La revista més vital

El partit de la nostra vida

 

Fa un mes que cada dia vaig a córrer cinc quilòmetres. Jo vaig al gimnàs tres cops per setmana, jo entreno mentre el meu fill fa l’entrenament de futbol, jo estic estupenda i no em cal…  Totes estàvem entrenant de valent i la veritat, se’ns notava en l’aspecte, ens havíem aprimat, portàvem roba lluminosa i acolorida i unes sabatilles esportives d’última generació, que ni en somnis, quan anàvem a l’institut, ens hauríem pogut permetre.

Va arribar el dia del sopar, nervis, perruqueria, maquillatge, roba, emoció, ganes de veure antics companys i sobretot, concretar la data del partit.

Aquell any complíem quaranta anys i cada cinc anys, des que vam deixar l’institut, ens reuníem un cop l’any per fer un sopar, sortir de festa i sobretot, posar-nos al dia de les nostres vides. El sopar, però, era diferent, marcaria l’abans i el després d’una antiga rivalitat entre instituts i el deute pendent del partit. L’orgull ferit d’unes i la seguretat de fer les coses ben fetes de les altres no havien deixat enrere les ganes d’un enfrontament.

Vam riure, vam menjar, vam beure, vam parlar dels fills, de la feina i sobretot, vam recordar la final d’ara fa quinze anys, el partit pendent. La Sara, amiga, jugadora, ex-alumna de l’institut i actualment, la directora, va explicar molt bé, als qui no recordaven què era allò del partit, com havia anat tot plegat ara fa bastants anys.

“Com cada any, a final de curs, els instituts de la comarca ens enfrontàvem per guanyar la copa comarcal. Hi havia 3 rondes eliminatòries, on a la final s’enfrontaven els dos millors equips. Durant tot el curs, entrenàvem 2 dies per setmana i una vegada al mes fèiem un partit entre nosaltres. Havíem de jugar la final i recordeu que un mes abans la Judit no es trobava bé, tenia mal de cap, febre, per no res li sortien blaus i estava sempre molt cansada. Entrenava igual però no rendia, estava exhausta i li vam dir que ho deixés córrer, era una llàstima que no pogués jugar però que ens en sortíríem. Per consell dels pares, l’entrenadora i les amigues va renunciar als entrenaments i va accedir a anar al metge. Nosaltres entrenàvem igualment i estàvem a punt per la final. La Judit feia dies que no venia a classe, estava malalta deien. Era, però, a l’hospital, pendent d’un transplantament de medul·la. El partit era aquella mateixa setmana. Quan ho vàrem saber vam decidir fer-nos les proves de compatibilitat i alguna poder ser donant. El dia del partit estàvem tot l’equip de bàsquet del nostre institut a l’hospital. No hi va haver partit. Això sí, hi va haver donant i la Judit, ara seu aquí amb nosaltres. Per ella i per l’equip, l’any dels nostres quaranta anys jugarem i vencerem.”

Així va explicar entre aplaudiments i crits d’ànim al final, la història del partit no jugat. Feia vint-i-cinc anys que l’esperàvem.

Aquell any no es va jugar i tothom ho va entendre, la copa de la victòria l’havia guanyat la Judit.

En acabar el sopar es va acordar la data que proposaríem a l’institut rival.

El dia s’apropava i la Judit, la Sara, la Jurado, la Conce, la Paloma, la Burgués, la Mati i la Rocío entrenaven de valent i estaven convençudes que guanyarien. Haurien guanyat en el seu moment i van guanyar una vida però ara sí, guanyarien a la cistella.

Portaven les mateixes samarretes d’ara fa quinze anys, una mica estretes però lluïen bé. Les parelles, els fills, alguns pares i sobretot, moltes companyes i companys de classe havien acudit al poliesportiu a veure la final.

Van arribar les rivals. Tot a punt. L’àrbitre preparat, la pista impecable, el marcador a zero, crits d’ànim, pancartes, xiulets i molta gresca animaven un dels dies més esperats en els últims temps.

Un minut abans de començar, la Judit entre llàgrimes explica que el seu fill té càncer i que encara no li han dit, la història es repeteix i no es veu amb cor de jugar. Totes ens quedem mudes i de cop, la capitana, agafa el micròfon i fa saber al públic que des d’aquell moment el partit serà benèfic amb taquilla inversa a benefici del càncer infantil. El públic fa silenci.

Sona l’inici del partit i juguem com mai. Els minuts passen volant, cistelles, assistències, faltes personals, taps, caigudes, crits del públic embogit, ràbia de les rivals, ànims dels nostres nens, les parelles xiulant i cridant quedat-se sense veu, emoció al cent per cent i amistat dins i fora de la pista. Com era d’esperar, el partit va ser nostre. Tot un èxit. Ni que no hagués estat així va ser un dia molt especial.

L’èxit rotund, tanmateix i com esperàvem, va ser del públic, la taquilla inversa va recaptar milers d’euros i la Judit i el seu fill mai ho oblidaran i nosaltres tampoc.

Aquest sí, el partit de la solidaritat, va ser el partit de la nostra vida.

Temps de lectura: 4 minuts

4+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close