Perfil
No em tingueu empatia. No sóc ningú. Com a mínim és el que penso en aquest precís moment. Tot va començar fa unes setmanes. Sóc una persona molt normal, tirant a vulgar. La meva vida transcorre en un petit poble, petitíssim, en una zona emboscada, enmig del no-res i de cap interès per a ningú. Un centenar de persones que reparteixen les seves vides insípides en treballs mal pagats i en caps de setmana per oblidar. Són només perfils. Els seus somnis i èxits queden registrats en alguna base de dades a l’altra banda de l’oceà. Realment no interessen a ningú. Però són perfils. Com la majoria de veïns, jo treballo a la serradora que aprofita els dos recursos naturals més destacables de la zona: el salt d’aigua per generar energia hidràulica i els arbres. Però d’un temps ençà això també està canviant, l’aigua ja no baixa amb la força d’abans i la major part dels troncs vénen transportats en camions gegantins de vés a saber on. El corrent ja no és suficient per omplir el llac artificial, un atractiu llaminer per les càmeres dels turistes, que venien abans a la zona. Ara el càmping també s’ha assecat. Ja només queden vestigis de parcel·les i alguna caravana que els seus propietaris van preferir abandonar abans de pagar la liquidació de l’última temporada, farà més d’una dècada.
Passo les llargues tardes i nits tombat al sofà ingerint temporades senceres a la televisió. Estic sol. Ni família ni rotllets amb noies. Només tinc la feina, les sèries i la bici de muntanya. Amb la bici m’aixeco i amb les sèries me’n vaig a dormir. Aquestes són les úniques coses que em mantenen viu, en un estat letàrgic permanent. Pedalo pels camins més inhòspits i descobreixo indrets que poca gent ni coneix ni voldria recordar. Ja ningú neteja els boscos. S’estan menjant els reductes de civilització, tal com ho van fer amb l’antic càmping. Alguns camins ara ja només tasten el tacte dels meus neumàtics. La feina és molt monòtona. Abans fabricàvem bungalous. A l’enrunat càmping encara en queda algun de dret. Ara només fem panells de fusta que faran de parets i que s’emporten en camions molt grans cap a la frontera. De fet, tampoc m’importa. L’única afecció que tinc a la meva feina és el sou.
Darrerament no dormo bé. Tinc malsons. Camins desconeguts, recorrent-los amb poca llum. Sembla que les meves cames ho revisquin com quan t’estires al llit després d’un dia sencer esquiant. Em quedo adormit al sofà i a vegades em desperto estirat al terra de la cuina-menjador del meu minúscul pis. El sensor d’activitat del meu mòbil ha embogit. Marca més moviments del que acostumo a fer. Som a finals de novembre, i la gent ja només pensa en el Nadal per sacsejar una mica les seves vides avorrides. Jo quasi no em comunico amb la gent. Porto el pilot automàtic permanentment posat. No faig ni cas als comentaris dels senglars morts en estranyes circumstàncies. Diuen que molts d’ells al bell mig del camí que porta a l’antiga font del poble, ara seca, just davant de les ruïnes d’una casa abandonada. És una de les meves rutes BTT preferides. Allà alguna vegada hi he vist un sense sostre. Duu cabells llargs i barba blanca i vesteix les restes del que devia ser un vestit de mudar. En la meva última excursió vestit amb la llampant lycra damunt la bici de roda de 29 polzades el vaig tornar a veure. De fet, ara em ve al cap el parloteig de la troballa d’una bassa de sang davant les parets enrunades d’aquella casa. Fins i tot s’havia arribat a dir que el desconegut jeia mort a terra amb unes quantes fletxes clavades, del mateix tipus que les que duien els senglars morts clavades al cos. Sort que ningú sap que vaig guanyar un parell de concursos de tir a l’arc en el meu país d’origen. Quan combino les informacions se’m desperta la curiositat d’esclarir el cas. Piratejo els arxius del portàtil de l’alcalde del poble per confirmar les informacions. És un altre dels meus passatemps. Fa anys que trastejo amb diferents aparells electrònics i informàtics.
Al mòbil hi tinc un programa que retola posicionaments GPS i que els uneix formant els recorreguts de les gestes esportives. De tant en tant apareixen marques incorrectes. No sembla una simple inexactitud del satèl·lit. Prediu rutes que mai he fet i de tant en tant m’anticipa el temps que tardaria per anar a la meva suposada feina, molt distant del lloc de treball real. Aquesta nit he tornat a somiar en llargs recorreguts. Imatges zenitals del manillar i la roda davantera rodant per camins pedregosos i embardissats. Durant el descans del matí han tornat a parlar de nous successos estranys. Han trobat alguns gossos morts prop dels terrenys de l’excàmping. Sempre he sabut que allà hi viu gent. He vist petites construccions de pedra seca damunt les antigues parcel·les, i fins i tot alguna caravana amb evidents signes de vida. Evito aquesta ruta, tinc calfreds només de pensar que hi ha una urbanització fantasma per aquestes muntanyes. Ningú denuncia la desaparició dels gossos, segurament els fantasmagòrics hostes no volen delatar la seva ocupació il·legal.
Estem a les portes del Nadal i el nombre d’habitants del poble segueix a la temperatura i comença a tendir a zero. Les poques famílies amb nens aprofiten les vacances per visitar els parents de la ciutat i compartir en família alguna il·lusió. I aquí, jo com sempre: bicis i sèries de televisió. Fa poc encara sortia en bici alguna tarda, després de la feina, però l’escurçament dels dies i l’abundància dels senglars no recomanen massa aquestes excursions. Fred, senglars i xerrameca sobre misterioses desaparicions. Em quedo a casa escalfant-me amb el radiador d’oli, davant l’aparell de televisió.
Un company de la cadena de muntatge que ja ha perdut uns quants trens m’informa que la policia està investigant la mort d’uns nòmades que vivien al càmping desaparegut. Ara sembla que les teories apunten que l’assassí que fins ara només matava gossos i senglars ja acumula morts humanes. Així, la mort del sense-sostre era real? M’intranquil·litzen unes fotos noves que han aparegut al meu perfil, fosques i pixelades, i amb un fil de roig fosc, color sang. Jo no les he pujat. Deuen haver pujat soles per algun tipus de relació amb les sèries que devoro: sinergies de les xarxes. Torno a casa amb determinació. Connecto el mòbil a l’ordinador i començo a descarregar posicionaments GPS de les últimes setmanes. No pot ser! Moltes coincidències amb les ubicacions dels successos. Rescato algunes dades de la poca memòria que em resta avui per culpa de l’alcohol que m’escalfa les nits fredes. Tinc coartada. Clar que sí. Sèries a la televisió, ampolles de vi… No pot ser! No sóc jo. No sóc cap assassí!
Aquesta nit el somni m’ha humitejat la consciència. Anava amb bici, amb una ballesta penjada, rondant foscos paratges i amagant-me enmig del fullatge. Un tir amb punteria fa caure un senglar amb gran estrèpit. Més pedalades. El feix de llum il·lumina la casa en runes prop de la font. Se sent murmurar al seu únic ocupant. Surt per on hi havia hagut la porta, cabell blanc i llarg onejant al vent. Flasc! Al costat. Més crits. Sang. Cau de genolls. Em mira i el miro. Torno a disparar una sageta darrera l’altra fins que no em mira. Mai m’havia agradat com em mirava. No soc jo. És un somni. No hi vaig ser!
Em llevo i surto de matinada, abrigat i amb una llanterna. Segueixo la ruta que em marca el mòbil per arribar a la feina fictícia. Tardo uns vint minuts a recórrer els paratges inhòspits de l’antic càmping. M’acosto a un punt vermell que em marca el mòbil. Una caravana amb la porta entreoberta. A dins, recolzada la bici que sempre he volgut, al costat, una ballesta professional. Faig un parell de passes enrere, ensopego i caic fora de la caravana. Agafo la bici de fora, i fujo pedalant. No penso amb claredat. El meu cap a punt d’explotar. Paro. No ho puc evitar. Connecto el mòbil i m’apareix una veritat oculta a través de les últimes comandes de la meva web de compres: un mallot negre, la bicicleta de la caravana, l’arc i la munició. Tot pagat amb una targeta de crèdit vinculada al meu perfil. No sóc ell. Tinc proves. Algú pretén incriminar-me, però qui? No sóc cap justicier nocturn vestit de negre, amb una bici i una ballesta. Només són dades de diferents comunitats virtuals. Ningú les creuarà. Encara no. Haig d’aclarir-me. A la nit de l’últim succés jo no era a casa. Sí. Me’n recordo. Vaig anar a l’hospital de la ciutat més propera perquè tenia un mal de cap molt fort. Sí! És així! Aniré a comprovar-ho.
Hi vaig. Haig de córrer. Agafo el vell Citroën i condueixo amb els pensaments a mil per hora. M’aturo davant de l’hospital i analitzo la situació. “Què faig? Pregunto si hi vaig ser?”. No té cap sentit. Encara aixecaré més sospites. “Entro i demano si van trobar alguna cosa que m’hagués pogut deixar per veure si els sono?”. Potser no és el personal d’aquell torn! Què em passa! Estic dubtant de mi mateix. No sóc ell. No puc entrar. Segur que és la dada que els falta per acabar a comissaria. Creuaran dades, fusionaran perfils. Merda! El meu còmic preferit: Arrow! Segur que ja ho saben. No pot ser… Els compro per Internet. Tenen el registre. Tot coincideix. El boig de la ballesta. Ja deuen saber que soc un bon tirador. No tinc temps. Haig de fugir. No puc tornar. No puc utilitzar el mòbil, deu estar punxat. Però ho necessito saber.
“Vaig anar o no a l’hospital? Ho he somiat? Ho he vist en una sèrie? Quina sèrie mirava abans-d’ahir?”. Cada vegada recordo menys coses. Tinc una idea. Entraré. No físicament. Trec el portàtil de la bossa. Obro un programa d’esnifar xarxes i hackejo la xarxa wifi de l’hospital. Programo un script per fer un atac de denegació de servei? Un arp spoofing? Un man-in-the-middle? No me’n recordava que en sabia tant de pirateria informàtica! “També miro sèries de hackers?”.
Funciona! Ja sóc a dins el sistema. Enganyo el servidor i faig una petició de còpia de seguretat de la base de dades en format de text. Parsejo l’arxiu per filtrar els registres d’ahir. Ho sabia! Hi vaig ser. Un parell d’hores si tinc en compte l’hora d’entrada i la de sortida. Ho vull confirmar amb el mòbil. Miro els mapes de rutes de la nit. “Com?”. Hi ha dues ubicacions al mateix temps. Exactament entre les onze i la una de la nit. No pot ser! “Vaig estar a dos llocs al mateix temps?”. Ja no em queda seny. No hi ha dubte. Alguna cosa passa. Sóc el meu pitjor malson. Sóc ell i jo a la vegada, si és que sóc algú. Mirant els registres m’adono que durant els últims dies he estat diverses vegades a dos llocs alhora. En el sofà i a fora, caçant animals i persones. També puc consultar els registres dels programes que he vist amb la tele per cable. La ruta del programa de geolocalització que coincideix amb els ja probables punts marcats en xinxetes a la paret de la comissaria. Això no té cap explicació possible. No consumeixo drogues, només bec vi. “Massa?”. No és possible que tingui aquestes al·lucinacions. “Sóc només un avatar? Potser ni existeixo en el món real. Sóc l’amalgama de perfils que conflueixen en un ésser grotesc i maligne? De fet, puc viure en un poble d’on ni tan sols recordo amb exactitud les cares i els noms de les persones que m’envolten? És real? Sóc real? Existeixen les xarxes? Quin poder tenen sobre la meva voluntat? Sóc el personatge principal d’un mal videojoc?”.
Post-perfil
El món ja no és el mateix. Les malalties, l’esgotament del combustible i la saturació de les tecnologies van marcar l’inici del final. El Big Data va ser el nou Big Bang. L’escalfament del planeta no va ser un fenomen meteorològic. La quantitat infame de dades que es van creuar provocaren un col·lapse a escala mundial en les vides de les persones. No van ser només les crisis econòmiques, polítiques o de valors. Una frustració general vinguda de la pèrdua de control sobre la pròpia raça. Els jocs en línia van minar la moral dels joves, i de retruc, la dels seus pares. L’obsessió per la imatge personal a les xarxes va fer perdre el seny a les noies. La hipercomunicació ens va dur a la impossibilitat de la comunicació afectiva real sense una pantalla entremig. La gent es va començar a odiar sense cap raó aparent, i es van imposar l’egoisme i el narcisisme. El sentit comú es va esfumar. El pànic va ser general. Els humans van deixar d’existir per ser mers espectadors del sistema. La Intel·ligència artificial va emergir en una nova consciència, governada per interessos econòmics. Les grans ciutats ja no són segures. La vida discorre als boscos en comunitats, en bandades. Lleis simples, líders clarividents. Assentaments nòmades que sobreviuen esgotant els recursos de les zones inexplorades. L’especialització aporta grans beneficis a la comunitat. El pare de la Jenny era l’explorador. La seva missió era anar uns quilòmetres a l’avançada del grup per prevenir possibles enemics en els flancs. La comunicació es feia amb bicicletes, un dels pocs vehicles que aportava senzillesa, velocitat i manteniment fàcil, sense combustible.
El campament format per unes antigues caravanes va aportar uns dies de pau al grup. Aquell dia els nens i les dones havien sortit escortats cap al llac, on es van poder banyar i gaudir d’unes preuades sense neguits. Quan el sol va començar a caure van tornar al campament. La nit avançava amb tranquil·litat. Els encarregats del primer torn de vigilància mantenien la mirada a la línia que formaven els arbres més propers. Una intensa boira no permetia veure més enllà. Jenny havia sortit a orinar. Darrerament havia tornat a somiar i es despertava a mitjanit amb un sobresalt. Als seus dotze anys no recordava res de l’abans. Només tenia dos anys quan tot es va trencar. De gran volia ser mestra per prolongar els ensenyaments de Josué, el seu gran inspirador. Quan va mirar als punts de referència que resguardaven el campament es va adonar que alguna cosa no anava bé.
Els dos vigilants no eren a la posició esperada. Els va localitzar a uns metres, tombats de costat. El seu instint de protecció la va fer encongir sota la caravana, darrere una palangana amb aigua congelada pel fred hivernal. Tot va succeir molt de pressa. Un crit d’algú sortint d’una roulotte i un xiulet en l’aire que el va silenciar. Sorolls d’enrenou i portes que s’anaven obrint. Una figura negra movent-se a gran velocitat per la improvisada plaça de caravanes. La figura frenava la bicicleta, es duia una ballesta al davant i amb un moviment molt coordinat tensava la postura i afogava un altre crit. Jenny ho veia tot a través del mirall que provocava el glaç de la palangana. No podia distingir la cara de l’assassí, actuava amb molta rapidesa. En pocs minuts els cossos de la dotzena de membres de la seva comunitat anaren caient escampats. La boira, que ja havia entrat al campament, difuminava les macabres imatges que es projectaven al glaç del bol que la Jenny tenia davant.
Feia només una setmana que havien format aquell assentament en un càmping abandonat al peu d’un llac sec, prop d’un poble fantasma on hi havien viscut unes poques famílies treballadores de la serradora. Jenny va esperar amagada. No va cridar, no va plorar. Només va esperar. El sol començava a llepar les gastades parets de les roulottes quan va sortir de l’amagatall per fer el balanç de víctimes. De tots els cadàvers de la comunitat només hi faltava el seu germà gran. Va obrir la porta d’una Moncayo 430 amb l’esperança de trobar-lo dins. El seu germà dormia sol i era probable que una sordesa de naixement l’hagués salvat. Johnny va obrir els ulls, aliè a la macabra escena que s’havia viscut feia uns minuts fora del seu habitacle, i va descobrir els ulls banyats en llàgrimes de la seva germana petita.
Pre-perfil
Se sent un soroll de telèfon a l’habitació del costat. “Qui serà a aquestes hores?”. M’aixeco i abaixo el volum de la tele. Consulto el Casio: les 21:43. Vaja! Corro cap al telèfon de gòndola. Abans de saludar a la persona que s’espera a l’altra banda del fil veig la imatge que finalitza el Telediario i que anuncia que començarà 1,2,3 d’en Chicho Ibáñez Serrador.
M’ha trucat la meva mare. Diu que la meva cosina ja ha donat a llum. Un bon dia per néixer: 23 d’abril de 1983: Sant Jordi. Ha nascut un nen sa i fort. La mare està contenta, però per dins li queda la recança de pensar que encara és aviat per detectar si el nen pot tenir algun problema de salut. Que no sigui com la meva altra cosina, que li van detectar una sordesa per tota la vida al seu fill acabat de néixer: en Johnny. Encara no puc entendre què duia l’home sense sostre al canell. Aparentment era un rellotge, però molt més gran del normal i completament negre. Quan m’hi vaig acostar l’estava manipulant amb els dits de l’altra mà. Ajuntava i separava l’índex i el polze… que estrany! No sé per què encara gravo les meves disquisicions en cassets.
Aquesta nit he tornat a tenir un altre somni molt estrany. Hi apareixien qüestions tecnològiques de ciència-ficció: xarxes globals, telèfons portàtils i sense fil, càmpings abandonats prop de poblacions en decadència… Res a veure amb el poble on visc, amb el seu bonic llac i una pròspera empresa de bungalous amb un futur prometedor tenint al costat aquests meravellosos boscos inesgotables. No sóc ningú. Només un noi amb somnis estranys que treballa a la serradora i que m’agrada mirar històries per no dormir amb el meu flamant reproductor de vídeo Betamax. La propera nit intentaré d’anar a dormir sense beure gens de vi.
Temps de lectura: 16 minuts
