fbpx
La revista més vital

El manuscrit de monsenyor Climent

Esbalaïts pel feix de neu, tan inusual com impietós, que revestia els carrerons circumdants de la Seu Vella, els veïns de la capital del Segrià s’apilonaven a la llinda de la cambra on el bisbe de Lleida, l’ancià monsenyor Climent, mormolava la seva darrera pregària.

Durant l’últim trimestre, però, en Cesc, l’escolanet de can Manyarich, havia estat testimoni de l’empitjorament que havia dut el bo del seu mestre i superior a l’agonia en les envistes de la prompta mor: s’havia anat apagant com la flama d’un ciri per Tots Sants. Pare espiritual, conseller, amic. El jove escolà considerava el bisbe com tot això i moltes coses més. Des que s’havia quedat orfe als dotze anys, en Cesc es refugià en l’únic indret en què trobà el caliu per dreçar la seva curta vida i poder albirar un futur com Déu mana. Estava tant i tant cofoi de poder desenvolupar la tasca de mà dreta del seu déu particular! Però com està escrit al Llibre Sant, tota vida neix i mor, perquè així la reclama el Totpoderós quan li arriba l’hora de partir. Plorava i plorava, sense que cap dels habitants de la ciutat pogués fer res per alleujar-li la pena. Començava a sentir-se sol; un altre cop, orfe.

Cadascun dels membres del veïnatge entraven i sortien de l’alcova on la mort estirava l’ombra allargassada de l’ànima del religiós que havia confessat, batejat i casat els homes, dones i nens de l’antiga Ilerda els darrers 49 anys. Una vida digna del millor dels homes de Déu. Per tant, no fora d’estranyar que més d’una llàgrima rodolés galta avall en aquella llarga corrua de gent que s’agenollava al capçal del llit i petonejava, per última vegada, l’anell d’or que monsenyor Climent lluïa a la seva mà esquerra. Mentrestant, en Cesc intentava assimilar la imminent pèrdua de la figura carismàtica —i imprescindible, segons argumentava el propi alcalde, apenat fins al moll de l’os— de l’eclesiàstic. Els atacs de tos eren cada cop més continus. Perbocava sant i la seva imatge malaltissa es consumia per segons.

—Que Déu s’apiadi de la seva ànima… —pregà una pagesa que, a més de les feines del camp, netejava la brossa que s’acumulava a l’església.

—Amén… —li contestaren tots els presents, a l’uníson.

El capvespre aterrà amb el seu mantell clarobscur de vermells i taronges i, de sobre, els pocs veïns que encara restaven al llit de mort de monsenyor Climent se n’acomiadaren i li desitjaren, de tot cor, pau, serenor i un últim sospir el més agradable possible, tenint en compte, per desgràcia, la seva mancada vitalitat. Així doncs, en Cesc i el seu mestre s’havien quedat ben sols; només Déu i el crist que regnava les parets tristes i grises de l’església acompanyaven els dos fills de Déu, en aquella hora de la fosca entrant. Després de cerciorar-se que ja no hi hagués a prop cap veí, en monsenyor Climent féu un senyal a en Cesc perquè s’hi apropés a cau d’orella.

—Ai, Cesc, fill meu, he de marxar…

—Tan aviat, Pare? —pogué intervenir el noi, amb un sanglot saltador que l’impedia enraonar amb naturalitat.

—Sí, fill… Ja és l’hora… Però no ploris, estimat Cesc… Perquè estic veient Déu, t’ho ben juro… M’està esperant al bell mig del Cel, a la seva església particular…

—No us esforceu més, Pare, per l’amor de Déu…

—Ho he de fer, fill: t’he de confessar una cosa… molt important… abans d’anar-me’n…

—A mi, Pare?

—Sisplau, porta’m el Llibre Sagrat…

—Quin? Els dels diumenges?

—No, l’altre…

—Aquell que sempre m’heu dit que ni me’l miri de lluny?

—Sí… I afanya’t… —suplicà el capellà amb una penúltima estossegada de sang.

En Cesc corregué escales amunt i en baixà els esglaons de quatre en quatre: havia trigat, exactament, vint segons.

—Aquí teniu, Pare…

—Seu, fill, seu a prop meu…

Fullejà diverses planes de la Bíblia fins que hi trobà el que hi cercava: un pergamí manuscrit datat, a Rocamaura, al Llenguadoc, el nou de setembre de 1314. I el signava un tal Bertrand de Got, més conegut com el papa Climent V.

—No m’hi veig, fill… Fes-me el favor de llegir-me’l…

—Com maneu, Pare… Perdoneu, Pare, però està en llatí…

—Que no te n’he ensenyat?

—Molt em temo que no, Pare…

—Vés llegint, jo aniré traduint…

—D’acord…

El text del manuscrit deia el següent:

 Jo, Climent V, sant pontífex de l’església catòlica amb seu a la vila occitana d’Avinyó, amb mà tremolosa però ment pur i clara, prego per la meva ànima, tot veient com Déu m’ha adreçat la mort pel viatge etern. Abans no abandoni el món dels vius, però, vull constatar, pels segles dels segles, que, tanmateix com juraven els meus avantpassats, suplico al Totpoderós perquè els propers descendents del meu llinatge esdevinguin, com a mínim un de cada generació, fill de Déu en la més extensa expressió. Jo, amb la meva funció santa, he tocat gairebé el sostre, però encara algun d’aquests descendents pugui superar la meva proesa.

 Que Déu us acompanyi en la vostra santa empresa…

I signava en Climent V, papa d’Avinyó. Garratibat fins al borrissol de la nuca, en Cesc es posà de genollons i besà la mà santa de monsenyor Climent.

—Qui ho hagués sospitat, Pare: rebesnét del sant pare Climent V…

—Ja ho veus, fill… Llàstima que no hagi pogut acomplir el seu darrer desig…

—No digueu això, mestre. Vós ho sou tot, absolutament tot en aquest poble. Què seria de les nostres ànimes sense les vostres benediccions, els vostres savis consells, les vostres misses de diumenge…?

—No… és el mateix… I tu ho saps, fill…

—És… diferent…

—Gràcies, Cesc, gràcies per tot…

—No us n’aneu, encara, sisplau! —cridà, alarmadíssim, en Cesc tot comprovant que el cor d’en mossèn Climent ja no bategava.

—Pare? Monsenyor Climent…? —insistí el tristoi escolanet.

—… Cesc…

—Digueu, Pare, ordeneu-me el que desitgeu, si us plau!

—Em concediries un últim desig?

—Com féu el vostre avantpassat?

—Això ja no és possible: sóc fill únic…

—Quina desgràcia per a vós!

—Demà, quan et llevis, penja un llençol blanc al campanar… Faràs això per a mi, Cesc, fill?

—Esclar, Pare, compteu amb…

En Cesc, encara de genolls i amb l’esguard completament entelat, s’eixugà el plor que encara li penjava i cobrí el rostre del capellà amb el cobrellit. A l’endemà, a primeríssima hora, a l’albada, portaria a terme el desig de monsenyor Climent, tal i com li havia manat.

Anys més tard, en Climent XVI, altrament dit Francesc Truy, dels Truy del carrer Canyeret, anuncià al seu despatx del Vaticà al seu exèrcit d’arquebisbes el nomenament d’un nou sant: Sant Climent de la Seu Vella.

FI

Temps de lectura: 6 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close