La revista més vital

El trajecte d’un instant

La visió d’una silueta retallada contra les portes em torna a través d’un reflex eteri una imatge lleugerament difuminada de mi mateix. Tot seguit el bufit estrident del soroll de descompressió del mecanisme obri les portes i llavors sé que el viatge ha començat de nou, però aquesta vegada sense saber la seua finalitat. Tanque el ulls per un moment i amb un sospir resignat faig un pas endavant i m’endinse en la cabina d’aquella càpsula roja, abandonant-me a una incertesa més previsible que mai. El meu transbordador espacial, en sentit literal i figurat, un bus qualsevol de la línia 11.

La línia 11 no és exactament com la resta per una infinitat de motius i raons, entre les quals s’inclou el seu trajecte. Creua la ciutat des d’un punt a un altre travessant sobre el seu eix central, una mena de transsiberià de la ciutat. El conductor, pilot implacable de tantes rutes, no em mira directament, corresponent tan sols amb un lleuger moviment vertical del cap en forma d’afirmació el meu gest idèntic i pretesament còmplice. Hi ha de més simpàtics que altres, no obstant no em puc permetre jutjar-ho, atés que la distància, especialment aquella que d’alguna manera  no du enlloc, així com els viatges espacials o els esteparis, sense dubte han de desgastar.

Els autobusos són com una dimensió a banda, plens de gent desconeguda que et mira sense raons aparents, sorollosos xiquets que criden sense treva, potser també sense raó aparent, i sempre hi ha una xica que no deixa de mirar-te les sabates per alguna raó que possiblement mai comprendràs. A més, clar,  d’aquella senyora gran de semblant afable amb un perfum floral i dolç que sense saber ben bé perquè et recorda a la teua àvia i transmet tot un seguit d’indesxifrables però plàcids records d’infantessa. O d’aquella xica jove, amb els seus ulls gegants i negres de mussol, que perd la mirada pels vidres lleugerament entelats com avorrint el món, desitjant convertir cada nova tardor en una nova primavera. Les parades en canvi són com una espècie de purgatoris. En ells la gent deambula d’ací capa allà flotant en un halo de certa irrealitat. Un bon lloc en el qual poder reflexionar amb sobrietat i seriosament al voltant de la vida, els misteris de l’existència i l’univers i totes eixes coses suposadament transcendents si no hi haguera tant el sol, fera tanta calor, massa fred o tal vegada si la gent no s’obstinara a córrer com a bojos d’un lloc a un altre. Diàriament la gent pren el bus per aplegar fins el seu treball, una festa o fugir dels seues creditors, al menys hi ha un objectiu clar, que no és poc. Les portes s’obrin a cada parada i la gent s’uneix o abandona la nau encetant una oportunitat per a descobrir noves oportunitats, qui sap si noves decepcions…

 

Mentre remugue la insuportable trivialitat d’aquests matisos el comboi ha continuat amb la seua marxa inexorable i sense adonar-me’n es troba de sobte prenent a la parada del Palau de la Justícia, deixant enrere la recta del carrer de les Barques amb el seus esplèndids passejants com els quals mai seràs, els elegants restaurants on possiblement mai hi estaràs, i la parada de la terminal de Pintor Sorolla front als hipnòtics i cridaners rètols il·luminats dels anuncis del centre comercial. Just al mateix lloc on fa sols unes hores la gent clavava la vista en algun punt indeterminat front a ells, es fregava els ulls i es treia les lleganyes, ara badallen com a bèsties amb rigorosa ritualisme per a treure’s el fastig i el rovell del dia. Un grup de senyores es troben assegudes als seients de la marquesina abraçant ben fort contra elles mocadors i bufandes, deixant veure sols una part de la cara, el que els confereix un aspecte curiós i atàvic. Estan tan quietes que la imatge projectada sembla la d’una postal presidida per una escena estàtica congelada a l’espai i el temps d’aquell moment, llevat del cabells, que ballen i colpegen com a bojos en totes direccions espentats pel vent humit de finals de novembre.

L’hora assenyalada s’aproxima i d’un moment a un altre algú, potser jo mateix, polsarà el botó i  el cartell del marcador s’encendrà acompanyat per aquell sorollet de timbre amb el seu sempre inquietantment expeditiu “parada sol·licitada” traient-me del tràngol, marcant el moment de compte enrere per a la ignició a l’exterior. Llavors em sentiré de nou com un d’aquells astronautes llençats a l’insondable buit de l’univers exterior en la seua aventura còsmica de final incert, abandonat a la immensitat de la ciutat.

Ella sempre havia odiat travessar aquell pont i insistia fervorosament en que havia d’agafar el 11 i no el 5 per que em deixava a l’altra banda. Jo mai vaig acabar de comprendre massa be aquella dèria amb el ponts, com tampoc altres moltes coses. De tant en tant encara m’assalta la incertesa  referent a aquella mania, sabent de bestreta que no obtindré cap resposta clara i que tal vegada no importe en absolut.

Al llarg del passeig de l’Albereda les fulles del arbres cauran en silenci, deixant arreu del sòl una interminable estora groguenca, discontinua i inestable allà on el vent la teixirà efímerament cap a dalt al enlairar-les, i per la que es veuran passejar tranquil·lament als transeünts perduts en la massa anònima, allunyant-se progressivament pel finestral de la part posterior com diminutes  figures fins esvanir-se enmig del no-res. Llavors ja no formaran part del paisatge urbà, o ho faran en altre plànol encara desconegut per a nosaltres, i potser fins i tot per a ells. No importaran ja ni l’aldarull ni el silenci, ni les absències d’altres dies ja passats.

De nou aquell reflex distorsionat i les portes que s’obrin amb el seu estrèpit característic. Baixe d’un bot i el pas rítmic de les botes contra la vorera marquen la marxa cap al desenllaç final. Lamentant, en definitiva, que aquestos moments fugaços puguen ser possiblement els de màxima lucidesa del dia i que el deute amb ells siga, precisament, l’efímer recorregut que ofereix el trajecte d’un instant.

Temps de lectura: 5 minuts

4+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close