“Temps de somniar. A Maria Arnal, els somnis més amables solien arribar-li quan becava al mirador. Eren somnis alegres, plens de joventut. Aquell dia del xoc, Maria somniava el magatzem de taronges. En el magatzem, hi havia treballat des de joveneta. Després, quan es va casar, Colau ja no la hi va deixar tornar, deia que ja en tenia prou amb la feina de casa. Però els anys que hi treballà van ser els de l’època més feliç de la seua vida. Va començar de xiqueta, amb onze anys, però, d’aprenenta, hi va passar poc de temps, perquè s’aplicava a la feina i ben prompte la van posar de triadora.” (p. 71)
Raquel Ricart (Bétera, 1962) està considerada com una de les narradores actuals més reeixides i actives al País Valencià. Aquesta novel·la, protagonitzada en els papers principals per dones de generacions diverses, i amb relacions de parentesc, veïnatge i d’amistat entre elles, és una mena de patchwork de trames i situacions. L’acció situada al País Valencià en l’actualitat va i ve en el temps de la vida dels personatges, i amb algunes incursions als Estats Units d’Amèrica.
Una obra ambiciosa, en ocasions de profunditat intricada. L’autora exhibeix una habilitat i una fluïdesa expressiva notable que, inexplicablement, en alguns paràgrafs resulta encarcarada pel que sembla una correcció lingüística no del tot encertada que incideix en el registre i li fa perdre l’autenticitat.
Amb tot, aquesta novel·la és una obra per llegir amb tranquil·litat, i gaudir dels diàlegs entre dones, dels seus records, de les seues reaccions i de la vida que han viscut en aquesta societat valenciana que poc a poc es desdibuixa i abandona la seua essència secular.
L’autora inclou a l’inici de l’obra el suggeridor text bíblic (Cohèlet 3,1-15):
1 Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps
per a cada cosa.
2 Hi ha un temps d’infantar
i un temps de morir,
un temps de plantar
i un temps de collir.
3 Un temps de matar
i un temps de guarir,
un temps d’enrunar
i un temps de construir.
4 Un temps de plorar
i un temps de riure,
un temps de plànyer-se
i un temps de dansar.
5 Un temps de tirar pedres
i un temps d’aplegar-ne,
un temps d’abraçar
i un temps d’estar-se’n.
6 Un temps de cercar
i un temps de perdre,
un temps de guardar
i un temps de llençar.
7 Un temps d’esquinçar
i un temps de cosir,
un temps de callar
i un temps de parlar.
8 Hi ha un temps d’estimar
i un temps d’odiar,
hi ha un temps de guerra
i un temps de pau.
9 El qui treballa, què en treu del seu esforç? 10 M’he fixat en les feines que Déu ha imposat als homes: 11 ell ha fet les coses boniques i apropiades al seu temps, i també ha donat a l’home el sentit del passat i del futur, però sense que l’home pugui arribar a comprendre, des del començament fins al final, l’obra que Déu ha fet.
12 Jo entenc que el millor que pot fer l’home és alegrar-se i passar bé la vida. 13 Ara bé, menjar, beure i gaudir de la felicitat del propi treball és un do de Déu. 14 Entenc que tot el que Déu fa perdura eternament: no s’hi pot afegir res ni se’n pot sostreure res. Déu obra així perquè vol ser venerat. 15 Allò que ara és, ja ha estat abans, i allò que encara no és, també ja era. Déu és qui fa que tot continuï.
Imatge de l’article: http://lacuinademomo.blogspot.com.es/p/la-paella-valenciana.html
Temps de lectura: 3 minuts
