Quan es va sentir el dringar de les claus i el cloc de la porta jo era a la sala d’estar, asseguda al sofà, amb una manta al damunt de les cames i amb una infusió a la vora. Amb una mà amanyagava el gat i amb l’altra subjectava un llibre: El viatge de l’elefant, de José Saramago. Em tenia totalment captivada, i m’havia atrevit amb la versió original, malgrat que el portuguès el tenia una mica enferrujado. Rovellat, vaja.
Ell va entrar a l’estança i em va mirar. Sempre m’havia dit que li encantava observar-me quan llegia perquè em quedava una cara un punt enigmàtica i terriblement interessant. Aquell dia, però, en apartar els meus ulls del paper i fixar-me en els seus no em va semblar que l’escena li despertés gaire tendresa.
—Ah, estàs llegint…
Sí, era una cosa òbvia. Per això no vaig emetre ni un simple sí, ni una onomatopeia, ni un soroll, ni un sospir, ni tampoc un gest que ho corroborés.
—Sobre un viatge, no?
Una altra banalitat! És clar, ho deia el títol: el gran Premi Nobel de Literatura no enganyaria pas els seus lectors.
—Jo també havia pensat fer-ne un…
Bé, almenys la situació es posava una mica interessant. Quina destinació deuria haver pensat? A mi em faria gràcia Portugal, perquè en tenia molta nostàlgia, una gran saudade.
—Doncs va, t’escolto, a veure si coincidim.
—No sé si t’agradarà gaire…
Vaig notar com una ràfega de vent s’enduia els pastéis de nata, el bacalhau, els fados, els colors ocres i vermellosos de les postes de sol i les cases amb els seus azulejos del meu davant.
—Voldria marxar sol.
I ara! Aquesta sí que no me l’esperava per res del món. Fins i tot el gat va deixar anar un miol, com certificant-li que el que acabava d’enunciar era una autèntica barbaritat.
—I a la tornada necessitaria que ens separéssim.
Vaig esclafir a riure. Tot plegat em semblava tan inversemblant…
Però no, era la pura realitat. El seu posat m’ho revelava a crits.
En un rampell, li vaig llançar el llibre al cap amb un cert efecte. Era com si l’elefant de la portada, amb tota la seva ràbia d’animal salvatge, l’hagués envestit en nom meu.
Mentre s’eixugava un bri de sang de la cella em va dir que ja buscaríem un altre moment per parlar de tot plegat. “Com persones civilitzades”, va recalcar. Llavors va recollir la novel·la de terra, va obrir la finestra i la va fer caure des de quatre pisos d’altura amb l’argument que a mi, llegir, sempre m’havia fet més mal que bé.
Temps de lectura: 2 minuts
