàstica de Santa Teresa de Jesús. Perquè Teresa d’Àvila és doctora de l’església, però sobretot és escriptora. Per a les dones que pretenem fer de l’escriptura una mica més que una afecció, els referents són importants, bàsics. Per açò aquesta celebració és imprescindible.
Va coincidir la meua adolescència i la meua primera joventut, amb les defuncions de Borges i Cortázar. Les seues obres i els seus epígons, copaven tots els referents, en un món, el de fa 30 anys, que estava molt lluny de la consideració intel·lectual cap a les dones, consideració, que després de moltes batalles, comencem a adquirir avui. Però tal vegada perquè escriure és una activitat aparentment tranquil·la i que es pot fer a casa, de tant en tant es permetia que alguna escriptora pujara al podi masculinitzat de la fama. De les poques que se’ns permetia conèixer, vaig triar els meus referents.
La primera escriptora que vaig admirar, imagine que per portar el seu nom, va ser la ja esmentada Teresa d’Àvila. No em va interessar d’ella els seus suposats arravataments místics immortalitzats per Bernini, sinó el seu aspecte més mundà, el de la reformista i la transformadora en el món estrictament patriarcal del segle XVI, i sobretot el de la creadora d’un estil literari. Una mica més tard, vaig conèixer a Astrid Lindgren, a qui totes les xiquetes d’abans i d’ara devem a Pippi Lamstrung, personatge que ens ensenya a llevar-nos la disfressa de princesa, tan adherida a la nostra pell. Amb la universitat va arribar el descobriment de la literatura catalana, i amb ella, el de Mercé Rodoreda i Montserrat Roig. Recorde quan la més benvolguda amiga d’aqueixos temps em va regalar El temps de les cireres. I recorde també, plorar abraçada a la mateixa amiga, la mort prematura de Roig, amb tant per dir i tant per escriure. Més tard, vaig descobrir el costat femení de la literatura nord-americana, encarnat en Dorothy Parker. Àcida, breu, incisiva i corrosiva com l’àcid i l’alcohol que corria per les seues venes. Escriptora al marge, advertia dels riscos que corrien les dones lliures a principis dels anys trenta del segle XX.
Però el meu referent, el personatge real que sempre m’ha acompanyat en els moments alts i baixos, freds i càlids de l’escriptura, ha sigut el de Jane Austen. Me la imaginava menuda i grisa, aïllada en la seua xicoteta casa familiar al camp angles, envoltada de nebots i nebodes sorollosos, aïllada dels corrents literaris del seu temps, de les discussions estilístiques. La imaginava creant històries d’amor, que emmascaraven impressionants frescs, irònics i mordaços, sobre els usos i costums d’una societat encotillada fins a l’asfíxia. La imaginava amagant els plecs del paper on escrivia, sota un llibre, quan algú entrava en la seua salita d’estar sense cridar. La imagine així d’aquesta manera, per a recordar-me, que en els xicotets i quotidians actes aparentment subtils de resistència, es tanca el vertader poder alliberador de la dona i de la literatura.
Temps de lectura: 2 minuts
