Semblava prou jove per pensar amb fermesa que només era un noi simplement.
El sol acabat de llevar, jugava a cuit i amagar amb uns retalls de núvols que s’estaven al cel talment com una espolsada de talc improvisada. La temperatura fregava el fred adient pel mes que s’acabava i la tardor manaire defugia la mandra amb una catifa de fulles caduques.
El vaig veure, inconscientment, a la llunyania caminant pel voral, mentre jo furgava entre els meus mals endreços al ritme de les noticies de la radio que no escoltava, tot conduint un trajecte reconegut de memòria que em permetia alguna lleugera distracció, d’altra banda rutinària. Un timbre sord de l’emissora assenyalava, pel cap baix, que ja eren les vuit del matí tocades. Havia deixat enllestides, una estona abans, les dues bessones en mans de la cangur, veterana i disciplinada, com cada matí i m’havia infiltrat ja, gairebé, els cafès de rigor, al mateix temps que engegàvem l’eterna discussió amb el meu home, sense sentit ni miraments per a no res.
Havia arribat a la conclusió feia temps que discutíem per esport creia jo. Un passatemps. Era com una injecció d’adrenalina matinera per despertar-se del tot, l’un i l’altre, i enfrontar amb energia els dies, a voltes cruels i durs, que ens abraçaven habitualment. No hi havia rancúnies després ni conseqüències. Només un petó sonor i mecànic de comiat. Era tot un hàbit que encaixàvem esportivament com una empremta més de la nostra llarga relació. L’espurna que encenia la metxa de cada discussió podia néixer de qualsevol paraula o subjecte a tenir en compte a les oïdes de l’altre, o fins i tot per algun comentari dissonant de la nit abans que havia quedat surant entre dubtes malpensats i els somnis oblidats. Era malauradament imprevisible. Però era. Una constant pels matins al temps que, ja escales avall, enllestíem la vestimenta i preparàvem esmorzars per a tots. Mai abans de la dutxa semblava escrit. Normalment respectàvem les habitacions, la nostra i la de les bessones, com a camp prohibit per l’intercanvi de retrets o queixes. La resta de l’habitatge valia per a tot. Per a tot i més. Així era doncs com el dia donava el tret de sortida a casa rutinàriament. La resta de les hores eren, si més no, les de treball, les de família, les de compartir i les de reflexió. Bons moments també.
El trànsit avançava amb fluïdesa sense massa aldarulls en aquella carretera amiga i és per això que vaig fixar la mirada en aquell jove d’espatlles caigudes i mans a les butxaques que caminava d’una manera diferent, com en càmera lenta, o m’ho semblava. A mesura que avançava, la distància no semblava minvar, o no pas al ritme que jo la projectava. Poc a poc però l’enxampava lentament i podia copsar amb nitidesa la vestimenta desmanegada que lluïa. Texans ratats, descolorits i caiguts, calçat esportiu usat i una dessuadora fosca i amb caputxa que li conferien en conjunt un aspecte deixat però no de brut.
Al meu davant la circulació era neta i la vista pel retrovisor no reflectia vehicles a prop i això em permetia alentir la marxa per poder observar amb deteniment aquell vianant fora de lloc, per l’hora més aviat. A l’emissora sonava alguna cançó dels meus anys de jovent però no m’abstreia de la curiositat que em vencia en aquell instant pel noi del voral. La gorra vermella que duia semblava un punt d’avís o d’alarma segons com, en absència de l’armilla reflectant usual en aquestes situacions i d’altres. M’atreia inusualment la seva presència sense saber el perquè. M’atreia el joc d’imaginar-me qui devia ser que camina en aquelles hores per aquell indret i aparentment sense rumb. M’atreia la situació que em lliurava a crear una fantasia de colors. Fantasiant sovint omplia les hores intermèdies solitàries d’esbarjo amb creativitat.
La gorra vermella i en el fons tot ell em cridava sense embuts. Ja era a la seva alçada i la curiositat m’empenyia a una determinació no forçada. Ell no va canviar en cap moment el seu pas melancòlic i no semblava estar pendent de res en concret. Aferrada al volant i malgrat esforçar-m’hi, no vaig poder captar el seu rostre. Sonava en aquell instant una altra cançó que em transportava fugaçment al passat i vaig prémer els indicadors d’emergència en un gest d’urgència mentre aturava el vehicle al voral, un grapat de metres per davant del caminant. La cançó voleiava l’espai interior que em protegia mentre albirava, pel mirall retrovisor dret, l’acostament del noi. No sé, ignoro quin pensament em va arrossegar a l’aturada però l’impuls va ser espontàniament irracional. Ell no havia pas indicat res. Ni demanat.
Observava sense moure’m jo mateixa, com els lents moviments del vianant es compassaven en la mateixa mesura que parts del seu cos desapareixien del mirall rítmicament. I vaig abaixar la finestra del copilot tot esperant que el noi arribés a la meva alçada ignorant el perquè i el què pretenia jo mateixa. I va arribar.
Però sense aturar-se i prescindint de la meva presència, i la del vehicle, el vianant seguia el seu caminar esmorteït. Em vaig sentir com li deia alguna cosa que va semblar no va anar més enllà del meu entorn per la evident negada conseqüència. Vaig reiterar alçant la veu en un crit agut que fins i tot a mi em va sonar estrident. Però malgrat les meves sensacions defallides va obtenir resposta en mode significatiu. Una aturada suau, tot just havent passat de llarg la finestra i a l’alçada de sobrepassar el vehicle, va seguir amb l’empremta del seu moviment lent i li va costar molt de començar a girar el cap. Tenia, a primer cop d’ull, unes belles faccions angulades. Se’l veia tant jove, o més, com havia intuït. No va badar boca ni el gest. De la gorra vermella s’escapaven uns flocs de cabell negre i uns ulls profunds em traspassaven una mirada nostàlgica, intransigent. Per un respir vam plasmar, ell i jo, una imatge glaçada a l’indret en el que no tenia cabuda el fred.
Jo vaig balbucejar amb una veu esquerdada el que pensava ja havia dit abans i ell, sense menysprear una gota de saliva, va obrir la porta de l’acompanyant i va prendre el seu lloc al meu costat. No vaig deixar els meus dubtes aparcats pel que estava provocant jo mateixa però un instint ancestral en mi, va encaminar la consciència abstracta d’aquell instant. Em sentia endins la meva pròpia veu dislocada a la recerca d’un intent de conversa mínimament entenedor.
Inconscientment em vaig reincorporar al trànsit lluny de saber-ne un destí. Un destí que de sobte havia deixat de ser en un planell. De reüll marxava la meva atenció cap al tocar de la meva dreta. El nouvingut s’estava sense moure un múscul aparentment. Potser un lleu venteig de les llargues pestanyes que l’emmarcaven. Intuïa la seva mirada al davant, perduda i observava les seves mans a la falda, reposant, que em tenien fascinada des del primer cop d’ull.
Dits esvelts dels que discorren per un teclat de blancs i negres i ungles rasurades i perfectes discrepaven de la meva imatge anterior. Una subtil aroma perfumada m’arribava d’amagat i em desconnectava de les previsions. No hi havia paraules encara i les cançons sonaven sordes al ritme d’una partitura de dubtes irreverents.
Resseguia el trànsit descarregat hipnotitzada pel destí que s’havia volatilitzat en un acompanyant inesperat que em torbava la raó. Irradiava tot una aura de delicadesa que m’impregnava els sentits. A la fi vaig sentir-me la veu que procurava de conèixer el camí ofrenat pel meu impuls. La resposta va ser d’una llargària més melosa que les meves expectatives i en un llenguatge absolutament agraït. Simplement em va mirar directament als ulls amb un color nou de blau fonedís que em va captivar l’esperit. Eren d’una bellesa summament pertorbadora. Em van encisar tota per dins fins a eriçar els porus de la pell. Un gest a temps i necessitat, em va reactivar a l’atenció de la conducció sense perdre aquell blau de somni. Em sentia els batecs pugnant per abatre el compàs de la música que omplia l’entorn.
No havia passat res i havia passat tot. La carretera ampla i prou deserta d’ocupants, regalava el crèdit d’un espai a la distracció efímera. Vaig visualitzar més endavant un trencall a mà dreta que no deixava de ser un vell conegut de passada. Un camí de terra que duia, semblava, camps endins cap els turons carregats de verd que vestien l’horitzó proper. Un rètol de fusta vella assenyalava un nom prou il·legible pel desgast. Mai abans li havia parat cap atenció. L’indicador intermitent va seguir l’acte irreflexiu que submisament la meva mà va satisfer. Dessota el pneumàtics l’asfalt va deixar pas a una pista rural sotragada de pedres i pols lleugera que no s’alçava un pam de terra, en part per la poca velocitat que desplegava i per la catifa irregular d’herbes salvatges que la vestien. Poc trànsit de ben segur tenia aquell vial i suposadament menys en l’època que trepitjàvem.
Per uns segons em renyava mentalment pel que estava succeint però alguna disbauxa del meu ésser em convidava a transgredir les formalitats establertes. No existia causa plausible sinó era la d’un desig de descoberta soterrat.
El vehicle va avançar pausadament com si anés de passeig amb alguna àvia octogenària de passa curta i membres de vidre. Inconscientment sabia que donava marge al temps dels rellotges inesgotables per esbrinar la vinyeta que seguiria. Ell no havia badat boca i mantenia la fermesa de l’actitud, que no del seu cos que reflectia la pau del paisatge.
Camps de blat llaurats, orfes de fruit, dibuixaven escòrrecs de secà i estenien al marge esquerre un mantell folrat de torrats. A l’altra banda un eixam de coníferes transgressores d’alçada transcrivien les tonalitats dels verds perennes. Els arbres atapeïts no gosaven filtrar les clarors i en la distància talment es llegia la foscor del bosc.
La ignorància eixelebrada que va discórrer d’ençà vaig submergir el destí pels viaranys de la desvergonyida inconsciència, no tenia límits. Una simple i atent llambregada em va cridar a descobrir una clariana batuda de gespa que vaig violentar amb les rodes del vehicle sense miraments. I vaig aturar el motor sense que les cançons insistents es perdessin enlloc. Quarts de nou i semblava tota una vida esvalotada. L’espera pel no res va ser infinita i filtrada de suspens interrogants. La natura salvatge era el solitari coixí que em protegia de mi mateixa i això reconfortava la fluïdesa de les accions.
No gaudiré potser mai d’una reflexió mínimament coherent pels meus actes, ni tampoc escriuré cap de les motivacions que van validar aquell matí. Ni de bon tros les intencions amagades que van casar amb l’acceptació del noi prou jove per pensar amb fermesa que només era un noi simplement. Tot plegat va esdevenir un dolç instint, llevat de supòsits premeditats, nedant pel rierol de les mancances, potser.
Ell va adreçar-me una mirada pintada de tendresa i comprensió i va acostar el seu rostre de belles faccions com si em regalés unes paraules xiuxiuejants a les meves oïdes. La seguretat del cinturons cordats encara no va espatllar el moment. Es van esvair els mots silents i va besar els meus llavis que no van gosar escapolir-se de la proposta honesta. Va ser llarg, suau, humit de mel, electritzant com els records de jovent oblidats.
Alguna cosa dins de meu havia restat expectant de sempre per aquell escrit imprès de llavis del noi que em va prendre una mà i la va acompanyar sobre el seu pit.
El passatemps de les discussions matineres va esvair-se com les boires nebuloses que regalen els matins. Les bessones innocents van arraulir-se en un calaix del meu cervell, a l’empara d’una mainadera disciplinada mentre es vestien de trapelleries. La feina que em cridava descaradament trànsit enllà i ofegava massa hores, va quedar orfe de treball. Les menudeses que campaven el dia a dia van fugir d’estudi cap al racó de l’oblit. L’espai del seny arrelat per caminar entre la multitud que m’envoltava, es va perdre per les pastures del voluntariat. Tota la bastida arrenglerada d’una vida endreçada peça a peça, va esllavissar-se com un castell a tocar de les onades.
Sense trasbals que m’ennuegués les incerteses va reiterar el lligam dels nostres llavis, aquest cop oberts i abocats a la intensitat de la desconeixença. Vaig rebre el caliu d’una mà que es capbussava sota la brusa blanca immaculada i acaronava el mateix que jo en aquell instant. I la vaig beneir. La perplexitat d’estar assaborint el tacte d’uns pits turgents i menuts es va fondre pel desig que sortia a la llum per respirar. El bes seguia intacte immers en el joc de foc que encenia el plaer i eriçava les sensacions. La puixança dels acaloraments ens va aixoplugar en un amagatall entelat que no necessitàvem. Ja no hi eren ni els torrats dels escòrrecs ni els verds perennes, o potser era que els meus ulls es negaven a despertar. Només sentia la tremolor dels meus anhels desenterrats.
La consciència dels detalls s’encongia vergonyosament per l’ímpetu de les troballes. La seguretat del cinturons s’havia enlairat amunt silenciosament. La brusa blanca immaculada ja no impedia lluir el volum de l’escot sota l’efluvi dels sostenidors d’encaix. El seu tors al vent deixava al tacte una pell bruna de femineïtat desbordant. Les meves dues mans es perdien pels camins desconeguts de la fam endarrerida i les incomoditats del niu no alteraven ni un bocí de l’esdevenir desmarxat. No feia jo més que resseguir les seves passes segures i la melodia del bleix quan es perdia el segell lacrat dels llavis. La música era un fil inaudible que seguia el seu tarannà amb insistència sense destorbar. Tot sense paraules.
Tenia la seva melena negra alliberada entre els meus pits encesos que pugnaven per marxar de l’encaix encara tancat. Jo, mentre, tractava d’aprendre els recorreguts del seu dors amb els palmells en tensió. Tot era corrent. El conjunt aparellat de l’encaix havia lliscat a les palpentes de la tasca i fregava un turmell lluny de la recança. El primer xiscle tímid em va esclatar per uns dits esvelts que no discorrien per cap teclat i jo només vaig saber engrapar-li les natges per assegurar de no perdre el moment. No sé gens com el seu cos lliurava ja la seva pell absoluta als ulls que preferien la foscor dels sentits. La torsió rebregada del meu jo responia a les inclemències d’una fantasia evolucionada llargament i els gemecs ignorants del silenci grimpaven ara pel damunt nostre sense paternitat. I en el joc allunyat de les regles, va encabir el seu rostre a les valls de les possessions íntimes i vaig gaudir d’una llengua que parlava del plaer amatent i anhelat. Les convulsions eren una font estremidora que fugia desbocada dels inconvenients que s’entrebancaven entre nosaltres. No tenia temps per desar cap pensament. La màgia brodava un teixit de sensualitat a cada instant que s’aferrava als somnis amagats. Es va capicular amb un moviment lliure i gràcil i per primera vegada jo paladejava els sabors enyorats del que creia eren les meves paranoies. Arrelades per molt de temps havien conviscut amb les pors i les incerteses que em vestien en les hores sense son.
El gaudi va trepitjar els cims impensats per la duplicitat. El seu plaer era el meu i el que em donava m’abocava a l’èxtasi malcarat. Deixada anar de tot, simplement fluïa les inquietuds alliberades dels anys esgotats. De tant recargolades i encaixades com érem no podia equivocar els moviments d’una llengua assedegada malgrat les reaccions incontinents que em regalava ella també. Van vessar gairebé al compàs les contraccions i les veus enrogallades que descrivien un lloc assolit que jo no havia visitat mai abans. La salabror llaminera dels nèctars impregnats a la boca desacreditaven els anys de soterrament poruc. Un temps infinit de respir. Capgirada altra vegada ella em besava el rostre compartint les essències íntimes vomitades i grapejava amb fruïció la meva pell verge. Les aromes eren velles conegudes de la meva solitud però especiades de companyia.
Em va retirar la brusa blanca que resistia i la faldilla arromangada que s’estava cobrint el meu melic. La darrera tanca va desfermar l’encaix i la sensibilitat dels meus pits presoners. Els seus llavis van llegir-los amb una passió desmesurada alhora que els seus dits esvelts penetraven fins el punt de trobada. Vaig viatjar cap a un nou món sense bitllet de tornada enmig d’una simfonia de sons desconeguts. Tot sense paraules.
Semblava prou jove per pensar amb fermesa que no era una noia simplement. La transfiguració sabuda endins em va menar la resta del trajecte.
Temps de lectura: 15 minuts
