El problema de l’explotació dels recursos hídrics al nostre món mediterrani està en primera plana informativa quasi bé tots els dies. L’aprovació per decret dels successius plans hidrològics que afecten les diferents conques hidrogràfiques simplement amb la intenció d’augmentar l’ús de l’aigua que es consumeix, posa en peu de guerra a tots els agents socials, en tant i en quant que els rius són ens vius i actius que es veuen, per aquesta activitat extractiva, seriosament afectats en el seu funcionament. L’exemple més clar és el cas del riu Ebre, pel qual, la regulació a la baixa dels seus cabals circulants posa la supervivència del seu delta en un seriós perill. Això podria semblar una exageració fruit de la lluita política subjacent, però si veiem la realitat de les xifres, potser que l’amenaça ens l’estiguem prenent massa a la lleugera i tot.
Quan es va construir el far del Cap de Tortosa el 1864 (també anomenat Far de Buda), una de les principals preocupacions era que el far no quedés massa ràpidament terra endins donat que la costa avançava contínuament. La gent feia excursions al far de 50 metres d’altura -el més alt del món de l’època- i dinava i es divertia als seus peus, amb una mar que no quedava exactament a prop. Doncs bé, fixeu-vos com han arribat a canviar les coses que si un vol arribar a l’actual emplaçament del far de Buda, s’haurà de nedar (sí, sí, nedar) ni més ni menys que 3704 metres mar endins des de la costa més propera.
Retrocés de 8,10 km2 del Cap de Tortosa entre 1946 i 2023 (Font: ICC)
Per si no us sembla gaire distància, imagineu el que és nedar una distància semblant a la que separa la Plaça d’Espanya de Barcelona de la Plaça de Tetuan, o la de l’estadi vell de Mestalla al nou, en el cas de València. Doncs bé… això és el que ha retrocedit el front de costa del delta de l’Ebre en menys de 150 anys. Encara que, per ser exactes, semblant ritme de destrucció del delta no va començar llavors, sinó molt més tard.
Durant el primer terç del segle XX, l’electrificació creixent de les ciutats i els seus serveis associats van fixar-se en els importants cursos d’aigua que provenien del Pirineu. Això va comportar la construcció de diversos pantans a la conca del Segre, la Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana que van significar un primer gran problema per al delta, en ser aquests rius tributaris de l’Ebre
Aquests embassaments (Sant Antoni, 1916; Camarasa, 1920; Terradets, 1935 o Flix -a la llera de l’Ebre-, 1948) van fer disminuir tant el cabal com la càrrega sedimentària que l’Ebre desembocava a la Mediterrània, la qual cosa es va traduir en que el far del Cap de Tortosa, comencés a patir els embats del mar en els seus propis fonaments el 1949. El govern, assabentat del problema es va plantejar substituir-lo però, sigui com sigui, l’Ebre encara era capaç de mantenir el tipus. Tot canviaria dramàticament a partir de finals dels 50.
A mitjans dels anys 50, les necessitats d’energia hidroelèctrica es disparen fruit de les polítiques autàrquiques del règim, el que porta a un aprofitament extrem d’aquesta font d’energia. Els plans franquistes d’explotació dels cursos d’aigua subsidiaris de l’Ebre, i del mateix Ebre en si, es multipliquen i en menys de 20 anys es construeixen un centenar d’embassaments a quin més gran i potent. Així, pantans com els d’Escales (1955), Canelles (1960), Santa Anna (1961), Mequinensa (1966) o Riba-roja (1969), van ser torpedes directes a la línia de flotació del Delta de l’Ebre
Per causa de la manca de cabal, al control de les avingudes i a la falta de sediment transportat pel riu, el front del delta va començar a retrocedir a passes de gegant, o el que és el mateix, a l’esgarrifosa velocitat de 39 metres l’any, el que comportà la destrucció durant la nit de Nadal de 1961 del Far de Buda a causa d’un temporal, després de gairebé 100 anys en aquell lloc. El seu recanvi, malgrat les defenses construïdes, va caure també el 1965. La zona s’havia convertit en mar obert.
El cabal de l’Ebre havia baixat des dels 18.286 hm3 anuals en els 60, als 8.253 hm3 anuals en els 90, la qual cosa significa que pràcticament no arriba sediments al mar. De fet, de sediments sí que n’arriben, però els més fins, els que són fàcilment transportables per la feble corrent del riu, però que no són dipositats perquè l’aigua del mar els manté en suspensió. La sorra, la qual per ser prou gran pot dipositar-se, no es mobilitza pel fet que l’Ebre no arriba al mínim de cabal de 400 m3 que necessita per moure-la, impedint un equilibri en el seu front costaner.
El front, encara a dia d’avui, retrocedeix a una velocitat de 20 m anuals, i si bé és cert que certes parts avancen, el delta no creix, sino que són simplement les sorres dipositades fa segles al front que es reubiquen per causa de la força del mar. Només així s’entén que el far del Cap de Tortosa es trobi a dues milles nàutiques mar endins, en una zona que estava un metre per sobre de la superfície del mar i que, actualment, té una inquietant profunditat d’uns 10 metres.
L’embat de les onades, l’extracció d’aigua del subsòl, però sobretot la inconsciència humana d’un ús de l’aigua del riu merament especulativa i comercial estan matant el Delta de l’Ebre segon a segon. Un delta que ha trigat segles a formar-se i que acabarà morint en pocs anys per interessos creats de gent que ni hi viu, ni li importa gens ni mica el futur d’aquest prodigi viu de la natura.
Reflexionem-hi.
El Delta de l’Ebre, un espai fràgil en procés de desaparició (Font: Flickr)
Temps de lectura: 5 minuts
