El paradís perdut

Fa milers d’anys existia un poble de gent ferma i lliure. Vivien en pau amb els seus veïns i tot semblava una postal de Nadal: prats verds, muntanyes altes, rierols d’aigua clara i neus perpètues en les altes muntanyes. Els seus habitants no temien a quasi res fins a un dia en què tot va canviar.

Hi havia gent de tarannà mesquí que habitava una plana no gaire fèrtil. No tenien gaire aigua i el bestiar subsistia més malament que bé, entre un paisatge que l’estiu tornava àrid i les seves poques fonts s’eixugaven. De cop i volta, un dels més vells del poble va dirigir la seva mirada al poble pròsper i li va entrar una set de cobdícia impressionant, o potser va ser enveja.

Al vespre es varen reunir al voltant d’un foc tots els homes del poble i varen discutir i discutir i parlar fins que de mica en mica el sol els va fer tornar a casa, tots anaven amb el pensament de conquerir el poble veí. I així varen anar passant els dies i la seva enveja augmentava, fins que un dia estaven tan abduïts i cobejaven tant els veïns que varen decidir envair el poble i fer els seus habitants els seus esclaus.

Treballaren molt forjant espases i tota classe d’armes, mentre els veïns gens temorencs continuaven vivint tranquils treballant i gaudint del seu benestar. Fins que un dia varen veure un exèrcit que venia amb son de guerra, ells no tenien armes; eren gent de pau. Mataren els seus fills, arrasaran els seus conreus, violaren les seves dones i s’establiren entre ells. D’aquell dia ençà la gent ferma va esdevenir esclava.

Construïren cases s’establiren entre ells i la pobra gent havia de treballar per ells i els seus invasors. Alguns es resignaren, altres no, i passaren els anys i la seva cultura quasi va ser aniquilada, sort dels no resignats que formaven una resistència, però com que eren pacífics poca cosa podien fer. Anhelaven la llibertat, miraven amb mals ulls els veïns i varen aprendre a odiar, una paraula que fins llavors no havien sabut el seu significat.

D’això fa milers d’anys però algú encara recorda el poble ferm i lliure i en pensar-hi una llàgrima s’escola galta avall. Podria ser el paradís perdut? La relataire no ho sap pas, però intueix que potser sí; fa tants i tants anys que podria ser.