fbpx
La revista més vital

El pastor i el llop

En Ximo va confirmar-ho al calendari: “És demà, 8 de desembre, la Fira.”

Abans de colgar-se, comprovà la porquera. El llop, el darrer mes, li havia matat dues truges. Fins i tot, havia comprat dos Sant Bernat. Diners malaguanyats. Els gossos s’acoquinaven cada cop que havien d’enfrontar-se a aquell animal tan sanguinari, el culpable de les carnisseries que s’estaven cometent damunt el bestiar a tota la conca.

La notícia corria de boca en boca i havia arribat, ben aviat, a orelles de l’alcalde de Valls. Tot seguit, manà una cacera per tal de matar el coi de llop; debades. Mai no van trobar-lo.

Abraçat a l’escopeta, en Ximo despertà amb un terrible mal de cap, gràcies al cloqueig del pollastre cantaire que dominava el galliner. Les sis, no falla. Havia estat de sort. Aquella nit el llop no havia atacat el seu aviram ni la parella de gossos. Es mudà amb les espardenyes del diumenge i amb la barretina de festa major. El dia pagava la pena. Seva fou la sorpresa quan va adonar-se que no eren pas les sis, sinó quarts d’una! No entenia res…

Dia de mercat, de fira, de vins del Priorat i formatges de Perpinyà. Fins i tot, al vespre, hi actuaria un mag en un envelat que havien muntat els de la parròquia al mig de la plaça Major. Des de Valls, arribaren noves que anunciaven que aquell artista era tot un fenomen, que li donava 100000 voltes a aquell que havia fet desaparèixer la Sagrada Família de Barcelona. Malgrat tot, les converses giraven entorn el maleït llop que estava malmetent avirams i ramats.

Mentre regatejava el preu d’una aixada, en Romeu, el millor amic d’en Ximo, va saludar-lo amb un parell de repics a l’esquena:

—Fots per aquí, pelleringa!

—Ja ho veus, sarralenc. Aquí, vejam si esgarrapo al mestre un parell de duros…

—Què, ja te n’has assabentat? —li plantejà en Romeu, tot misteriós.

—De què?

—De l’última malifeta del llop.

—No. No en sé re. Aquest vespre?

—Sí. No has sentit els crits?

—He passat molt mala nit. Quina n’ha fet, aquesta vegada? —va preguntar, espantat de debò, en Ximo.

—Tres ovelles, quatre conills i una somera.

—No fumis!

—És en Banyeta. El mossèn ens ho ha contat durant tota la missa. Per cert, on t’has ficat durant la pregària?

—Ja t’he dit que no he dormit gaire bé. M’he llevat tard…

—Bé, jo ja marxo, que he d’anar a buscar la parenta. Ens veurem, oi, aquesta nit?

—I tant! Escolta, què en saps, del mag aquest…?

—Diuen que t’adorm amb la seva veu. I que després t’obliga a fer el que ell vulgui, com si fossis un putxinel·li…

—Doncs a mi no me la fotrà, aquest!

—El meu sogre el va veure un cop, a Valls, i diu que un paio va començar a bordar, de quatre potes, perquè es pensava que era un gos d’atura.

—Déu n’hi do!

—Me’n vaig, que si no hi faré salat… Ens veiem cap al tard.

—Fins després, Romeu…

Feia venir esgarrifances i tot, allò del mag. Ai que patirem, encara…

Després d’adquirir un parell d’aixades, una falç i tres sacs d’adob, en Ximo s’adreçà cap a la plaça. A segona fila, enmig del passadís central de cadires, en Romeu li n’assenyalava una de buida al seu costat.

Tot el poble s’hi havia presentat. Tothom de 21 botons. L’alcalde, la seva dona, els dos sergents dels Mossos, el president de la comissió de festes i, fins i tot, el mossèn. Amb un remolí a l’estómac, tots esperaven que comencés la funció de l’afamat mag que havia enlluernat el públic de tota la conca, Valls inclosa. I, sobretot, hom confiava que no els fes sortir a l’escenari perquè la resta de veïns del poble en poguessin fer befa.

Incrèdul per naturalesa, en Ximo s’ho mirava molt més tranquil que la resta dels paisans. Ell no creia —de fet, no hi havia cregut mai— en aquelles collonades de mags, hipnotitzadors i bruixes d’enganyifa. Només pensava en el llop, ell.

A les 22:00 h, va aparèixer-hi l’artista que havia d’amenitzar la vetllada. Vestit amb un frac daurat, el mag es dirigí al respectable. Tots encreuaven els dits perquè no els mirés fixament i en fossin els escollits per fer-li companyia com a part de l’espectacle:

—Bona nit, estimats veïns del Sarral. És un plaer per a mi ser aquest vespre amb tots vosaltres. Per als que no em conegueu, us diré que sóc hipnotitzador. És a dir, que us adormiré amb la meva veu i m’obeireu en tot el que us mani.

Vas bé, cirerer, l’advertia mentalment en Ximo.

—Bé, després del preàmbul ara necessitaré un voluntari… Vejam, vostè mateix!

Merda, m’ha tocat… Al seu costat, histèric d’emoció, en Romeu es posà dempeus, i va aplaudir fins que en Ximo s’aixecà i es va apropar a l’improvisat escenari. La cridòria l’empenyia, amb claca i tot: Ximo!!

—Gràcies, valent. Molt bé, ara relaxi’s, tanqui els ulls i pensi que és un animal, qualsevol, la seva mascota, o el que no suporti veure ni dins una gàbia… Quan n’hagi escollit quin, deixi’s fluir i actuï com ho faria ell…

Per un moment, en Ximo va creure que el llop que estava arrasant la comarca era un dels assistents de la funció. Si no fos perquè era impossible, juraria que l’havia guaitat saltant de cadira en cadira, mossegant a tort i a dret, acarnissant-se amb el coi de prestidigitador. De sobte, tot s’acabà. L’últim que va sentir foren dos trets d’escopeta enmig de la seva esquena. Durant el darrer alè de vida, no podia entendre per què subjectava amb les dents una de les mans del famós mag provinent de Valls.

Temps de lectura: 5 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close