La revista més vital

El plat de la mantega

Me l’estimo molt. Sí, el plat de la mantega. Quan esmorzo em reconforta veure’l al meu davant, sobre la taula que és una altra taula i no és a la cuina de casa a Barcelona, ni el pa és del forn aquell de Sant Gervasi, però el plat de la mantega és el meu, el nostre, el de casa des que va arribar un dia quan jo tenia uns deu anys i va presidir els esmorzars amb els pares i la germaneta, dia rere dia fins aquell que vaig anar a l’aeroport i vaig volar cap al Canadà.

El vaig enyorar durant anys, el plat de la mantega. Als esmorzars els mancava quelcom essencial, genuí, allò que has vist sempre. No era el cel gris o els embats del vent contra els vidres que resultaven aliens mentre esmorzava. Tampoc no era el pa o la taula diferents que em feien sentir un pessiguet d’enyor. Era veure la mantega posada en un plat estrany, un plat que no tenia res a veure amb la meva història, un plat que esdevenia més i més antipàtic amb cada any que passava. Aquell plat forà de la mantega m’amargava els esmorzars. Era un intrús, i de res no hauria servit que el canviés per un altre perquè el que ocupés el seu lloc seria també un metec pel que feia al meu esmorzar.

Un dia que era a casa ma mare, en un viatge a Barcelona, vaig obrir la nevera i allí era el nostre plat de la mantega. Em va semblar que dins la nevera se sentia un cant a cappella. Vaig treure el plat de la mantega amb les dues mans, a poc a poc, sense deixar de mirar-lo, amb por que s’esvaís com un miratge. La mare, en veure la meva reacció, em preguntà si me’l volia endur al Canadà. I cap aquí va venir amb avió, ben embolicat i, naturalment, dins la meva bossa de mà.

D’ençà d’aquell viatge, el nostre plat de la mantega presideix amb tots els honors els meus esmorzars. Ningú no diria que és bonic ―un plat d’acer inoxidable amb una coberta de plàstic―, però l’altra gent no sap res de la seva màgia. Mentre esmorzo sento les converses que tenia amb els pares i la meva germana; el plat de la mantega no me les deixa oblidar. I em recorda com era la cuina i les plantes que es veien a la terrassa, i el meu carrer, el meu barri, la meva ciutat. És clar que me l’estimo!

 

Temps de lectura: 2 minuts

7+
2 Comentaris
  1. Mireia Alonso diu

    Què curiós! M’ha agradat molt el text. És proper i càlid. Crec que el que més m’ha agradat és el fet que ta mare (o la mare, pot ser és un text inventat), sols veient la teua cara, et proposés emportar-te el plat al Canadà. Va molt bé tenir un trosset de casa allà on vas. Què bonic.

  2. Moltes gràcies, Mireia! Per cert, no és inventat, tot va passar tal com ho explico, la part amb ma mare també, hahaha.

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close