Recorde quan va aparèixer en la meua vida, eixa sensació, eixe estat de boira mental permanent, que no em deixava veure més enllà. De sobte vaig assabentar-me que no hi estava a soles, hi havia alguna cosa que em custodiava en els meus quefers quotidians, des que m’aixecava fins que em gitava. Al principi no li vaig donar importància, pensí que eixa sensació em resultava familiar, que ja m’havia acompanyat alguna vegada més, la meua ment va tractar de tranquil·litzar-me -ja passarà, com tot en aquesta vida tot passa i sempre cap endavant i si caus et tornes a alçar com tantes voltes que n’ha passat, ja passarà-.
Però aquest cop era diferent.
D’uns anys ençà no soc la mateixa persona, òbviament els individus canviem, ens transformen contínuament i paral·lelament la nostra manera de pensar, de sentir, d’observar, de fruir, d’estimar, de socialitzar-nos, de comunicar-nos, al capdavall, de viure. Encara que amb els anys m’he tornat una persona solitària, però entenent aquesta solitud com un estat en què gaudeixes d’estar a soles físicament, no pas de sentiment, sempre ha gaudit de la soledat, de fer qualsevol cosa sense donar explicacions a ningú, de vibrar amb la música, d’espantar monstres mitjançant gargots aleatoris, de viatjar amb els llibres, de nodrir-me del silenci, d’escriure paraules que curen, i tot això amb la finalitat de conèixer-me.
La veritat que he tingut la sort de nàixer en una família en què m’ha donat suport en totes les decisions que hi he pres, tanmateix he intentat, gairebé sempre, envoltar-me de gent que aporta diverses perspectives de la vida, sempre m’ha agradat la gent que conta la vida a la seua forma, i fugir de la toxicitat que ens rodeja, nogensmenys moltes voltes es repeteix a la meua ment la frase que ma mare sempre em deia –d’allò bona que ets, ets un babau-, perquè hi ha hagut vegades que en moltes relacions d’amistat, sentimentals i laborals he donat la mà a tothom i m’han agafat el braç i a la fi m’han utilitzat i deixa’t, convertint-se eixes relacions en un no-res, en un temps perdut, en donar-ho tot i rebre res i de vegades eixe res és patiment, és frustració, són ferides que s’han de tancar i que deixen una empremta, la qual interfereix en u mateix. Les persones més properes a mi saben que encara que no estiga físicament sempre estic ahí i poden comptar amb mi en qualsevol esdeveniment que ocórrega, d’amistats de veritat em sobren dits de la mà si, són eixes amistats que pot ser que farà vora mesos, anys que no us veieu però quan us ajunteu és com si no hagués passat el temps, eixes són les amistats de veritat.
Sincerament, sempre m’he considerat un ésser ni massa fort ni massa feble, he anat cascadejant i traspassant els entrebancs que s’han anat presentant al llarg del camí, obstacles comuns a tothom, com ara el comiat de familiars, amistats perdudes, ferides d’amor, l’últim petó, l’última mirada, entre d’altres, a més a més, a tots aquests esdeveniments s’afegeixen els nivells d’estrès, les autoexigències, la pèrdua de confiança, l’autoestima, les infinites preguntes internes, el perquè de les coses i que hi haguera passat si no haguera triat eixa opció. Són totes eixes petites circumstàncies que amb el pas de temps es van carregant com una gran motxilla sobre els muscles, amb què hem de conviure un dia darrere d’un altre. Tot i que tots tenim eixa capacitat de resiliència per a enfrontar-nos vers els moments més difícils i dolents que poden presentar-se, pot arribar un moment en què no podem més i estavellem, aleshores és quan ell apareix.
I durant aquests anys de canvi ell ha anat arrelant-se de sotamà al meu interior, a poc a poc, fins a apoderar-se de mi i a la fi, consumir-me.
De vegades no recorde qui fiu, qui soc, que vull ser.
Ell és com un maldecap, una migranya que no et permet fer res i has de resguardar-te en l’obscuritat i esperar que es calme entre malsons i punxades constants. Com un dia d’eixos grisos que cap cosa te n’ix bé, que tot s’altera i es torna de l’inrevés, d’eixos que en el moment que trenca l’alba penses que eixe estat desapareixerà i un nou dia estarà per vindre, però quan ix el sol, la mateixa història es repeteix, ell jau ahí, adormit, latent, esperant el moment per ressorgir, cada vegada amb més força per a emportar-te cap a una dimensió que et va enfosquint, esmicolant-te, deixant-te en un atzucac permanent, en què tot es bloca, en què no veus l’eixida però simplement ell no vol que en veges cap, perquè ell no vol que en fuges.
Ell és avariciós, egocèntric, ho vol tot, vol controlar-te, té ànsia d’agafar les regnes, et vol a tu fins al teu últim alè. Cada pensament negatiu el retroalimenta i et fa entrar en una espiral negra.
Eixa espiral negra que gesta els dies.
Els dies passaven però, per a mi eren com un llarg dia interminable, quan em gitava els pensaments i malsons més dolents que u es pot imaginar, apareixien per abraçar-me i enfosquir-me cada vegada un colp més i més profundament. Al matí m’alçava com una ressaca de diumenge, d’eixes que amb una píndola i una migdiada de quatre hores i escaig pot arreglar, tot el cos em feia mal, com si m’hagueren passat cinc camions d’escombraries per damunt, notava cada muscle tensat i cada os més fràgil que el dia d’abans. I m’ofegava i, al cap i a la fi, vaig tocar fons.
Em convertí en cendra, cada dia que passava la petita burilla que il·luminava amb un alè d’esperança es va apaivagar, de cop no hi havia res, silenci, un brunzit constant al cap, un nus a l’estómac, el qual ocasionava fer-me cada vegada més xicoteta i a la fi no hi era res.
Quan ell et controla, mesura cada comportament, cada pensament, cada relació. Et converteix en una persona que no et reconeixes, estàs sempre alerta, molesta, a la mínima esclates, sovint se te’n va el cap i tot et crema, tot et sobrepassa, com un gran pendent i tot allò que volies, els objectius de vida es tornen com un fum en què no pots esclarir les idees.
En el moment que ell et posseeix et preguntes una i mil vegades, perquè jo? Per què? Com he arribat ací? Com he caigut? I penses que si la teua ment li ha deixat entrar, ella ha d’eixir a soles. Però arriba eixe dia en què tot es va a fer la mà i no pots més, aleshores tots els teus gestos, tots els teus intents de somriure són crits d’ajuda.
Has patit en silenci, has eludit la temuda pregunta de com estàs amb un bé, sobrevivint que ja és molt, controlant cada paraula però en el fons t’esmicola profundament, fins a sagnar.
Quan arriba eixa ajuda, la reps i t’hi ha ferres a ella com la teua via d’escapatòria, una ajuda que pot ser física, recolzant-te en els teus éssers estimats, en qui mentre estaves emboirat no volies que patirem el teu estat, perquè per a patir la seua presència ja estaves tu i no volies compartir i que ell és transmetés. Tanmateix reps ajuda química, eixes petites píndoles nocturnes per agafar el son, que et deixaven com si fores un ésser buit, sense sentiments, una ànima en rosec que travessava els dies adormida, sense immutar-te de tot allò que esdevenia al teu voltant, deixes de pensar, deixes d’estimar, deixes de sentir, tractant d’apaivagar-lo entre píndola i píndola.
I després de tants mesos sent un no-res, en els quals notes que eixa ajuda de vegades fa més ma que bé, et diguen que com estàs? Quan deixaràs de prendre-te’ls? Quan tornaràs a ser tu? I eixe metrallat de preguntes a estall, el fan rugir dins teu. I penses, com una persona que estimes té tan poca empatia? Que no sap que ell es pot tornar a despertar? Perquè em fas això ara? Per què? Calla, que no vull que es desperte.
De vegades eixa ajuda física agreuja la situació, perquè tot i que ells volen ajudar reps estímuls externs a manta perquè estigués ocupada i no penses i no tornés a submergir-te, però en realitat, eixes paraules són com ganivets que se te’n van clavant lentament, a cada síl·laba, i et provoquen angoixa, gestant que l’única cosa que vols fer és aïllar-te en tu mateix, patir en silenci cada arrap i aferrar-te a una idea, la percepció de sortir del pou, pujar per les costerudes parets amb tota la teua força i al capdavall eixir, per fi, d’ell.
Ell va guanyar la segona batalla, però jo estava disposada per a reconquerir-me.
Ell continua en mi, triga dormint en algun racó de la meua ment, el sent bategar, esperant eixe moment feble per tornar-hi, però, a poc a poc, amb el temps aconsegueixes gestionar-lo, plores algun dia que altre per soltar tota eixa tensió acumulada i així no permetre que ell cresca d’amagat i tot es torne a repetir, perquè també tens por, molta por, que ell irrompa i que la pròxima vegada sigui tan fort que no el pugues controlar.
De vegades cal caure per a retrobar-se, per créixer, per assabentar-nos de què és allò que volem en la vida, refer el mapa de ruta, avaluar les opcions des d’una altra perspectiva.
De vegades cal cremar-se per a curar-se, per a posar un punt final i començar a escriure un nou capítol.
I ací estic, a poc a poc, sense pressa, sense actuar de bestreta, ací estic, lluitant, alliberant-me, ressorgint de les cendres.
Ací estic desnuant-me…
Temps de lectura: 8 minuts
