La revista més vital

El vent del món

De la nit del 2 de març de 1974 en recordaria sempre la foscor i el silenci. Els nervis que se’m menjaven per dins i la impossibilitat d’aclucar l’ull. Em pesaven les parpelles, em feien mal les ferides de les pells dels dits que m’havia arrencat d’arrel. Obria i tancava els punys amb força, m’aixecava i tornava a seure al sofà contínuament. El pare jeia a la cadira de sempre, mirant la televisió, però sense veure-hi res; mentre jo observava per la finestra la Barcelona borrosa. Tots esperàvem sentir el telèfon per tornar a respirar, o que no arribés a sonar mai. Callàvem.

A la matinada finament vam sentir el crit estrident del telèfon, el pare no va moure ni un dit. Jo sabia que em mirava atentament, però de cua d’ull, mentre m’aixecava d’un bot per despenjar el telèfon. Era la Carme. Cridava tant que no se l’entenia, només vaig arribar a entendre la paraula “indult”. No vaig intentar comprendre res més, no calia, el pare em mirava ja directament, sense amagar-se’n, per comprovar com em canviava la cara. Només vaig poder repetir: “l’indult…” Vaig deixar anar l’aparell, m’havia desplomat al terra. Mentre la Carme continuava parlant a l’altra banda, les cames m’havien abandonat i les llàgrimes queien lliurement fins fer-se fonedisses en el blanc de la samarreta. El pare va respirar fondo, alleugerit, i va apagar la televisió. Anava cap a l’habitació quan em va dir: “Nena, ja podem anar a dormir. Demà serà un dia llarg.” Després es va fer un silenci tan fosc que em pesava a les espatlles, no tenia ningú amb qui compartir l’alegria i vaig aclucar els ulls.

L’endemà m’hi va acompanyar la Carme, a la presó, no sabíem si ens deixarien entrar. El pare no s’hi veia en cor, però en va donar una excusa com qualsevol altra. No vam deixar que ens tragués la il·lusió de veure’l. La Carme no havia dormit gens, havia provat de tapar-se les ulleres amb una mica de maquillatge però, ben mirat, no li calia perquè tenia els ulls ben desperts, atents a tot. Jo tampoc havia dormit gaire còmoda, les esperava encara al passadís al costat del telèfon. Em va recollir de terra i em va fer anar a dormir. Quan em va despertar el telèfon, ja ben entrat el migdia, no recordava com havia arribat a la meva habitació. Era l’advocat, podíem anar a veure’l aquella mateixa tarda, havien fet una excepció. La Carme em va cridar: “Afanya’t, anem a veure en Salvador!”

De seguida vaig estar llesta. Els minuts passaven amb parsimònia mentre esperàvem l’arribada de la tarda. Com sempre, els nervis van poder amb la nostra paciència i vam sortir de casa abans d’hora per anar-hi caminant. La Carme em duia agafada de bracet, avançava amb decisió mentre m’estirava, com si tingués pressa. Però no fèiem tard enlloc. Quan vam arribar al carrer Entença ens vam trobar que no podíem avançar, hi havia una reunió de gent amb camises blanques que cantaven:

Al vent

la cara al vent,

el cor al vent,

les mans al vent,

els ulls al vent,

al vent del món.

I tots…

Anaven en direcció a la Model però la policia va arribar massa aviat, els càntics es van diluir en la cridòria i les corredisses. Nosaltres també ens vam haver d’amagar en un bloc que tot just obria un veí. Va fer com si no hi fóssim, la Carme plorava per primera vegada davant meu. “És la seva cançó preferida”, vaig dir. “Sí, i no l’hem poguda acabar”, va respondre ella entre sanglots. Ens vam abraçar i vam plorar juntes, com no ens havíem permès mai abans. “Ara ja està tot”, em repetia la Carme. Aquell dia no vam arribar a temps a la Model.

Les setmanes següents la ciutat va voler mostrar la seva solidaritat amb en Salvador i nosaltres ens vam unir a les concentracions de suport. Vaig córrer com mai havia corregut abans, vaig faltar a l’escola dies sencers. Hi érem totes les germanes i amics d’en Salvador, també el seu advocat que no deixava de treballar per a treure’l de la presó. El volíem lliure. Estàvem tots entre esgotats i pletòrics. L’esperança ens amarava els pulmons, la por s’havia esvaït i ens vèiem forts. El pare, però, gairebé no va sortir de casa i no va tornar a veure en Salvador fins que no va sortir de la presó el 30 d’octubre de 1977, quinze dies més tard de l’esperada llei d’Amnistia que feia mesos que demanàvem als carrers. Aleshores jo ja sabia que volia estudiar dret a la universitat i vaig entrar a la facultat el mateix any que van començar els judicis de Toledo.

El segon semestre a la facultat, la majoria dels alumnes ens vam inscriure al seminari de Dret Penal amb el professor Rovira. El primer dia ens va tocar seure al terra, prop de la tarima del professor, que ens parlava amb el seu to de veu calmat, gairebé imperceptible pels que estaven més lluny. Recordo que el cor m’anava ràpid i em mossegava les ungles amb devoció mentre ens explicava el procediment del curs. Durant el semestre realitzaríem diferents simulacres, ens va repartir els diferents casos i a mi em va tocar ser al d’Arias Navarro. En grups ens havíem de preparar els diferents papers del judici: advocats defensors, la fiscalia, els acusats, els jutges, etc. Tenia un grup heterogeni, per sort hi havia alumnes de cursos més avançats i alguns de primerencs, com jo, que encara preservàvem certa innocència. En Miquel de seguida va agafar el lideratge, jo li seguia força la corda, en part perquè era convincent, en part perquè sempre m’havia atret la seva manera de moure les mans quan s’explicava.

Durant els mesos de primavera vam llegir i veure els judicis de Nuremberg, fins i tot vam aprendre algunes nocions d’alemany amb l’ajuda d’un company mallorquí. Ens vam obsessionar amb la jurisdicció dels crims contra la humanitat. Com més llegíem, més ganes teníem de saber-ne més i no ens podíem quedar enrere. En Miquel preparava la defensa amb dos companys més, jo m’encarregava de la part de la fiscalia amb d’altres. Els dies abans de la simulació del judici gairebé no podia dormir, no parava gaire per casa. De totes maneres, només hi quedàvem el pare i jo. Les meves germanes s’havien anat casant i en Salvador ja tenia prou feina, ara que l’havien convençut per a entrar en política. La gent se l’escoltava molt i a mi em feia sentir orgullosa, però jo volia aconseguir canviar les coses des de dins: conèixer les lleis i defensar els ciments de la nova democràcia. Els companys de la fiscalia van resultar ser tan idealistes com jo, confiàvem en la condemna tant en el simulacre con el judici real. El Miquel constantment ens acusava de ser-ne massa, d’idealistes. Vam deixar que xerrés sol. Era el nostre moment d’atrevir-se a pensar i a proposar. A escriure i a volar.

Com que la simulació del judici va ser un èxit, el juliol del 1981 vam anar en grup fins a Toledo. El professor havia aconseguit que ens deixessin accedir al judici, en una zona reservada prop de la premsa. Hi vam passar ben bé les dues setmanes que va durar, entre les declaracions, les proves i la deliberació. Finalment, com no podia ser d’altra manera, van declarar Arias Navarro culpable de tots els càrrecs i el van condemnar a 120 anys de presó, encara que no en compliria ni tan sols deu. Aquella mateixa nit ho celebràvem fent una copa amb els companys sota les porxades del centre històric de Toledo, quan va aparèixer en Salvador a la televisió celebrant el veredicte del dia i, amb ell, el final de la sèrie de judicis que feia mesos que ens tenia a tots imbuïts. Vam alçar les copes i vam brindar per Salvador Puig Antich. Respiràvem tranquils, tot i que no ens arribava ni un bri de vent en aquell juliol sec de la Manxa.

Temps de lectura: 7 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close