La revista més vital

El planeta dels temps

De matí, amb el sol encara per eixir, el cel refulgeix per l’est. Tota la gamma dels rojos ompli durant uns instants l’atmosfera. Un instant efímer que, imperceptiblement però sense pausa, difumina els colors i aclareix els núvols abans que els raigs del sol s’apoderen completament de l’aire.  Fa fresca i la brisa du porcions volàtils de mar en suspensió. El moment és ara. Un temps mort, suspès, inconscient i sense quantificació possible. Jo m’estic a la parada esperant el troleibús que ve del Grau amb les llums enceses. Hi ha matins que m’estimaria que el transport tardara més del compte a arribar-hi, i que em deixara acabar la contemplació de l’arribada del dia sense cap distracció. Però, la pantalla horària informa insistent del temps d’espera: cinc, quatre, tres minuts… La consigna és clara: allunyar la incertesa del nostre cap. Tot controlat. Patiríem si no sabérem quant de temps hem d’estar-nos a la parada. Quin dilema! Perdre’m en el temps o no perdre’l.

Aquesta és la qüestió: el temps. Una qüestió (la temporalitat social) que ha esdevingut crucial en l’època actual. El control temporal i la programació de les accions humanes ha arribat a unificar la quantificació del temps a escala planetària. Per molt arbitrari que puga ser, ara per ara només hi ha un calendari (el gregorià) i un horari d’abast global. L’obsessió per compartimentar i segmentar les pautes de la gent ha fet que el cronòmetre i el rellotge imperen sense oposició a la vista. Fa uns anys els rellotges, amb l’esfera redona, encara reproduïen els cicles naturals. Ara ni això. Nit i dia es desfiguren i s’esborren per a afavorir la simultaneïtat dels temps locals. I la sensació que ens fa és l’acceleració de les activitats; sempre a punt, sempre disponible, amb el temps sempre present. És l’ocupació permanent i exhaustiva de nosaltres mateixos. Se’ns ha fet creure que perdre el temps és un sacrilegi, que és irracional i irresponsable. Tanmateix, hi ha afers humans que demanen precisament el contrari, que volen inconsciència, despreocupació o divagació. La premissa fonamental de l’art, del pensament o fins i tot del sexe i de la felicitat mateixa és senzillament la inconsciència. Ser-ne massa conscients –i el rellotge és la màquina perfecta per a fixar-hi la consciència− allunya la creació, l’exploració i la innovació. Per tant, no és cert que actuar sempre sota l’imperi dels controladors del temps haja de ser més productiu.

Tot ve de llevant, de matí. Des de la parada, s’hi veuen passar estols d’aus aquàtiques en formació triangular: garsetes blanques o esplugabous –no us ho sabria dir des d’ací− i també gavines. Van volant amunt, arran dels edificis, i travessen la ciutat, majestuoses. Pareixen les senyores del territori. Les veig com escruten la superfície des de dalt amb moviments parsimoniosos del cap. Vés a saber perquè, em ve al pensament el petit príncep que, per a evadir-se, m’havien dit que va aprofitar la migració d’uns ocells salvatges. S’hi va enganxar amb uns cordells i la milotxa viva i alada se’l va emportar a visitar els planetes de prop.

Quan A. de Saint-Exupéry i el petit príncep van anar al planeta que feia cinc, s’hi van trobar el fanaler. La faena del fanaler consistia a encendre i apagar el fanal cada vegada que el sol eixia o es ponia. Aquesta era la consigna. És un treball útil, va pensar el petit príncep, és útil perquè és bonic. Cada nit situa un estel nou al cel i de dia l’apaga. El fanaler hi actuava de manera sol·licita i diligent, però tenia un problema: el planeta s’havia reduït tant (de fet només hi cabien ell i el fanal), era tan menut que els dies duraven només un minut. Trenta minuts, un mes. Primer, fa temps, era un ofici agradable. Podia descansar i dormir sense preocupacions. Però ara no tenia ni un minut de descans. Tinc una faena horrible, feia. Aquest era el drama: el temps havia canviat, el planeta girava més ràpidament, però la consigna no s’havia alterat i seguia sent la mateixa. Al petit príncep li hauria agradat fer-se amic del fanaler, però el planeta era massa menut i no s’hi cabia. Tot succeïa tan de pressa que no hi havia temps per a res. Llàstima! Veig que el troleibús s’hi aproxima. A punt i hora.

(imatge: Oriol Oms, http://ichn.iec.cat/Bages/ribera/imatges%20grans/martinet.htm )

Temps de lectura: 4 minuts

4+

També ha agradat a:

  • avatar

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close