Ben a les acaballes del franquisme, treballava jo als estius en fàbriques del poble. Per aquella època la conflictivitat laboral, per a sorpresa dels empresaris, anava en augment. Els petits empresaris, desconcertats, no sabien com fer-hi front i hi reaccionaven prou maldestrament. Però prompte va sorgir un corrent que els aconsellava –mitjançant cursos de formació- tractaments dels conflictes amb els treballadors més sibil·lins –i en la pràctica més eficaços. Recorde un cas que se´m va quedar marcat a foc en la memòria i per això mai no he oblidat: un treballador líder en la lluita va ser apartat del treball, el van deixar sense fer res assegut davant la porta de l´empresa per on entrava la mercaderia i van deixar córrer el temps…Al principi el treballador se´n reia, s´ufanava que li pagaven i no treballava, s´envalentia en un combat imaginari del qual es veia guanyador. Passaren una setmana, dues, tres…al cap de no molt de temps el treballador es va ell mateix acomiadar sense ni demanar la liquidació. Els amos de la fàbrica havien guanyat la partida. I havien aprés una jugada molt important: com tirar treballadors conflictius amb el mínim cost de diners i d´esforços.
Va ser aleshores quan vaig ser conscient del dany letal que pot causar el ninguneig.
Hi ha qui diu que el contrari de l´amor no és l´odi, sinó la indiferència, que és com una mena de menyspreu. No crec que el mensypreu siga una pràctica de conducta social i interpersonal recent, però sí que pense que actualment, en la nostra societat, se´n fa un ús més intens quan el que es pretén és anul·lar, marginar, atacar la presència d´algú que ens incomoda, ens fa nosa o creiem que ens posa en perill. Cal advertir que, encara que la finalitat siga semblant, cal distingir el menyspreu del mobbing o assetjament laboral i del bullying. Tant el mobbing com el bullying són actius contra aquell qui ataquen. El ninguneig és més pervers perquè no “ataca”, sinó que, passivament, anihila, anorrea, és a dir, et fa sentir-te no-res o, en termes anti-personals, ningú. Com si no existires. I per què aquesta pràctica tan antipersonal com antisocial, que ni tan sols podem denunciar com a conducta penal, és tan nociva? Perquè l´home té un component mental fortament gregari i perquè la nostra ment o consciència és constitutivament dialògica. Cadascú som “dos” i “l’altre”, “els altres” els tenim incorporats en la matriu del nostre self.
Encara que no denunciable, penalment, practicar el ninguneig contra algú és un acte criminal, una conducta que, com no siga com a autodefensa en segons quins casos individuals, ens fa còmplices d’una brutalitat tan denigrant com si linxàrem físicament algú. El ninguneig és una conducta paradoxal en tant que conducta radicalment intencional, però que s’expressa com a passivitat. Dins un grup que ninguneja algú o a alguns sempre hi ha un o uns que duen la “veu cantant” de la intencionalitat activa i altres que apliquen “la passivitat de la indiferència de manera menys intensa”, però al cap i a la fi, tots els del grup ningunejador són còmplices de la mateixa barbàrie antipersonal. Altres subtilitats del ninguneig es poden esbrinar en anàlisis més extenses, però bastarà que ens exigim pel bé de la nostra consciència personal de no participar en accions de ninguneig. No estem obligats a estimar tothom, però davant d´un cas de ninguneig, simplement, saludar el ningunejat, ja és reconèixer-lo com a persona, i això, el reconeixement com a algú és el que més li cal a qui condemnen a l’ostracisme de ser ningú.
Temps de lectura: 3 minuts
