“L’arte di scriver storie sta nel saper tirar fuori da quel nulla che
si è capito della vita tutto il resto; ma finita la pagina si riprende
la vita e ci s’accorge che quel che si sapeva è proprio un nulla”.
Italo Calvino
Degut a les meues difuses vel·leïtats lletraferides, visite assíduament tota mena de llibreries a la recerca d’inspiració. També ho faig quan viatge, perquè —al capdavall— viatjar, llegir i escriure són maneres paral·leles de buscar respostes a la majoria de dubtes existencials que ens assetgen en el nostre dia a dia. I va ser durant un dels meus viatges i durant una de les meues visites bibliòfiles quan vaig experimentar aquella corprenedora epifania. Mai no m’havia succeït res paregut. Em trobava als soterranis de la biblioteca municipal Can Sales de Palma, una xafogosa horabaixa del mes de juliol si mal no recorde. Tot plegat va ser molt desconcertant, fins al punt del deliri gairebé. Només entrar-hi, en posar un peu en el primer dels corredors que conformaven les prestatgeries, em va assaltar una inquietant sensació: vaig començar a escoltar de sobte —dins del meu cap o potser fora— una simfonia atuïdora de centenars de màquines d’escriure i de teclats d’ordinador que repicaven alhora de manera frenètica, sense seguir cap ritme ni compàs. No es tractava, però, d’un soroll estrepitós, sinó més aviat d’una remor intensa i embogida que m’arribava com una fantasmagòrica melodia de fons. Al mateix temps que ressonava pertot aquell tecleig incessant, vaig experimentar un vertigen aclaparador que va provocar que la vista em ballara i que les cames em feren figa.
Tec-tec-tec… Dring! Tec-tec-tec-tec-tec-tec…
De seguida ho vaig entendre: aquell repic constant era l’eco espectral de la feina abnegada dels milers d’autores i d’autors que emplenaven els prestatges d’aquell recinte i que havien bastit les seues obres a base de tenacitat en la solitud dels seus estudis i de les seues habitacions pròpies. ¿Quantes lletres, paraules, frases i paràgrafs contenien tots aquells llibres que m’envoltaven? Quantes reflexions? Quantes vivències miserables? Quantes biografies exemplars? Quants misteris insondables? Quantes aventures fantàstiques? Vaig fer un càlcul mental i em van eixir uns dos-cents volums de mitjana per prestatgeria. Si n’hi havia deu a banda i banda, només al corredor on jo em trobava em rodejaven uns quatre mil títols aproximadament, la majoria dels quals ni tan sols els coneixia. Aquella bàsica deducció matemàtica em va astorar de mala manera.
A un ritme de lectura ponderat d’un llibre a la setmana —un ritme acceptable—, tardaria quasi setanta-set anys a llegir només els exemplars que tenia al voltant. Setanta-set anys! És a dir: pam dalt pam baix, en aquell reduït racó hi havia tants llibres com els que jo llegiria —o podria llegir— al llarg de tota ma vida.
Just en aquell punt, el tecleig ambiental es va apaivagar i va començar a estendre’s pertot un mormol agitat, un brogit multitudinari de veus que parlotejaven a l’uníson creant-hi un confús diàleg sense sentit.
Bla, bla, bla, bla, bla, bla.
Ho vaig copsar també de forma gairebé immediata: aquelles eren les veus dels personatges que emplenaven les pàgines dels llibres que reposaven sobre les lleixes, l’eco quimèric dels pensaments dels centenars d’escriptors i d’escriptores que havien donat vida a una munió d’éssers incorporis i ficticis però alhora ben reals i immortals. Aquells fantasmes, al poc, van començar a desfilar per davant meu. A la majoria no els vaig identificar, però a uns quants sí: Aureliano Buendía, Colometa, Gregor Samsa, Jane Eyre, Stephen Dedalus, Lònia Guiu, Attichus Finch, Adso de Melk, Martí Zuviria, Doc Sportello, Ignatius Reilly, Lisbeth Salander, Benjamin Malausènne, Philip Marlowe, Toru Watanabe, Cosimo Piovasco di Rondò, Anna Karenina, Toni Butxana, Júlia, Settembrini… Se saludaven i conversaven entre ells mentre passaven d’un llibre a un altre, com evidenciant que les seues històries estaven totes interconnectades per invisibles fils i que, en el debat constant que planteja la literatura, unes lectures remeten a d’altres en una espiral eterna sense principi ni fi.
I allà estava jo enmig d’aquella estranya al·lucinació narrativa quan, tot d’una, em va assaltar una neguitosa revelació: tot el que jo escriguera quedaria també immers en aquell batibull de parlaments, sepultat en aquell inextricable magma de lletres. ¿Valia la pena aleshores escriure res, si ja hi havia milers d’autores i d’autors que havien tractat abans —i probablement millor— els mateixos temes que jo abordaria en els meus textos? ¿Quedaria la meua veu ofegada entre tantes veus i perduts els meus personatges entre tants personatges? ¿Com destacarien les meues paraules entre totes les que ressonaven sense aturall pertot?
Bla, bla, bla, bla, bla, bla.
Hi vaig sentir un profund abatiment: en el fons, l’exercici de l’escriptura només era un intent de lluita agònica contra l’oblit, un afany desesperat de transcendir una volta constatada l’amarga realitat finita de l’existència. Al món no li calien més històries perquè ningú seria capaç mai de llegir totes les que ja se n’havien escrites i la majoria, al poc d’haver estat publicades, no serien ja mai més recordades per ningú. Les meues pretensions lletraferides, per tant, resultaven inútils i la meua passejada per aquella biblioteca en busca de referents era una estèril pèrdua de temps.
—Això creus realment?
De sobte, l’espectre d’un home major vestit amb hàbits de monjo se’m va plantar davant i em va disparar aquell interrogant enverinat amb un punt d’altiu sarcasme. Em va costar una mica reconèixer-lo, però es tractava del sinistre bibliotecari de El nom de la rosa d’Umberto Eco: el vetust fra Jorge de Burgos.
—A la vista està —li vaig replicar d’esma.
La meua resposta no li va fer cap gràcia, doncs aquell personatge inspirat en la figura de Jorge Luis Borges era cec. L’ancià va esbossar una ganyota de disgust al rostre i, tot seguit, alçant el dit índex al més pur estil Sant Vicent Ferrer, em va començar a sermonejar:
—”Al principi era el Verb”, així comença l’evangeli de Sant Joan! La Bíblia, el relat de fantasia èpica més ambiciós mai escrit, atribueix a la paraula una essència màgica i al Totpoderós la facultat de crear amb el seu alè i d’alterar la realitat a través dels mots. Déu no va fer la llum, va dir “que hi haja la llum” i aleshores hi hagué la llum. ¡Déu va descriure el món per tal de crear-lo! De veus estan teixides les pregàries que adrecem a les divinitats per a intentar commoure-les i com a oracions profanes van nàixer també les primeres poesies i els relats primitius. Mitjançant la lectura es reviu el sagrat misteri de la creació i mitjançant l’escriptura s’emula Déu.
—No entenc on vol anar a parar, no sóc gens creient jo…
—Això no importa! —em respongué enutjat—. El que importa de veres és que qui escriu, qui inventa ficcions, vulga o no, crega o no en la divinitat, participa del projecte de la suprema creació, s’impregna de la seua gloriosa essència ni que siga en una fracció infinitesimal i assoleix amb la punta dels dits el poder de la incombustible llum dels astres per uns instants…
—¿Vol dir que realment paga la pena que m’esforce a inventar històries i personatges que, ben probablement, ningú no llegirà ni recordarà?
—”Res no és mesquí ni cap hora és isarda”.
—Mm… Això és d’en Joan Salvat-Papasseit, no?
—En efecte.
—I a què trau el cap citar-lo ara?
Fra Jorge va esbossar un somriure maliciós i va reblar:
—¿Qui sap si algun dia algú citarà també algun dels teus textos per mirar de transmetre una ensenyança a una altra persona? Però això no passarà de cap manera si no deixes escrit cap text per a la posteritat que siga susceptible de ser citat, no trobes?
—¿?
—El diàleg literari no té aturador: d’una manera o d’una altra, per efímera que siga, tota obra publicada suscita un mínim d’interès, perquè conté una porció de l’etèria veritat universal i perquè espenta endavant la roda que ens fa avançar una mica més en el llarg pelegrinatge col·lectiu que van emprendre els nostres ancestres, durant la llarga nit dels temps, quan va començar a explicar-se contes els uns als altres al caliu d’una foguera amb el ferm propòsit de desentranyar els misteris insondables de la vida.
No li vaig dir res, sols vaig fer un gest dubitatiu. No acabava d’assimilar del tot els seus arguments filosòfics perquè al meu voltant el tragí d’espectres encara continuava dansant frenètic i l’atabalador tec-tec-tec i el confús bla-bla-bla em seguien aclaparant.
—Sobre què voldries escriure? —va inquirir tot d’una el vell.
—Uf! —vaig tardar a respondre-li—. Tinc algunes idees soltes: tinc la història d’un mariner jubilat que seu cada dia al moll i anota en una llibreta la cadència de les onades per intentar capir el llenguatge secret de la mar en codi Morse; la història d’un taller de cotxes on no deixes de pagar reparacions fins que no aconsegueixes passar la maledicció a una altra víctima innocent; la història d’un jove ingenu que acudeix a una botiga de fotografia per tal d’adquirir un objectiu vital; i tinc també la història d’una dona que treballa de perseguidora d’impossibles i és la millor en l’ofici perquè amb anterioritat ha exercit de somiadora de truites, de quadradora de cercles i de pescadora de llunes.
—I a què esperes per a plasmar-les totes negre sobre blanc?
—No sé. No sé si són bones històries, vull dir.
—No ho sabràs mai, si no les alliberes i les fas possibles.
—Està bé, ho intentaré.
—“No ho intentes: fes-ho o no ho faces, però no ho intentes” —va argüir en to seriós— i recorda que “cal començar amb la voluntat que allò que escrivim serà el millor que s’ha escrit mai, perquè després sempre queda alguna cosa d’aquella voluntat”.
Mentre provava de recordar on havia sentit abans aquelles encoratjadores paraules, vaig assentir amb el cap. En fer-ho, la remor va cessar paulatinament i les presències fantasmals que ocupaven el corredor van començar a diluir-se. El vell també hi va desaparèixer, però just abans de dissipar-se em va prescriure en to profètic:
—Escriu les teues històries i, quan les escrigues, escriuràs també la història de totes les lletraferides i lletraferits que, cada vegada que visiten una biblioteca amb l’ànim de trobar-hi la inspiració, s’atabalen pensant en la infinitud de veus que van precedir els seus esforços i en la multitud d’esforços que van precedir les seues veus.
I és per això que ara em trobe justament ací: al bell mig d’una interminable romeria, avançant tecla a tecla i lletra a lletra, i assumint que només es fa camí caminant.
Temps de lectura: 9 minuts
