fbpx
La revista més vital

El fèretre de l’oncle Segismon

La mare i jo esperem l’arribada de l’Intercity que ha sortit de Ginebra a quarts de deu del matí. I, amb ell, dins seu, barrejat amb equipatges de tota mena i embalums de diferents mides i diversos dissenys, hi viatja el taüt. Un taüt —metàl·lic, ideal per a un trajecte tan llarg— que acompleix les funcions de valisa diplomàtica.

Segons m’ha contat un munt de vegades la mare, l’oncle Segimon va desaparèixer un capvespre de tardor poc després de la mort de Franco. No recordo, ben bé, els detalls de l’enrenou que s’hi va muntar ni les represàlies que va patir la família; jo no feia gaire que havia celebrat el meu segon aniversari. Només sé del cert que la mare va plorar durant molt de temps cada nit. Ella es pensava que jo no la sentia, però sí que ho feia. I plorava, també, amb ella, en silenci, com tan sols saben plorar els covards o els que desconeixen el que s’està fregint a casa seva.

La mare té fred. L’he convidada —he insistit mitja dotzena de cops, pel cap baix— a un cafè amb llet. Però no en vol. S’espera, impacient, neguitosa, amb pampallugues a la mirada. Espera l’oncle Segimon dins la caixa mortuòria. Creu que no m’hi he fixat, però s’ha girat tres vegades per eixugar-se les llàgrimes.

La pantalla on s’informa de les arribades i sortides per la via 5 ens assenyala que el tren duu un retard de més de tres quarts d’hora. Encara no hem dinat. Hauríem de fer un mos. La mare, no obstant, no té fam.

—Ai, ecs, no em parlis de menjar, Sergi, fill meu, que em ve basca…

A mi també, mare, a mi també…

A la fi, la mare accedeix a asseure’s una estona en un dels bars de l’estació i s’engoleix un parell de biquinis i un cafè amb llet. Jo prefereixo un bon entrepà de pernil. Potser, un cop hagi arribat l’oncle Segimon, no podré menjar tan bé durant un temps. Qui sap.

—L’oncle, Sergi, va haver de fugir, saps? —em xiuxiueja la mare, després de comprovar, a banda i banda, que ningú no xafardeja les seves confidències.

—Això ja ho sabia, mare, és el que m’heu explicat tota la vida —li responc, mentre bec l’últim glop de la meva aigua amb gas.

—A l’oncle també li agradava molt el Vichy, com a tu.

—Ves per on, una afinitat amb el Fugitiu, que bé!

—No parlis així d’en Segis, vols?

Segis, mai no l’ha anomenat així; almenys davant meu.

El retard s’incrementa: una hora i vint minuts.

—Per què va fugir, exactament, l’oncle Segimon, mare? —aprofito per documentar-me sobre el passat del difunt que, a hores d’ara, deu estar creuant la frontera natural dels Pirineus.

—Per tot, Sergi, per tot i per tothom…

—Què és tot, mare? Qui és tothom? La família? La teva família?

—Què vols dir?

—Si va anar-se’n per culpa de… —però no em deixa acabar la frase.

—No diguis bestieses, entesos?

—Sí, entesos, però què més?

—L’oncle va escapar-se de la presó, de la tortura, de l’execució. Ton oncle es dedicava al… comerç, podríem dir-ho així.

—No t’acabo d’entendre, mare…

—Contraban, fill: el teu oncle Segimon era contrabandista.

—No fotis!

—Sergi, per l’amor de Déu, no reneguis!

—Ho sento, mare. I quina era la seva especialitat?

—Presos polítics.

—Ara m’he perdut…

—Intercanviava feixistes per comunistes, al millor postor.

—Però… això és…

—Monstruós. Ja ho sé fill, ja ho sé. Fa un grapat d’anys que visc amb aquesta vergonya.

La mare va tornar a plorar, aquesta vegada sense amagar-se’n. Li dono el meu mocador. De re, mare, de re. No acabo d’entendre per què es mostra tan afectada. De fet, no era ni son germà, sinó el marit de la seva germana la gran, la tia Antònia, que en pau descansi.

—Mare, estàs bé?

—No em facis cas, fill… Ja saps que sóc una sentimental…

—Sí, dona, però per un cunyat, mort, que fa segles que no el veus…

—L’oncle Segimon era el teu pare.

Després de mig segon d’espès silenci, contraataco.

—Gràcies, moltes gràcies per la sorpresa, però aquesta ja me la sabia.

—Què has dit, fill?

—I també sé que tu no ets la meva mare biològica.

—Però, Sergi, com, com…

—Rumiant, mare, pensant-hi molt, trencant-me les banyes durant tot aquest grapat d’anys. Mai no m’han quadrat les mentides que em deies sobre la mort del pare.

—Ho sento, fill. Em pensava que feia el millor per a tu…

—Tu no en tens pas la culpa, no cal que pateixis. Mai no te’n retrauré res. T’estimo i t’estimaré sempre com la mare que has sigut, t’ho prometo. Però això no significa que no vulgui saber, ara mateix, la identitat de la meva mare de debò. Qui és, mare, la meva mare?

—No ho sé, Sergi…

—Sí que ho saps, no em menteixis, mare, sisplau, només et demano que no m’empastifis més de mentides.

—No la vaig veure mai, fill, t’ho juro pel que més vulguis…

—Pel meu pare.

—No siguis tan cruel, vols?

—Ho sento… Sisplau, qui era la meva mare?

—Una espia nazi.

—Vinga, dona, i ara me n’expliques una d’indis!

—T’ho ben juro. Ton pare se’n va enamorar i la va amagar una temporada a Perpinyà. Allà et van concebre.

—Continua.

—No en sé gaire més. Al cap d’uns mesos van fugir cap al nord, cap a París, em sembla.

—I?

—I fins ara, Sergi. Jo em vaig oferir per fer-me càrrec de tu. Cap dels dos no s’hi van oposar.

—Per què no van dur-me amb ells?

—Suposo que tenien por.

—De què?

—Que algun dia descobrissis la veritat.

—I, podríem dir, que l’he descoberta?

—Tota.

—Mentidera.

—Sergi…

—Ni Sergi ni hòsties! Ets una mentidera de merda i l’únic que et mereixes és que et tanquin al nínxol amb el fill de puta del meu pare!

—Fill, per què… per què m’insultes? T’he dit tota la veritat, t’ho juro…

—Desgraciada… Tants anys a Barcelona i no has après ni a dissimular l’accent alemany!

Ara és quan la mare plora més. S’està ennuegant. La gent ja fa força estona que ens observa. Se m’en fot. Plora, mare, plora, perquè encara et queda una llarga temporada de llàgrimes. Paraula.

Per l’altaveu s’anuncia la imminent arribada del tren que transporta les restes del pare, de l’ex-oncle Segimon. Via 5, la nostra, la meva, la bona; la definitiva.

Deixo la mare amb la seva pena i me’n vaig corrents. Vull ser dels primers en saludar el pare. Ja arriba, ja és aquí, per fi! M’he d’afanyar, si no…

He saltat, estic saltant, començo a caure. Xiscles, les rodes que llisquen i esquitxen espurnes i el meu cos que comença a partir-se en dos.

Adéu, pare. O hauria de dir Hola?

FI

Temps de lectura: 6 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close