Tu i jo estem units per un fil de cotó. Prim però vigorós, inestable però difícil d’esfilagarsar-se. D’un color ocre amarg i que deixa anar una flaire de resclosit, de vell, de corcat. Cada nit en adormir-me i cada matí en aixecar-me em faig la mateixa pregunta: com és que el teixit no cedeix, no es trenca, no ens abandona?
Llavors és quan obro el calaixet de fusta massissa i robusta del moble que em fa de tauleta i acarono les estisores ben esmolades que hi descansen. Elles podrien ajudar-me, m’ho posarien tot més fàcil. Les agafaria, les estrenyeria fort entre els meus dits, els faria fer una mena de dansa perquè escalfessin motors abans d’entrar en acció i les obriria i les tancaria amb un gest ben ràpid, que ni un senzill pestanyejar pogués captar. El catacrac que sonaria seria suficient per evidenciar el nostre trencament.
Així podríem respirar amb tranquil·litat, amb llibertat, amb seguretat, i estaríem farcits d’aire net com fa anys i panys que no ens entra a les entranyes.
Avui, a trenc d’alba, quan t’has despertat i t’has refregat entre els llençols pidolant en silenci uns cinc minuts més al rellotge, m’he adonat, amb sorpresa, que el tros de fil connectat al teu cos ja quasi no tenia prou gruix per aferrar-se a tu. No feia falta cap estri: jo sola, amb una estirada gens impetuosa, podia fer la feina.
Et dono les gràcies per facilitar-me la tasca: només tu saps quant de temps fa que lluitaves frec a frec amb la fibra natural i suau per desempallegar-te’n. D’ella i de mi. Ara ja ens podem dir l’adeu desitjat, sense remordiments, assaborint ben bé cada una de les lletres que el configuren. Perquè nosaltres ja som uns altres.
Temps de lectura: 1 minuts
