- Ho Anomenàvem “el mur”, i passàvem allà hores; en realitat, sempre que hi podíem.
- Però no era un mur de veritat…
- No, i ara! Però quan ets un marrec de no arriba a deu anys i muntes una bicicleta de BMX, qualsevol rampa una mica empinada t’ho semblava.
En realitat “el mur” no era més que una rampa d’aproximadament un 7% de pendent. L’inici d’un port de tercera, no arriba a un turó per un ciclista d’elit. El nostre “hobby” en aquells temps era pujar fins on podíem, a voltes a peu, arrossegant la bici, per després llençar-nos costera avall. Una bona injecció d’adrenalina; ara ho pense i crec que érem uns insensats. Baixar amb aquell ferro de rodes petites, sense casc ni guants, i amb gomes completament esquerdades… decididament, va estar de sort que cap de nosaltres tingués un accident. Érem quatre, a voltes cinc: A més de mi, el meu germà Jordi, Juanvi, Dani, i alguns dies Gemma. Baixàvem per torns, i després tornàvem a pujar; únicament tornàvem a casa quan ens havíem llençat per allà uns tres o quatre cops. Però de tots ells, jo era l’únic que gaudia més pujant que baixant. I tal volta el meu germà, sempre ha tingut un físic envejable per allò. Bé, imagine que el seguirà tenint, malgrat ja fa temps que va deixar les dues rodes.
Després els anys varen anar passant, i tots ens cansaren d’allò. Teníem quasi catorze anys, i les hormones es començaven a revolucionar: A Juanvi li va donar per la música i es va comprar una guitarra. Dani començava a tenir èxit amb les xiques, i a elles no els solien agradar les bicicletes; i Gemma… bé, això. Que les bicis no es consideraven gaire femenines. Nosaltres dos acabàrem cedint a la pressió de grup, així que en lloc de llençar-nos costera avall, anàvem a la platja a xerrar, menjar pipes i festejar. Però de tant en tant encara tirava costera amunt; ja no muntava una BMX, ara tenia una “mountain bike”, més pesada que un senglar, però amb divuit velocitats; suficients per superar el primer mur, però no tant com per arribar al cim. I, malgrat tot, allò no em desanimava.
Sap quan et pregunten allò de “xiquet, què vols ser de gran”? Jo sempre responia que ciclista, o bé, comentarista esportiu. M’encisava Anselmo Fuerte i les seves retransmissions del Tour. Clar, que pocs pares acceptarien allò, i els meus no eren cap excepció. Mon pare solia dir “això són coses de l’edat, quan jo tenia els mateixos anys que tu, volia ser futbolista, com Gento. Però després t’adones que això és molt difícil, i acabes acceptant el teu lloc al món”. I després ma mare: “No m’agrada que faces aquestes coses, em deixes molt preocupada quan surts. No deuries anar sòl…” I quan una mare diu “deuries”, ja saps que no és cap consell precisament. El problema era que els meus amics ja passaven d’allò, i el meu germà no sempre estava disponible, així que vaig prendre per costum sortir d’amagades i enfrontar-m’hi al mur un cop i un altre. En una d’aquestes vaig tenir el meu primer accident; ara ho recorde i pense que vaig ser idiota. Aquell dia vaig pujar fins on vaig poder, i després em vaig llençar costera avall. Dues corbes abans ja vaig haver de fer una traçada estranya perquè hi vaig entrar una mica passat; a la tercera vaig tornar altre cop passat de voltes, la roda no ho va suportar i vaig acabar a terra: natja i cames raspallades, i monyeca esquerra trencada. Vaig arribar com vaig poder a casa, i d’allà a l’ambulatori.
I bé, l’esbroncada, un cop era clar que no hi havia res greu. El sermó de mon pare ja no era tan simpàtic com altres cops, “Ja et vaig dir que t’oblidares d’aquelles ximpleries! Obri els ulls, mai seràs ciclista! És un esport molt dur, i tu no has sigut capaç de pujar ni el “Picacho”. Els que arriben a professionals porten ja quatre anys matxucant-s’hi en costeres més grans que aquestes. El que has de fer és estudiar, i ser alguna cosa en aquesta vida per no acabar com jo, tirant milles en el taxi. I deixar d’esglaiar ta mare. Com creus que s’ha sentit quan t’ha vist en aquell estat?”. Ma mare es limitava a fer-m’hi sentir culpable; sé que no ho feia a propòsit però era així. En aquelles edats un és molt permeable; què li vaig a dir, tots hem sigut adolescents i preadolescents, i bé, tenia raó després de tot. A la meva edat els professionals ja porten quatre anys deixant-se el cul en ports de tercera, i jo seguia aquí barallant-m’hi amb un turó.
Vaig passar tres mesos amb la ma enguixada, i altres sis amb l’autoestima per terra. No sols per l’incident, sinó perquè per primer cop en la vida no sabia què fer amb ella. Per acabar-ho d’adobar aquell any es va unir el meu pitjor curs en secundària, i un parell de fracassos amorosos. Ah, i al meu germà li oferiren una beca d’atletisme, en un club esportiu. Quan tornarem al poble la inseguretat havia fet que el mur creixera uns quants metres més. Després de mesos d’aturada, a la meva pobre bici li calia una bona posada a punt, i qualsevol altre any haguera sigut el primer a fer; però en aquell moment encara em ressonaven aquelles paraules: “Mai arribaràs a ser ciclista”. Mon pare degué entendre que alguna cosa passava, perquè un dia em va dir: “Escolta, no penses en arreglar la teva bici? Es deformaran les gomes si no l’infles aviat”; reconec que no li vaig respondre d’una forma molt amable. Malgrat tot s’ho va prendre força bé, em va dir “mira, m’alegre que ho estigues acceptant. Jo em vaig estavellar contra el mur el dia que em vaig presentar en els camps d’entrenament de l’Elx per fer unes proves, i em digueren que no tenia res d’especial. I em va costar molt de temps assumir aquell cop. Però això no va fer que abandonara el futbol, únicament vaig baixar les meves pretensions. Que no pugues ser ciclista professional no significa que no pugues gaudir d’una bona excursió. Pensa-ho, fill meu”.
I tant que ho vaig pensar. Allò no era just, almenys mon pare ho havia intentat. Tal volta si m’ho haguera dit ara mateix la meva conclusió haguera sigut diferent, però aleshores el que vaig entendre era “fins que no t’hi enfrontes, no sabràs què vals”. Així que al dia següent em vaig llevar de bon matí, vaig posar a punt el meu ferro en rodes, vaig fer una bona sesta, i ja de tarda em vaig equipar per eixir. Era hora d’afrontar la por, de saber si realment podia ser ciclista o pel contrari m’esperava una vida d’aficionat panxut. I vaig tirar cap amunt, cinc quilòmetres de dur asfalt. Quan ja portava un i mig em vaig adonar de l’errada que suposava fer allò després de nou mesos d’inactivitat, però no hi havia tornada. Em vaig retorçar durant dos quilòmetres més, em feien mal les cames i el cor anava a mil. Esbufegava com una vella locomotora de vapor. Sense “pulsòmetre” ni res semblant, unes esportives Nike, uns calçapeus dels antics, d’alumini, i un mallot que vaig aconseguir reunint etiquetes de cervesa. Sí, allò era una bogeria. Per quan vaig arribar al mur de debò la meva ment ja jugava en contra: “ets un inútil, et pesa el cul. Mira-t’hi, ara et podria estar avançant un marrec…”
I així va ser, poc abans d’arribar a la base de la costera més difícil un xaval una mica més jove que jo en una bici de carretera em va avançar, saludant com si tal cosa. I aleshores vaig decidir que aquella era la meua, i que si era capaç de seguir al darrere d’aquell tipus i arribar al cim, equipat com anava i muntat en aquell “trasto”, no m’aturaria fins a ser ciclista professional. Vaig treure forces d’on vaig poder, em vaig pegar com una paparra a la seva roda, i metre rere metre, vaig anar conquerint el mur. Em va soltar de roda en la darrera rampa, però jo ja anava llençat. Vaig coronar fent un temps de pena, però vaig coronar. I, en aquell cim, vaig jurar solemnement que em dedicaria a derrotar murs, i que ningú em guanyaria.
- Anys més tard, i un cop dintre del “mundillo”, t’adones que si no haguera sigut per aquell xaval mai hauria arribat al cim, així que en teoria aquella tarda vaig fer dues coses: vaig superar la meva inseguretat, i vaig aprendre una valuosa lliçó de ciclisme: Lluitar individualment et pot fer aconseguir alguna petita meta, però no aconseguiràs l’èxit de debò si no tens un company al teu costat. O al davant, en aquest cas.
- I tornares a pujar el mur?
- Uns quants cops – va riure – un parell en carrera, malgrat que mai tan malament com aquell dia. Malgrat tot, aquell va ser l’inici del meu viatge vital. Un viatge que em portaria cap a murs més alts, més grans i més forts. I, al contrari del que vaig prometre, no els vaig poder superar tots.
FI
Temps de lectura: 8 minuts
