La revista més vital

El llindar

T’alces de matí prompte perquè t’han dit que n’han trobat i no pots estar-te a casa i has de pujar i donar-hi una mirada, que si passa algú altre davant de tu se’ls endurà tots i no en deixarà ni un de mostra. Enguany no ha plogut a penes i ja saps que només se’n faran a llocs ombriosos que coneixes molt bé d’altres anys, perquè hi has passat tantes vegades que cada soca de carrasca la identifiques i cada mossa o senyal al tronc dels pins et saluda quan et veuen arribar com si et conegueren. I també les roques al mig de bosc les reconeixes, que fan de fita i indicació i ajuden a no perdre’s, que mira que n’és de fàcil, torbar-se i esgarriar-se a la muntanya, perquè et penses que has caminat molt però resulta que no i potser fas cercles i vas de cara al barranc que no volies i després no hi ha manera d’orientar-se i saber cap on tirar. També és mala sort que, aparques el cotxe a la vora de la pista dins del bosc, i veus que comença a formar-se una boira espessa, que se’n fa moltes voltes de matí pels vents humits que vénen de l’est; condensa l’aigua que duen damunt dels arbres i tot es banya. I ací la boira canvia completament l’aspecte del bosc i la visió es redueix perquè més enllà d’uns metres tot es confon i difumina, encara que en terra pots seguir mirant, que si n’hi ha, els veuràs bé del tot. I camines i en busques i, mira tu, que en veus, de rovellons, i algun pebrot més a la vora de les carrasques i cogomes que són tan bones torrades amb all i amb oli. I entre els arbres t’abstraus tant i estàs tan afissat que el cervell distingeix inconscientment i per contrast una punta o bri taronja sobre el verd de l’herba, i totes les imatges que et passen pel cap ajuden a discriminar el senyal d’un bolet, l’ala d’un capell o un bony sospitós en terra. Hi estàs tan ficat que no comprens si ha passat molt de temps o poc, ja que la boira tapa el sol i és impossible fer-se’n una idea alçant la vista al cel. El mòbil per a mirar l’hora te l’has deixat al cotxe, perquè cobertura no n’hi ha i no has pensat de ficar-te’l a la butxaca. I et sorprèn que has arribat a la vora del bosc que s’han acabat els pins i les carrasques i entre la boira veus una foia ben treballada i llaurada de fa poc i t’estranya perquè no sabies que hi haguera cap mas per ací o és que t’has perdut i a saber on hi has anat a parar. Proves de llevar-te de la ment les visions anteriors dels bolets i camines entre dues parets de pedra foia amunt, que al capdamunt pareix que no hi ha boira i podràs orientar-te i tindre una vista més àmplia. Però t’estranyes encara més perquè quan arribes dalt veus una era que és l’era del mas que treballa les terres i veus trossos de palla mig seca com si hi hagueren trillat fa uns mesos. I saps que no pot ser, que per ací ja no hi ha ningú que faça blat i gaste les eres i menys encara que llaure bancals tan alts i llargs, que no hi poden entrar els tractors i només hi entrarien cavalleries. L’era redona es troba darrere del mas i fas el tros fins al pany de l’entrada que està tota emblanquinada i una part pintada d’ocre d’un metre més o menys fins a terra, però ho veus tot molt net i arreglat que dius que bé, hi deuen viure encara a aquest mas. Ara és quan la teua mirada colpeja la silueta d’una xiqueta que seu al pedrís del pany i t’adones de seguida que duu una roba que pareix antiga amb una bata i espardenyes brutes i gastades. La mires fixament i ella té la mirada perduda com si escrutara els camps i buscara alguna cosa lluny. I sense girar-se cap a tu et fa: que has vist el meu gos? I li dius que no, que no has vist cap gos, que estaves fent bolets al bosc i la boira i tot això. Preguntes si viu al mas, que què s’han fet els teus pares, que si estàs esperant-los. I no respon i tot et sembla molt més estrany encara i sorprenent perquè no hi identifiques cap senyal modern, ni portes ni finestres metàl·liques, ni cap cable elèctric, ni rodades de cotxe al camí. I sents que se sorollen unes malles i ara veus que hi arriba un gos pelut corrents, un gos de rabera, alenant amb la llengua penjant, com si haguera fet un camí llarg. I la xiqueta es fa contenta i agafa el gos al braç que li llepa la cara de l’alegria que té i ella somriu i plora i diu que on t’havies ficat que no podia anar-me’n sense tu. Xiqueta i gos obrin la porta i entren al mas i, després d’un moment, no et pots estar d’anar-los-en darrere per veure què fan, que no acabes d’entendre què passa i la curiositat et mou a entrar-hi. Quan obris la porta i passes el llindar et colpeja la imatge de la desolació completa. S’hi veuen posts plenes de pols, cadires trencades en terra, fustes desordenades, un canterer amb cànters vells, trossos d’atifells i teranyines que pengen per tots els racons. Pel badall d’un finestró hi entra un raig de llum interceptat per les partícules de pols i penetres una penombra somorta que ho envaeix tot. T’esglaies i et dus la mà a la boca en comprovar que no és possible que hi visca gent. La sala fa tota la impressió d’estar abandonada de fa temps. Al costat d’un espill mig trencat distingeixes un calendari amb les fulles rebregades. Hi mires l’any: 1948. Ixes fora i el cor se t’embala encara més. El mas, que fa un moment havies vist pintat i ordenat, apareix ara mig assolat i tot despintat. Un tros de la teulada s’ha desplomat. L’herba i els albarzers es mengen les vores del camí i els bancals se t’apareixen erms colonitzats per les gavarneres. Corres torbat, foia avall, pel camí cap al bosc. La boira ha desaparegut per complet i fa un sol esplèndid. Travesses el bosc cap al cotxe que havies deixat a la vora de la pista i el mous i fuges tan ràpidament com pots d’aquell racó perdut de la muntanya, fora del temps.

(imatge:  http://pdipb.blogspot.com.es/2015/11/xodos-tossal-del-marinet-1466-m.html)

Temps de lectura: 6 minuts

3+

Deixa una resposta