En els temps actuals, sembla que la geografia ha desaparegut del mapa. Diríem que no és un coneixement essencial de la nova era perquè s’ha transformat en una activitat rutinària. Ara bé, és sabut que l’expansió que va impulsar la modernitat es va articular sobre una visió acurada de l’espai físic. Una visió que, en aquells moments, no existia. Durant els segles XVIII i XIX, la cartografia es va convertir en una eina fonamental per al desplegament de les forces productives. Per això mateix, els estats van fomentar, subvencionar i, finalment, controlar la invenció de mètodes, la realització d’estudis i l’estandardització de les representacions. És famosa la història del premi que va oferir el parlament britànic per a la construcció d’un rellotge suficientment acurat que permetera localitzar la posició d’un vaixell al mig de l’oceà. La determinació precisa de la longitud i el dibuix de mapes fidels es veia com un avantatge estratègic de l’empresa colonial. Ben mirat, la construcció de l’estat modern i l’avanç de la geografia van progressar operativament en paral·lel. I també simbòlica, perquè la silueta del mapa va acabar per identificar l’estat-nació que, per una raó o altra, t’havia tocat (patir). Ara bé, els mapes representaven el territori sobre una superfície i, per tant, era impossible que tota la realitat hi cabera, a un dibuix. Què es plasmava preferentment als mapes? Evidentment, allò que interessava al projecte expansiu dels estats. Res més.
L’adveniment de l’era global ha fet palès un moviment de diferenciació qualitativa respecte de la relació entre geografia, entesa com a disciplina del coneixement, i l’estat modern que, fins ara, havia sigut la institució de legitimació política per excel·lència. Certes empreses privades han pres el lloc dels estats i posen a l’abast de tothom informació geogràfica sense cap validació exterior al sistema mateix que la genera. És un moviment potentíssim perquè involucra el públic general en la definició i distribució de les dades de localització geogràfica. Donem per suposat que l’elaboració de mapes és infinitament simple i accessible. Però, ves per on, topem de nou amb la mateixa qüestió: què apareix als mapes de Google? Què afavoreix recurrentment la tecnologia? Senzillament, allò que manté i incrementa la ubiqüitat de l’eina global. Poca cosa més. Moltíssimes informacions i dades rellevants desapareixen del mapa per improductives.
Per sort, invisibilitat no implica inexistència. Volia ressaltar aquestes idees sobre l’ús i la generació de dades geolocalitzades en relació amb l’aparició recent d’uns quants treballs a França que connecten la irrupció del fenomen dels jupetins grocs amb unes categories de comprensió que són essencialment espacials. Christophe Guilluy, geògraf de formació, en els llibres La France périphérique i Fractures françaises palesa que s’ha produït una divisió social entre la França perifèrica i les metròpolis franceses (París, Lió, Tolosa, Marsella, Bordeus, etc.). Mentre que les grans ciutats concentren la creació de la riquesa i són les zones més ben integrades en l’economia global, els territoris rurals i les ciutats petites i mitjanes resulten les principals perjudicades de la desindustrialització i del model de la globalització neoliberal.
En poques paraules, s’ha desvinculat territorialment la creació de riquesa de la força de treball. Les elits urbanes cosmopolites que viuen en barris gentrificats de grans ciutats i que políticament abracen idearis progressistes o liberals –aquells que els jupetins grocs anomenen els bobós (contracció de burgés i bohemi)– es pensaven que expulsar la gent de les metròpolis era prou per a fer-la desaparèixer del mapa. Aquestes metròpolis s’han convertit en les noves ciutadelles del segle XXI. Els seus habitants no veuen el que passa més enllà, fora de les murades. Com diu Guilluy, l’aparició pels carrers cèntrics de París de les columnes de jupetins grocs devia semblar, a molts ciutadans benestants (incloent-hi el president Macron), la invasió d’una tribu amazònica que ningú no s’imaginava que existia. La nova geografia global –vull dir, l’ús que se’n fa de les noves tecnologies cartogràfiques on-line– promou una visió que s’assembla bastant a la dels mapes medievals en què les fronteres es desdibuixaven i només s’hi distingien ciutats connectades per camins. Contràriament a allò que es podria pensar, la terra incògnita hi prolifera en l’era global. Guilluy assegura que tot depèn d’on visques. Pots viure a París i tenir un salari modest, però culturalment estar integrat en el model dominant. El procés de secessió es fa gairebé inconscientment. Es produeix un efecte bombolla que exclou, territorialment també, una part importantíssima de la població i que percep el territori exclusivament des de la perspectiva de les torres de la ciutadella.
Aquesta última reflexió sobre la perspectiva, em du a un altre exemple, més proper, però igualment d’actualitat. En una entrevista apareguda a la revista El Temps, el professor de sociologia Artur Aparici criticava la gestió que es fa del parc natural de Penyagolosa. La qüestió del parc s’ha convertit en un vertader afer Penyagolosa, amb tocs d’atenció directes a les polítiques (o manca de polítiques) del Botànic. Aparici assegura que s’està gestionant el parc sense tenir en compte en absolut les necessitats i les inquietuds de la població local i que, per tant, la dimensió simbòlica i econòmica d’una part del territori simplement es desvincula dels seus habitants mateixos. «Parle dels llauradors i ramaders, dels aficionats a córrer o a fer activitats esportives per la muntanya, de la població dels petits municipis de muntanya o de molts caçadors. Cal generar complicitats, aliances i sobretot treballar de forma cooperativa amb la població. Estigmatitzar aquests col·lectius a priori com a enemics del planeta no porta enlloc». És curiós que, com en el cas dels jupetins grocs, acusats per la premsa francesa de populistes, racistes i retrògrads, als habitants de les zones rurals del nord valencià se’ls ha tractat de clientelistes, tradicionalistes i, directament, de supervivents d’un arcaisme polític que ve del segle XIX. Tot això, per compte de les crítiques que el govern valencià havia rebut des d’associacions i veus locals. Sense embuts, s’havia pronosticat el triomf de les opcions feixistes a Castelló en les darreres eleccions. Cosa que, per fortuna, només era una il·lusió òptica. D’una certa òptica, n’hauríem de dir.
Temps de lectura: 5 minuts
