El saurí

Per Carme Pinyana Última actualització 30 maig, 2021 238

La notícia que l’aigua ha començat a cotitzar en el mercat de futurs de matèries primeres de Wall Street va saltar al desembre de 2020 a tots els mitjans de comunicació. La manca d’aquest bé essencial per a la vida ha fet que el preu fluctue ara com ho fan el petroli, l’or o el blat. I Jordi, el saurí, que resulta ser el personatge central d’aquesta novel·la de quasi 600 pàgines, es planteja la qüestió del valor de l’aigua d’una manera seriosament ètica des del Sallent, on s’ubica la trama, un veïnat al terme de Santa Pau (la Garrotxa), entre serres, boscos d’alzina, pi blanc, i altres herbes, a tocar del riu Ser, entre Olot i Banyoles.

A què s’haurà d’enfrontar un mestre d’escola, sol i introvertit, acabat d’arribar, que s’allotjarà en una casa al costat de l’església, anys fa abandonada, on els escorpins campen per tot? Els habitants d’aquest ecosistema aspre, un poc feréstec, l’ajudaran? O necessitaran de la seua col·laboració?

Amb una prosa sòbria i tranquil·la, l’autor va explicant històries que semblen reals, en territoris autèntics, de les persones amb qui interactua, però sobretot amb els tres del mas Can Sol amb els quals el tracte és diari i continuat: Jordi, el saurí, el més complex i enigmàtic de tots els conveïns; la seua filla Carmina, que va viure i va sobreviure als anys vuitanta i la moda de la neoruralitat, una època que la droga matava; i la neta d’aquell, Mar, una alterada adolescent amb problemes. Però el narrador també hi parla, amb total serenitat, dels treballadors del mas; d’altres famílies masoveres, nadiues i nouvingudes; de famílies emigrants que intenten adaptar-s’hi; d’una amiga que puja al Sallent a veure’l; d’una mestra, companya de l’escola, i les seues angoixants circumstàncies… i amb això dibuixa una panoràmica sociològica de personalitats i actituds vitals en un lloc on hi predomina un poblament dispers en uns quants masos dedicats sobretot a l’agricultura i la ramaderia, però també a d’altres activitats no tan públiques.

La narració s’estructura en LIII capítols, alguns d’ells absolutament enlluernadors, com quan descriu el que sent el saurí en detectar la presència d’aigua al subsol, o quan explica els temps que van arribar tot de joves de ciutat a instal·lar-se en els masos a fer una nova vida rural, i com va evolucionar tot. I el llibre es clou quan el mestre d’escola, després de sis anys i mig de viure-hi, marxa. Les seues reflexions, ja des de fora, repassen i detallen qui ha escrit al voltant d’aquest món que ell ara ja ha deixat: De Bolós, Eugeni d’Ors i Josep Pla, i amb aquest llibre, ell mateix, Francesc Serés, entra en el cànon.

Una novel·la que homenatja el paisatge i les persones que l’habiten, amb els seus secrets ocults i els seus esforços visibles. Tot i que al començament sembla que el ritme serà lent de seguida es comprèn que és una novel·la intensa, reflexiva i assossegada, sobre la lleialtat i el tracte entre éssers humans, que s’ho val.

Amb aquesta obra Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 22 de desembre de 1972) va guanyar la segona edició del Premi Proa de novel·la 2020, amb un jurat format per Vicenç Villatoro, Nelleke Geel, Xavier Pla, Clara Queraltó i Josep Lluch.