La revista més vital

El dia en què tornaran els clavells

La posta de sol, de nou, anuncia que la jornada arriba a la seva fi. La barreja de grocs, ocres i tons terrosos és el senyal que s’abaixa el teló i que vindran les hores més fosques, més solitàries i més llargues. Lisboa ja no recorda en quin instant els dies van començar a desdibuixar-se sense més, simplement perquè era el que tocava per tal que la màquina de la vida no perdés el seu engranatge. En aquest instant crepuscular tots els seus habitants —amb tota certesa no n’hi ha ni un que no tingui una terrible saudade d’aquell temps pretèrit— s’acosten a la finestra per mirar directament cap al cel i es convencen que malgrat la manca de llibertat, la repressió i l’aïllament ningú pot privar-los d’aquell espectacle impagable. Ni tan sols la dictadura iniciada per Salazar.

El nom del personatge que va encapçalar l’Estado Novo també és el que serveix per anomenar el pont que contempla el riu Tajo a vista d’ocell. Tant en els dies assolellats com també en els més grisos el seu color destaca per sobre de tot, de manera descarada. És vermell com les cireres, com la sang, com la lava més roent. I com els clavells. Aquells que mai s’han repartit com una pluja suau, plaent i, sobretot, pacífica.

Salazar, com a bon portuguès, va néixer pobre i també va morir pobre. Però abans de tancar els ulls per sempre i de no veure més aquest món es va encarregar de buscar uns predecessors clau que continuessin el seu llegat. Perquè tenia el convenciment que el seu règim, sí o sí, havia de durar, qui sap si fins a l’eternitat. Així, tants anys després de la seva mort —va traspassar el juliol del 1970—, la filosofia amb què es va anar teixint l’esdevenir de la seva pàtria continua ben viva. Els lusitans han assumit, amb més o menys resignació, que estan fets per anar de casa a la feina i de la feina a casa, per dedicar-se gairebé devotament a les seves famílies, per no divertir-se, per no qüestionar-se res i per fer-se els cecs davant els progressos i les innovacions —les pròpies no existeixen i les foranes s’esquiven com si fossin el mateix dimoni.

L’aire d’ultramar no és nou, ni fresc, ni anuncia cap canvi. Quan bufa es nota que desprèn una certa olor de resclosit i de tancat. Qui recorda quan les enormes embarcacions portugueses feien giragonses dins l’aigua en busca de nous indrets, terres i civilitzacions? Expedicions a l’Àfrica, a les Açores, a Madeira, a l’Índia i al Brasil. La petjada de l’expansió més viva que mai. Una nació tan valenta, decidida i forta com el mar, que no s’arronsava davant de cap obstacle, que sempre seguia endavant perquè sabia que l’horitzó era tossut i que no es mouria d’allà.

Tot, absolutament tot, s’ha deixat perdre. No s’han sabut conservar les colònies. No s’ha volgut mantenir el tracte ni amb la península Ibèrica ni amb la resta Europa. No hi ha hagut cap intenció de fer res més enllà que oferir decrepitud, coacció i tancament per dinar i per sopar, cada dia i indistintament. Portugal és com una fruita marcida, com una flor a la qual li han anat caient els pètals gradualment fins que s’ha quedat amb una tija dèbil i esprimatxada. S’ha immers en la pobresa. En la dels aliments bàsics, la dels llocs de feina i la dels habitatges mínimament dignes per viure. I també en la de les idees, la de les esperances i la de les il·lusions.

Observo com a una noia jove se li dibuixa un rostre trist, desencaixat, quasi tan decadent com el tros de terra que li aguanta el pes. El diari —l’únic que es publica— ja ho dona per fet: aquesta primavera tampoc creixeran els clavells. Fa temps que van deixar de florir, però tothom, cada any, té l’esperança que amb l’arribada de la calor es deixaran veure. Salazar, just en el moment d’arribar al poder, es va encarregar d’aniquilar-los tots. Què creia que podien provocar aquestes flors que els temés fins a aquest punt? Tan delicades i boniques que són, i tan ferotges que les va trobar, tant ell com els que van venir després. Com si fossin bales o canons o llances. Com si poguessin fer algun mal —o algun bé, segons com es miri. Com si tinguessin el poder de canviar alguna cosa més enllà de repartir cromatisme i aroma.

—Sé que aviat ens acompanyaran! —xiuxiueja la noia entre la ràbia i la indignació.

I mentre ho diu, s’acosta a la finestra per començar a veure l’espectacle de la posta de sol. Aquell que encara ningú no ha estat capaç de treure’ls. Fixa els ulls cap al pont sota el qual es bressola el Tajo. Continua essent vermell com les cireres, com la sang, com la lava més roent. I com els clavells, que algun dia, probablement en algun mes d’abril, tornaran. I, llavors sí, ho transformaran tot.

Temps de lectura: 4 minuts

1+

Deixa una resposta