fbpx
La revista més vital

El seti i l’eficiència

Ara fa uns dies vaig anar a caminar per uns bancals de secà amb ametlers i oliveres, i a conversar en companyia de l’amo. És un home vell que conta com, els seus pares i ell menut, van arrabassar un tros de malesa i que en van traure uns artigons mínims per a sembrar i plantar arbres. Amb la pedra, que «en va eixir molta, no te’n pots fer idea», hi van fer marges i parets. Sense cap màquina: persones i animals, i esforç. Allò va ser fa temps, ara els arbres han crescut poc o molt i produeixen ametla i oliva. Com passa amb la gran majoria de finques al secà, no estan gens adaptades a les formes d’explotació moderna: el tractor pateix per a entrar-hi, els paraigües no s’hi poden desplegar, les puntes de bancal són males de fer… A pesar d’això encara les treballen. Hi ha una voluntat de mantenir-les netes i treballades. És plenament conscient que «li costa diners». Pregunte per què segueix treballant-les: «Què vols dir?» em fa, «¿deixar-les perdre i que s’ermen en quatre dies?». «Ho van fer els pares, tot això. No crec que els fera gens de gràcia veure-ho perdut».

Els marges de pedra formen parets més o menys altes. S’hi veuen escales per a pujar d’un bancal a l’altre, i una mena de bases de pedra amb una cavitat. M’informen que això és un ‘seti’ (o ‘siti’ en altres llocs). Per a què es feia servir? «Per a deixar-hi coses que et podien fer falta. Els setis estalviaven molts viatges al mas». Estalvi, això és la qüestió. «Els pares sabien com traure profit de les coses. Ja miraven que res no es fera malbé». Observe que els van inculcar, als vells, el rebuig inapel·lable del malbaratament. L’esforç de la persona, de les bèsties i l’ús del temps s’intentaven aprofitar al màxim. Abans de l’aparició de les màquines motoritzades, la gent era molt conscient dels recursos (escassos) de què disposaven, què s’hi podia fer i fins on es podia arribar. Cada passa, cada carrejada, cada viatge intentava maximitzar el profit que se’n podia traure. La quantitat d’energia i de temps disponibles, com que eren finits, ja es procurava que produïren el màxim. Un sistema molt eficient, si ho volem expressar amb paraules actuals. Això contrasta amb el discurs que ens ha fet creure la modernitat. Els moderns occidentals, entre els segles XVIII i XIX, van marcar ratlles estrictes de separació entre el món del passat i el seu, el futur. Els antics i les seues tecnologies s’arraconaven per ineficients, o això es volia fer creure. Cosa que és simplement falsa: la gent d’abans de la industrialització podia fer poc, era poc efectiva, perquè la mobilització de recursos estava limitada. Però, per això mateix, era absolutament eficient. Una altra de les fal·làcies modernes.

L’ideal d’eficiència que, des de la termodinàmica, hem difós en tots els àmbits: tecnologies, cervells, organitzacions, institucions…  l’hem convertit en un dels signes distintius de la modernitat. Però, com acabem de veure, no és cap invent modern. És, de fet, la resposta exhausta de sistemes socioeconòmics ofegats. Els motors de la modernitat -vull dir, el motor de combustió interna i el motor elèctric- no han estat mai màquines eficients. Per contra, han sigut uns artefactes molt efectius, capaços de concentrar quantitats impressionants d’energia. Ací rau el seu èxit. Els rendiments són baixos, i què? És l’eficàcia de les tecnologies el que, en última instància, ha construït el món modern. Per què, doncs, la insistència, l’obsessió  actual d’incrementar l’eficiència? Càtedres d’eficiència energètica, empreses de gestió eficient de recursos, campanyes governamentals que promouen el canvi cap a tecnologies més eficients, electrodomèstics classificats per eficiència (A+++, A++…) però no per consum… Què se suposa que volen estalviar?

I tot això, sabent des de fa temps que la introducció de tecnologies més eficients no implica en absolut la reducció dels consums. És el que es coneix com a paradoxa de Jevons, un economista britànic que va observar de 1830 a 1860 com els increments d’eficiència de les màquines de vapor no produïen cap efecte sobre la reducció del consum de carbó, que va seguir creixent, de manera global, al mateix ritme que l’augment d’eficiència. Postulat més modernament per Khazzoom i Brookes, estableix radicalment que els increments en l’eficiència energètica de qualsevol tecnologia impliquen l’augment del consum global, en compte de promoure’n l’estalvi. Multitud d’estudis econòmics n’avalen el postulat. Senzillament, millorar l’eficiència tecnològica, una de les estratègies actuals de control dels consums promogudes per governs de mig món, no és una manera efectiva de plantar cara al nostre problema. Eficiència? Per a què? Els mateixos economistes ho tenen clar: l’única manera de reduir el consum (o estabilitzar-lo almenys) és comprimir l’economia. De moment, no hi ha altre. La resposta dels sistemes agraris preindustrials, per exemple el nostre secà de muntanya al començament del segle XX, va ser l’augment de l’eficiència per aprofitar fins a l’última gota uns recursos escassos. S’hi van veure forçats. No hi havia altre remei. Nosaltres, ara, volem seguir l’estratègia de l’eficiència, com els antics. Em fa l’efecte que som uns «moderns» molt poc imaginatius i, al remat, ens «quedarem en el seti».

Temps de lectura: 4 minuts

7+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close