fbpx
La revista més vital

El professor de literatura

Jo era una joveneta insignificant. Aquesta era la imatge que se’m permetia donar. Solia asseure’m en primera fila per a relacionar-me el menys possible amb els meus companys de classe. Un ambient massa protector no havia permès que desenvolupara les meues habilitats socials. Per a mi, tot el que tinguera a veure amb la interacció es convertia en un obstacle que poques vegades decidia salvar. No obstant açò, no solia escriure. En el col·legi m’havien ensenyat els temps verbals de memòria, les taules periòdiques de memòria, i fins i tot a realitzar anàlisis sintàctiques de memòria. El tema de les redaccions havia de cenyir-se al que ens havia passat en les vacances o en els caps de setmana. L’art no era alguna cosa perillosa, sinó inútil. L’art no servia per res. Ni tan sols la música servia per res. Cap cosa que no poguera formar part d’una transacció comercial clara i vulgar, servia per res. Els meus desitjos d’aprendre flauta travessera en el conservatori van ser frustrats en el col·legi. Tal vegada fóra la meua primera separació forçosa de l’art. Durant molt temps vaig trobar a faltar les classes del professor Forés i la seua admiració pel meu sentit del ritme. Em vaig resignar a veure la meua flauta guardada en el seu estoig, intuint com les seues sabatilles es deterioraven per la falta d’ús i el pas del temps. Però el temps va passar també per a aqueix postfranquisme immediat, en el qual em va tocar viure els últims anys de la meua infantesa. I van arribar els 80 i l’institut i els professors rars que ens ensenyaven sense llibres i passejant per la platja.

El nostre professor de llengua i literatura castellanes preferia, no obstant açò, donar les classes en l’aula, encara que ens animava a mirar per la finestra el mar de tant en tant. Haver estudiat en un institut construït al costat d’una platja del mediterrani, a part d’una aberració mediambiental, era un privilegi poc valorat als nostres anys, i ell feia bé recordant-nos-ho. No seguia el temari. No li interessava que sabérem enumerar llistats de característiques formals. Solament volia que aprenguérem a llegir literatura. I a escriure literatura.
Tal vegada ell fora dels primers a adonar-se que estàvem vivint una edat de plata. Malos tiempos para la lírica va resultar ser solament una cançó. Van ser els millors temps per a la lírica que recorde. Golpes bajos proporcionava sense saber-ho matèria primera per a les seues classes. Acostar la literatura a un alumnat adolescent a través de la cultura pop més immediata, és corrent avui, però tal vegada ho inventara ell. Amant sempre del marge i d’allò que era inusual, ens acostava als autors més consagrats sempre que estigueren fora de temari. Vam aprendre els secrets del conte curt a través de Cortázar i de Borges. La casa de Asterión va ser el relat que va escollir perquè sabérem que hi havia més gèneres literaris a part de la novel·la i la poesia. El relat, escrit en primera persona pel propi Minotaure, tancat en les parets del laberint, alhora la seua casa i la seua presó, connectava amb la nostra soletat d’adolescent acabada de descobrir, amb la nostra recentment estrenada sensació d’incomprensió i monstruositat.

Els anys 80 van continuar sent anys durs per a les dones que s’atrevien a dir la seua. Una tenia la sensació que no existien dones escriptores. Que escriure, com totes les coses admirades d’aquest món, solament era un privilegi reservat per als homes. Tal vegada va ser per aquesta raó (hauria que preguntar-li-ho al meu subconscient), que quan ens va demanar que escriguérem un relat sobre el mite del minotaure, jo triara una dona com  la narradora del meu.

Nerviosa i insegura, vaig escriure desenes de quartilles que trencava insatisfeta i preocupada, en veure com la data de lliurament s’acostava i jo no havia escrit res. Llavors va ocórrer. Em vaig deixar portar. Vaig escriure sense dirigir les meues paraules per a aconseguir agradar-li, agradar a ningú. El recorde quan cercava amb la mirada, dempeus en l’entarimat, l’alumna que havia escrit aqueix relat. Es va sorprendre al decobrir que el meu nom pertanyia a la joveneta  amb aspecte infantil, que s’asseia en primera fila i que mai alçava la mà. “Açò ho has escrit tu?”.

Felipe Zayas em va ensenyar a escriure. A refugiar-me en la literatura cada vegada que ho necessitava. A valorar-la com a mitjà d’expressió. A sentir-me en pau si estava enfront de una màquina d’escriure o amb un bolígraf en la mà. A utilitzar-la com a remei terapèutic i eina creativa. Podien evitar que fora a classe de música, però ningú podia prohibir-me escriure.

Felipe Zayas va morir el quinze d’abril del 2018, però docents com ell no moren mai. Professor de llengua i literatures castellanes des de 1979, va ser un teòric innovador. El seu nom apareix en les més importants i precises reformes educatives i en l’aplicació de les metodologies més avançades. Va ser membre dels equips redactors dels currículums de l’ESO de la Conselleria d’Educació i del Ministerio de Cultura. Va ser membre del grup Greal de la Universitat de Barcelona i professor del Màster de Secundària de la Universitat de València. Però sobretot va ser un docent que creia en el seu treball. Ho va demostrar com a autor d’imprescindibles materials didàctics, amb la seua innovadora fe en les TIC i amb la seua pionera incorporació didàctica dels Blogs o de les Wiki. Però sobretot per la petjada que deixava en el seu alumnat. Encara que hagueren passat més de trenta anys.

 

Temps de lectura: 5 minuts

6+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close