La revista més vital

El lledoner

Un lledoner és un senyor arbre. Hi ha coses que agraden al llarg dels temps i que no et fan canviar de parer gens ni miqueta i m’agrada aquest arbre a l’estiu, a la primavera i a l’hivern amb aquelles branques grans i les petites i que s’entrecreuen i formen tot un esquelet, que em recorden sobretot a les parts de les costelles, totes elles tan perfectes i a la mateixa distància i que fan goig al pensar que les tenim aquí dintre i que fan la seua feina. Ja ho crec que la fan.

A la plaça de Jesús Pobre n’hi ha un. No és ni gran ni petit i no deu tindre una vintena d’ anys pam amunt pam avall. Ara està espectacular i pense que la seua paleta de verds exhala allò que se’n diu charme. És charmant sí. I en ell m’imagine una escola on hi ha igual que els alumnes, llucs fragilissims, fullam tendre d’una mobilitat tan elegant, fulles ja favades i també, vés per on als volts de maig, les seues fullotes mardanes, amb la pilositat que les caracteritza perquè, ja m’entendrà vosté quan li dic que el pèl té la seua gràcia i que ara no en fa gaire i se li dóna un cert caire de santedat a la fulleta d’afaitar, però depén d’on estiga el pèl té el seu charme, sí.

Doncs això, escolte. Opte entre tant indret a la plaça, per aixoplugar-me a sota d’aquest monument i em puc recolzar amb una cervesa ecològica a les mans. El xicot que me la serveix s’anomena Joan i de seguida hem connectat perquè es nota que el que fa li agrada i ho fa ben fet i són coses que hui en dia s’aprecien com una joia que té una garantia de revalorar-se i ve a ser com certes accions que ara pugen i baixen i que al final de la correguda estan cada vegada més cobdiciades. Joan té feina i sóc de la generació que sap que no és bo fer nosa i menys en el treball i tot això i allò. Una parella es besa i no són molt jovenets i em ve al cap el “mira, eixos es volen”. I uns domingueros es queixen en veu baixa que un alemany s’ha avançat a la cua de la cervesa i “que això no ho fan al seu país, aquí és que tot ho deixem passar”. Una dona arrugada com una pansa i torrada pel sol en demana la tercera i això que té una gradació no gens envejable. Se m’acosta un jove amb una cistella i em refrega el manoll de bledes per les cames i de l’ànima m’ix un “perdó” absurd que pense ara que no correspon i el xicot va content i no s’ho pensa i arremet contra la barra i demana tres gots i duu una colla al darrere que ens empeny a tots els visitants de la petita i charmosa cerveseria perquè el sol calfa i busquen l’ombra del ressuscitat lledoner. M’agrada, n’estic a gust…

Se sent de fons la música nostàlgica de la parada de discos, la brisa mou les branques elegants i suaus del brancatge i el meu paladar assaboreix el darrer glop de cervesa de la bóta del Joan i em diu que està feta d’un blat que ve de països freds i sense mar, que sap a fruites i que a mi em sap a cirera però per damunt de tot em sorprén amb aquell color a terra acabada de gratar. Em torque els morros i salude al xicot cerveser, pegue una ullada al lledoner i me’n vaig cap a casa amb el regust d’haver passat una estoneta charmant envoltat per un ambient de mercat de diumenge on tothom es veu i ningú no es mira.

Temps de lectura: 3 minuts

8+

Deixa una resposta

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close