El traceur rupestre

Crida l’atenció la proliferació de diversions i recreacions amb què es posen a prova l’habilitat, la destresa o la traça del cos humà, exposat als canvis de les forces ambientals. Surf, windsurf, skateboarding, parkour… i molts altres deports per l’estil que sempre m’han fascinat. Dic deports perquè, per sort, els practiquen amateurs per simple afició.  M’imagine que no deu ser el mateix fer d’espectador i veure l’evolució dels altres (que és el meu cas), que viure des de dins com s’aproxima una onada i com es predisposa damunt de la taula el propi cos a l’impacte. La filosofia que ha tractat el tema del temps (la concepció humana del temps i del canvi, n’hauríem de dir) sempre ha distingit entre la mirada d’un observador quiet que veu un canvi fora i la visió d’un subjecte en moviment que es desplaça o mou en un ambient o paisatge, estàtic o no. És un debat històric que ve del temps dels grecs. Penseu en les paradoxes de Zenó (la fletxa, Aquil·les i companyia) i en les metàfores del riu i el flux continu del temps. El traceur (és així com s’anomenen els practicants de parkour) sent l’evolució del seu entorn. Immòbil, aconsegueix que el mobiliari urbà rode al seu voltant. La surfista experimentada aguanta la posició que els corrents de la mar intenten desequilibrar. Qui o què fa les acrobàcies? ¿La surfista o la mar? ¿El traceur o la ciutat? Segons qui hi mira, diríem. El moviment és relatiu al punt de referència.

A més de les especialitats diguem-ne més dinàmiques, es veu últimament per places i parcs gent practicant una altra mena d’exercicis. Vists des de fora fan un efecte més estàtic o de moviment suau, pausat i sense estridències. Ioga o tai-txi són els clàssics. Però també activitats que han arribat ací fa poc, com la cal·listènia o el street workout. S’exercita més que res l’equilibri en situacions que demanen l’aplicació de la força humana, bé en terra, bé damunt d’aparells elevats. Hi ha moviments ondulants que apliquen la força justa en el moment just per canviar el sentit del gir, i unes altres posicions que busquen l’equilibri congelat amb una estàtica perfecta. Recorden les saltadores de bous de Cnossos per la combinació de força, flexibilitat i sinuositat. Però la impressió de lentitud és només això: una impressió nostra. Què deu pensar la persona que realitza els moviments? Quina és la seua percepció mentre es manté, immòbil, en una posició inversemblant durant segons i, pausadament, roda al voltant de més d’un eix?

A la dreta de la carretera que puja al coll d’Ares, hi ha la Montalbana, el mas per on s’accedeix a la cova Remígia. La cova és en realitat una balma llarguíssima en què gent del mesolític van pintar figures antropomorfes i zoomorfes en forma d’escenes. Les pintures foren reproduïdes pel pintor Porcar el 1934 poc després del descobriment del jaciment. Hi trobareu el conegut ‘arquer’ tirant fletxes a un boc magnífic. I, en el mateix conjunt, altres figures menors, com ara corredors, amb posicions dinàmiques. Encara que són, evidentment, representacions pictòriques transmeten l’acció  a la perfecció. Una de les figures és un traceur-caçador capturat pel pintor en la seua trajectòria o traça. És absolutament esquemàtic i, alhora, pareix una imatge fotogràfica.  Veiem clarament que la figura dibuixada és la visió d’un observador immòbil. ¿Que potser hi ha algun dibuix que represente el punt de vista del caçador, les seues impressions mentre llança una fletxa tot corrent? ¿Que, per exemple, intente plasmar el cel com fa voltes vist per un caçador que cau i redola? ¿Que dibuixe a la manera de Turner? (Per anomenar algun dels pintors que, el segle XIX, van encetar noves visions fora del naturalisme, si se’m permet el salt temporal i estilístic). A la balma hi ha signes (pocs) certament mals d’explicar, fantasmagòrics, abstractes. ¿Són les impressions del caçador? Ja m’agradaria saber-ho. ¿Impressionisme prehistòric?  Sedueix la idea, però em pense que no ho sabrem mai.    

(Imatge: http://www.artehistoria.com/v2/obras/7739.hm )

Temps de lectura: 3 minuts