Madrid, 20 de desembre de 1973.
Un tímid sol d’hivern apareixia entre les torres de l’església de Sant Francesc de Borja, deixant fins i tot en penombra la seva vermella façana, quan les portes es van obrir després del servei matinal.
Els feligresos van travessar els seus arcs neobarrocs i van baixar l’escalinata. Fidels de l’església, fidels del règim, gent embolicada en grisos, tornant als carrers grisos.
Aturats davant de les portes del temple, tres cotxes oficials esperaven un notable passatger. Una breu xerrada, salutacions interessades i algun comentari de compromís, la típica rotllana de cada dia, de la qual s’escapava el més ràpid que podia. Encara acomiadant-se amb la mà, amb passos ràpids i decidits sobre el terra fred, va abandonar els seus propis feligresos.
Per fi, ja amb el motor en marxa, va pujar al seient de darrere del seu cotxe, ocupant la posició central. De seguida, el vehicle que obria la comitiva va iniciar la marxa, allunyant-los del centre jesuïta en què cada dia assistia a missa. El trànsit del matí, més que habituat a la presència en la zona de cotxes oficials, no suposava cap problema per al seu lleuger avanç durant l’habitual trajecte de tornada a casa, abans de marxar de nou cap a la seu de la Presidència del Consell de Ministres. Després d’un parell de girs a l’esquerra, sobre les nou i vint-i-cinc, enfilaven el carrer Claudio Coello.
Tan tranquil com sempre, el carrer, com un decorat, presentava gairebé sempre els mateixos cotxes, les mateixes cares. Només un vehicle aparcat en segona fila entre el carrer Maldonado i Diego de León, i al fons d’aquesta illa un parell d’electricistes, amb una escala, trencaven la monotonia.
Mentre la comitiva s’acostava al número 104 de Claudio Coello, aquest parell d’electricistes s’esforçava a contenir els nervis, i en semblar justament això, un parell d’electricistes complint el seu treball a la capital de l’estat.
Hi havia molt en joc, i el treball de més d’un any s’anava a veure recompensat en breus segons.
La planificació havia estat dura; el pla, perillós, i els canvis mai eren bon senyal. La idea inicial consistia en un segrest i la posterior petició d’alliberament per a 150 companys, i es va veure afectada per l’augment en la seguretat de l’objectiu, després del seu recent nomenament com a president del govern. De la mateixa manera i per similars raons, un cop redefinit a l’assassinat, la data va haver de ser canviada ja que des de feia uns dies visitava Espanya el secretari d’Estat nord-americà Henry Kissinger, i la seva ambaixada estava massa a prop del lloc triat. A més, les relacions amb el americans eren com a mínim complicades.
Des que es va fixar el pla definitiu després llogar el baix a l’altura del 104 del carrer madrileny, el treball havia estat frenètic. El comando Txikia, format per Kixkur, Argala i Atxulo, juntament amb altres, va preparar l’atac.
Fent-se passar per escultor, per justificar la sorollosa activitat, Atxulo va llogar el baix, i immediatament van començar l’obertura del túnel. La qüestió era aprofitar l’experiència d’Argala en l’excavació de túnels similars, en el passat amb intenció d’alliberar detinguts, i practicar un corredor subterrani que discorreguera des de l’interior del local fins al centre del carrer, obert en perpendicular per col·locar l’explosiu i que, d’aquesta forma, resultés més efectiu.
Ara, finalment tot estava llest: les tres càrregues de goma 2, de 25 kg. cadascuna, preparades, el túnel ben segellat amb sacs de terra per dirigir l’explosió, i un cotxe bomba preparat també, per si de cas, aparcat en segona fila per alentir i dirigir el comboi cap al centre del carrer.
Atxula al proper carrer, Diego de León, esperava amb el vehicle per a la fugida preparada.
Alhora que els cotxes oficials s’anaven acostant al 104, Pedro sortia amb el seu fill petit d’un forn, carrer amunt, i s’aproximava en direcció contrària per la mateixa vorera en la qual esperaven els falsos electricistes.
El noi, que tirava del seu pare, feia salts jugant amb una pistola de plàstic. Entre els seus amics, al pati del col·legi, al carrer, i en qualsevol racó, jugar a indis i vaquers era el més divertit últimament, i Pedro apostava que les novel·les que li llegia i les historietes que li explicava el seu avi tenien molt a veure.
Tots els seus amics volien ser sempre vaquers, però el noi no, el noi era un pell vermella que s’enfrontava a tots els pistolers americans. Pedro, un poc preocupat, per això de mostrar la diferència, li explicava que ja que tenia una bonica pistola, i que aquesta era l’arma dels vaquers, ell també podia ser un vaquer.
—No pare —contestava el noi—, jo ja tenia un arc, però li vaig treure la pistola a un vaquer i ara amb ella els mato a tots, i a més sóc molt ràpid desenfundant.
“Mare meva! Aquest nen té resposta per a tot”, pensava Pedro, resignat, però sense poder dissimular l’orgull patern davant la desimboltura del noi, mentre li regirava els cabells.
Havia estat una temporada difícil des del tancament de la fàbrica, i el trasllat de la família a Madrid. Sovint es deia que podia haver fet més per mantenir el seu treball, igual que els seus companys. Però amb família a la capital i una possible sortida més enllà de la presó, per sindicalista i roigl, o la misèria, havia optat per sortir del poble.
Però les coses no havien resultat com pensava, tot i la propaganda sobre la potència de l’economia, i se li estava resistint aconseguir una feina. La seva dona, Carmen, havia hagut de provar sort, ja que no podien dependre sempre dels seus familiars. De fet, que ella aconseguís una feina de netejadora en uns grans magatzems no ho feia més fàcil.
Podien anar fent, sí, però ell els seguia fallant, o almenys això pensava. I amb el petit, bé, es portava molt bé, encara que moltes vegades els costava organitzar-se com calia, de fet en el matí del 20 de desembre arribaven tard a l’escola. Un cop més havien perdut l’autobús.
El cafè, l’esmorzar del noi, aconseguir que es vestís, que deixés la tele, els seus ninots, i tot sense despertar Carmen. De vegades pensava que era massa per a ell, que no estava fet per a això, però quan més atabalat estava, recordava que Carmen tampoc estava feta per treballar tota la nit netejant botigues perquè “ricachonas” i senyorets ho trobaren tot impecable.
Per fi el grup de vehicles estava a punt d’arribar al lloc indicat i, van iniciar la maniobra per esquivar el cotxe en segona fila. Una pintada vermella a la paret els servia de referència, al comando, per detonar l’explosiu en el moment adequat. L’objectiu era el segon automòbil, just al centre de la comitiva.
El moment cada vegada estava més a prop. Per Kixkur i Argala gairebé era com si el temps s’hagués alentit, cada so, cada moviment adquirien un matís diferent. L’adrenalina, intensa i potent, es barrejava amb els nervis, ja que era molt el que es jugaven, i fins amb la por, tot concentrat, i a punt d’explotar, en un sol instant.
Kixkur observava atent l’avanç del comboi, preparat per donar el senyal a Argala, qui fent com que treballava en alguna cosa de la línia elèctrica al costat de l’escala, tenia llest el mecanisme per detonar la bomba.
El morro del primer cotxe arribà a l’altura de la línia vermella, arribà i la va traspassar. Kixkur ni parpellejava, era com si la resta de món s’hagués tornat borrós. Tot el primer eix del vehicle al capdavant va sobrepassar la línia, ja quedava molt poc. Gairebé va començar a formar la paraula i el senyal que esperava el seu company. Argala, amb el dit preparat, només pensava en el moment en què escoltés la veu de Kixkur, i després accionar el dispositiu, començar a córrer.
Tot d’una, quan el primer vehicle tenia el senyal pintada ja just per la meitat de la seva longitud, Kixkur va notar una pressió a l’esquena, gairebé a l’altura dels seus ronyons, alguna cosa com, gairebé com.. Com una pistola…
—Pum! Pum! Ets mort, vaquer!
Kixkur, tens com un filferro, va fer un bot i un crit de paüra—. Com…! Però què…?
Això va ser pres com el senyal per Argala que va accionar el detonador immediatament, sense adonar-se de la situació del seu company.
—Fill! Per favor! No molestis aquest se…
Una gran explosió, seguida d’una sacsejada i un gran núvol de pols, va ofegar les paraules de Pedro, i els va llançar cap enrere, obligant-los a protegir-se darrere dels cotxes aparcats. Mentre protegia el noi amb els seus braços va veure com els dos tipus amb la granota blava corrien, llançant ràpides mirades enrere, cap al centre del carrer que semblava haver desaparegut.
Quan el ressò de la detonació encara era intens i els testimonis ocasionals encara estaven ensordits, el fum començà a dissipar-se i la pols s’anava assentant. Al centre de la calçada, l’origen de l’explosió, s’havia obert un gran esvoranc. En ell ficat de cap, hi havia un cotxe amb la part davantera molt danyada, just abans del forat, hi havia un altre vehicle, que va aconseguir frenar a temps, i si algú havia estat observant l’escena moments abans, veuria que faltava el vehicle que obria la marxa, ja que davant l’esvoranc no hi havia més que carrer desert, ara tacada de pols i enderrocs.
Després d’uns segons que van semblar hores, els ocupants del tercer cotxe van sortir del vehicle espantats i preocupats. Un d’ells va treure el cap al cràter buscant els seus companys i la persona que escortaven. No apreciava moviment, fins que a la fi, una de les portes del darrere va començar a obrir-se amb dificultat. Per ella va aparèixer un peu vacil·lant que va trepitjar un terra cobert d’aigua, ja que l’esvoranc començava a inundar-se amb rapidesa. Finalment, un home gran, d’uns 70 anys, va sortir del vehicle i tot i estar visiblement ferit, va aconseguir alçar-se. L’home, al qual tota la comitiva devia haver protegit, tenia el front i part de la cara plena de sang, i un braç clarament dislocat, però era viu, viu i més cabrejat que mai.
Carrero Blanco es va recolzar en el cotxe destrossat, i va aixecar la vista al cel, on li va semblar que havia volat el cotxe que el precedia.
Temps de lectura: 9 minuts
