La revista més vital

El risc

Hi ha dos jaciments arqueològics singulars al capdamunt de dues muntanyes emblemàtiques al nord de país. L’un al Mollet, un tossal impressionant de roca arenosa de color roig a 704 m d’altitud que domina les valls i els plans interiors, i l’altre a Marinet, prop del pic de Penyagolosa, una gran mola calcària de 1466 m, on pot arribar a fer un fred polar. Són singulars perquè s’hi van establir uns pobladors especials que fugien d’unes condicions de vida que els mantenien subjugats, i massa exposats als perills. Van ser assentaments in extremis. Als segles V i VI, quan s’afeblia el poder de l’administració romana, molts serfs, esclaus i colons de les vil·les i dels fundi escampats per les planes litorals van veure l’oportunitat de fugir i establir-se fora de l’opressió, també fiscal, d’allò que quedava de l’imperi. La fugida es degué incentivar  per la incapacitat dels governants de protegir-los davant dels atacs dels bandolers. Per una raó o altra, la inseguretat va moure grups de gent a buscar refugi en enclavaments alts amb defenses més fàcils. Trobem poblaments d’altura per tota la Mediterrània occidental a l’alta edat mitjana. El del Mollet és particularment interessant, per la seua situació estratègica i la diferenciació de les parts del jaciment: una vila, una acròpoli, i un castell de forma rectangular l’ocupació del qual és constatable ja als voltants del segle V i fins al segle IX, quan la islamització ja havia començat. El mateix Cavanilles l’esmenta, el jaciment del Mollet, a les seues Observaciones: «Pareix estrany que s’habitara aquella altura de penyes descarnades, sense aigua ni terra, i voltada de precipicis…»

No em puc ni imaginar la inseguretat extrema, la por quotidiana, que degué patir aquella gent que els va forçar a traslladar-se al cim d’un tossal amb la intenció d’establir-s’hi permanentment. El risc físic –els hi anava la vida− de quedar-se al pla era tan aclaparador que no trobaren cap altra opció que l’autodefensa a un lloc inaccessible. Podien assumir perfectament la implacable duresa de viure a la muntanya amb molt poca o no cap terra conreable, vista la situació a les planes. A la muntanya els recursos costen d’obtenir i les poblacions degueren sobreviure molt precàriament amb l’explotació dels boscos i la ramaderia. Vist amb una perspectiva actual és clar que aquests assentaments són casos extrems de desplaçaments de població. Amb tot i això, s’hi han de reconèixer certs paral·lelismes amb les ocupacions que es van produir a finals del segle XIX i començament del XX quan l’hàbitat dispers dels masos es va escampar pel Maestrat i els Ports. Com a resposta a situacions de risc imminent (fam, pobresa i misèria), la gent van buscar el refugi i els pocs recursos que els podia oferir la muntanya com a via última de supervivència. L’altra opció que van seguir moltes famílies va ser l’emigració, per exemple des de la Marina i l’Alacantí cap a Algèria.

A la dècada dels 90 del segle passat es va escampar la idea de la ‘societat del risc’, com a expressió de la situació a què havia arribat el món occidental de finals de segle. La sociologia (Risk Society, Towards a New Modernity d’Ulrich Beck i Consequences of Modernity d’Anthony Giddens) hi va advertir que el risc havia esdevingut inherent a la condició moderna. Aquests estudis van fer palès que la industrialització mateixa havia generat uns «subproductes» que amenaçaven el conjunt social. El risc nuclear de les dècades anteriors, fou desplaçat pel risc mediambiental. Primer com a conseqüència de la pol·lució localitzada i després, mundialment, per causa de la contaminació global i el canvi climàtic antròpic. Com a conseqüència de l’acceleració de la maquinària productiva i de distribució, els riscos van començar a proliferar per tot arreu: accidents nuclears (Txernòbil), noves malalties, inseguretat alimentària, crisis econòmiques, migracions… Les veus d’alarma radical en aquell moment van tindre un èxit relatiu o pobre i, com a molt, se’ns va exhortar a «aprendre a viure amb el risc» i a «saber gestionar-lo». Es va insistir que la societat (occidental) de finals del segle XX s’havia tornat més reflexiva i conscient de la seua feblesa i de la magnitud dels problemes, i que hi actuaria en conseqüència. Conceptes d’ús comú actual com ara la idea de ‘sostenibilitat’ i el ‘principi de precaució’ deriven directament dels debats sobre estratègies de gestió dels riscos d’aquells anys.

Els sociòlegs dels anys 90, com a bons fills de la modernitat, van concebre els riscos moderns com a qualitativament diferents respecte dels riscos antics. Els nous riscos −els nostres riscos− eren conseqüència directa de la industrialització, eren manufacturats o fabricats, generats pel procés productiu. I, contràriament, la gent antiga havia estat sotmesa a riscos (certament) però de caràcter o origen, més que res natural, com ara terratrèmols, inundacions o sequeres. Divisió molt estranya, que si ens la creguérem, ens faria pensar que una maquinària d’opressió tan efectiva com les legions romanes, posem per cas, van ser un fenomen de la natura. Les categories de comprensió i d’explicació del món que havia establert la modernitat es van activar de nou, en forma de les dicotomies o ratlles canòniques de separació: modern-antic i social-natural. Més natural per al passat, més artificial o social per al present. Més de vint-i-cinc anys després de la presa de consciència –per qualificar-la d’alguna manera− sobre la vulnerabilitat de la col·lectivitat humana, la percepció directa del risc ha arribat fins al racó més amagat del món. Potser això és l’única diferència substancial, entre els riscos antics i els actuals, que ara mateix hi compta. Una diferència merament quantitativa: hui en dia no se n’escapa ningú. El planeta ha anat fent voltes i cabdellant  i teixint més i més les nostres vides i les de tots els éssers. Siguen vius, inerts o mentals. El risc és immens i omnipresent, certament. Però, ara, hem comprès que la modernitat i les seues categories no eren més que un miratge. Que no és poca cosa per començar a destravar el nostre pensament.

 

(imatge:  http://www.santjoandemoro.es/ca/content/paratge-natural-municipal-mollet )

Temps de lectura: 5 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close