Pedro havia dedicat molt de temps al llarg de la seua vida a una de les aficions que tenia més arrelades: el bàsquet. Primer ho va fer com a jugador i després com a entrenador. Feia tres anys ho havia deixat, una miqueta cansat del sacrifici que suposava complir amb els entrenaments i hipotecar els caps de setmana amb els partits. A més, cada any que passava, el compromís i la disciplina dels jugadors estava anant a menys.
Fa dos estius el cridà un directiu d’un dels clubs on havia entrenat temps arrere, i amb qui mantenia contacte i una estima recíproca. El va proposar tornar a entrenar a l’equip sènior masculí, amb l’objectiu de, a mig termini, tornar-lo a la categoria perduda fa algunes temporades. Pedro, en principi, no es va negar. Tractant-se d’ell i d’eixe club, que considerava sa casa, ho anava a reflexionar. Ho va pensar i consultar amb la seua dona i el coixí del llit. En pocs dies donà una resposta positiva.
Al setembre començà un treball dur i seriós, com sempre ho havia fet. La plantilla estava formada majoritàriament per jugadors molt joves, poc acostumats a parar atenció i a obeir les instruccions de l’entrenador. Però ell havia adquirit un compromís i el compliria per molt que li costara un esforç afegit. Al seu plantejament no entrava la rendició.
Diumenge passat, vint mesos després de començar la feina i en la segona temporada dirigint l’equip, l’oportunitat de recollir el fruit d’eixe treball arribà. Jugaven a casa per proclamar-se, si guanyaven, campions de lliga, i tornar per la porta gran a la categoria desitjada. El vell pavelló del poble presentava un aspecte inusual. Xiquets i xiquetes dels equips de formació del club havien sigut convocats per animar-los i, acompanyats de molts pares, donaren una resposta espectacular. S’afegien així als seus seguidors incondicionals, amics i familiars, que eren tan importants per a ells.
La casualitat els posava davant un partit especial, s’enfrontaven a l’altre millor equip del grup. Allò era un regal. Podien aconseguir el repte gaudint d’un bon partit de bàsquet, i demostrant que es mereixien ser campions.
El joc no va decebre en cap moment i va transcórrer, segons es preveia, amb una tremenda igualtat. Els dos equips posaven sobre la pista la màxima intensitat i concentració. Els nervis també feien acte de presencia i les defenses s’imposaven sobre l’efectivitat dels atacs. Quan un equip aconseguia un xicotet parcial a favor, l’altre responia immediatament per tal de restablir l’equilibri i que no obrira bretxa al marcador.
I així s’arribà als moments decisius. Mitjançant l’últim minut l’equip de Pedro es posà dos punts per davant, però el rival, amb un triple i un tir lliure, capgirà eixe avantatge al seu favor. Amb un ràpid contraatac empataren el partit restant set segons. L’entrenador contrari demanà temps mort i preparà una jugada de banda per tal de sentenciar el xoc. La defensa pressionant preparada per Pedro va eixir perfecta i l’escorta, el jugador més veloç i explosiu, tallà el passe de treta i se’n anà cap a la cistella contraria a soles per anotar la safata que els va donar la victòria. El pavelló esclatà d’alegria. Encara restaven tres segons, els rivals tragueren de fons i llançaren des de el seu camp en un últim intent desesperat d’aconseguir guanyar. Però la sort estava ja decidida.
Els jugadors de la banqueta anaren corrent a abraçar-se als companys que havien tancat el partit i acabaren tots en terra fent una muntanya de cossos que, després de l’esforç i ja alliberats de la tensió, només suaven goig.
Pedro no va córrer amb ells. Controlà l’eufòria i es va girar cap a la grada buscant a la seua dona i al seu fill, que estava acompanyat per la seua parella. A ells era als primers que devia dedicar el triomf. Sempre havien estat recolzant-lo, ara i qualsevol temporada de les que havia entrenat, sobre tot en aquelles més complicades perquè els resultats no acompanyaven. Quan els va localitzar entre tota la gent posada en peu i aplaudint, alçà el braç tancant el puny, després els assenyalà i va mostrar quatre dits de la mà. No, no s’havia equivocat. A les entranyes d’aquella jove estava creixent el seu futur nét. El primer.
I en aquells moments d’alegria, on era molt fàcil il·lusionar-se i somiar, va pensar en ell. El va imaginar, uns pocs anys després, corrent per aquella pista, gaudint del joc i compartint-lo amb altres xiquets. I pensà que, tant de bo, poguera ensenyar-li alguns detalls per tractar be la pilota i confessar-li quatre secrets que amagava al seu cap d’entrenador. I, per damunt de tot, ajudar-li a créixer amb els valors que un esport d’equip li aportaria: solidaritat, generositat, esforç col·lectiu…
Ara sí, anà cap el centre de la pista amb un caminar seré. Els nervis havien donat pas a una estranya tranquil·litat envoltada de sorollosa celebració, a una calma interior que li donava el fet d’aconseguir l’objectiu marcat. Tenia la sensació, després de molts dubtes pel camí, que el treball havia sigut el correcte. Va rebre la felicitació de l’entrenador i jugadors contraris, i per fi, un a un, es va abraçar amb els seus. Content, perquè tots es mereixien l’èxit, tots havien crescut com a jugadors i com a persones. Posaren per als aficionats i els directius que volien fer fotografies del moment, històric per a un club modest però amb un llarg recorregut d’activitat esportiva i social al poble.
Quan s’acostaren cap a la grada per aplaudir i agrair als seguidors el seu suport, Pedro va tindre l’impuls d’anar directe a la barana. La botà, pujà els graons trepitjant els seients i es va fondre amb la seua família en una forta abraçada.
En eixe moment ho va tindre clar. Havia encertat tornant a entrenar.
Temps de lectura: 5 minuts
