1987. Basat amb un fet real.
Aquell matí, com molts altres, s’havia despertat abans que sortís el sol. El despertador encara no havia sonat. Només sentia la respiració profunda del seu marit dormint al seu costat. Emetia aquell sorollet que feia sovint amb els llavis com si, en passar l’aire, desenganxés un llavi de l’altre. S’imaginava que una bombolleta apareixia inflant-se en cada inspiració, per explotar després en expirar com si es tractés d’un dibuix animat. La imatge la va fer riure. Malgrat això va decidir aixecar-se, en realitat aquella musiqueta constant i repetitiva li era força irritant. Feia calor i encara no era de dia. Aquell mes de juliol estava sent especialment calorós i ella sempre havia sigut més de fred que de calor. En pocs minuts però, ja endreçava la casa i preparava els esmorzars per quan ell i la nena es llevessin trobessin les coses com cal per poder marxar al mercat sense pressa.
A Sant Hilari els diumenges eren dies d’una gran activitat. El mercat setmanal activava el poble sencer. Tothom anava a comprar i a fer el vermut. El poble cobrava vida. Cert era que, amb la calor que faria aquell dia, Ella preferia anar a comprar d’hora i l’estona del vermut passar-se-la protegida del sol dins de casa seva. Sovint se sentia sorpresa de la facilitat amb què la resta de veïnes parlaven entre elles i xafardejaven explicant-se mil i una històries de cada família que vivia al poble. A vegades, fins i tot, sentia una mica d’enveja. No era dona de moltes paraules, establia relacions agradables amb les veïnes però en poques ocasions mantenia converses més enllà de què l’home del temps explicava o els preus exorbitants de les pomes de Girona. Aquell dia però va ser diferent.
Tocaven dos quarts de deu al campanar just quan es diria a la carnisseria. Volia comprar uns talls de pernil dolç per fer-los a la brasa per sopar. Als vespres mai tenia ganes de cuinar i el marit feia una mica de brasa per torrar una mica de carn. Mentre travessava la plaça va sentir un crit. Era una veu de dona que xisclava amb desesperació. No sabia que passava però el cos sencer semblava haver sentit el crit. El cor se li va accelerar, li faltava l’aire i va sentir un fred que li va recórrer el cos des dels peus fins a les orelles. No va poder evitar quedar-se parada, recolzant-se a la paret per no caure. Va aixecar el cap per veure si trobava qui havia cridat i de seguida va veure un grup de veïnes rodejant l’Amèlia. L’Amèlia era una dona que vivia al poble. No sabia des de quan, potser de tota la vida. No havien tingut mai massa relació, encara que un dels seus fills, en tenia vuit o nou, anava a classe amb la seva filla. Sabia qui era, però no va gosar apropar-se més per saber que havia passat. Va tenir por de conèixer quina seria la desgràcia que feia cridar i plorar d’aquella manera a l’Amèlia. Malgrat això, no va poder marxar i va seguir observant que passava a la plaça. Va veure com les veïnes la subjectaven pels braços mentre l’Amèlia plorava amb desconsol i, ajudant-la a caminar, l’acompanyaren fora de la plaça. Potser a casa. Sense saber exactament quanta estona havia passat des del crit va decidir seguir amb el que anava a fer i, encara amb una sensació de vertigen al cos, va anar a cap a la carnisseria.
—Qui és l’última?— va preguntar en entrar sense escoltar massa atentament la resposta.
A la carnisseria hi havia molt de xivarri, la carnissera no semblava molt posada a la feina i les dones que esperaven per comprar no feien les seves comandes. Ella, en adonar-se d’aquesta manera de fer poc habitual i veient que no marxaria ràpidament a casa, va decidir-se a preguntar.
—Què és el que passa? Parleu de l’Amèlia?
—Si, ja t’has assabentat?— li va respondre una de les clientes amb més ganes de seguir xafardejant que d’anar a fer el dinar— És tota una desgràcia! Jo no sé què faria si em matessin una filla.
—Cert! Jo tampoc, no vull pensar com ho estarà passant la mare —va seguir la carnissera.
—No us estic entenent… Crec…—Ella no sabia ben bé com encaixar tota aquella conversa.
—Doncs mira, ja t’ho explico jo i ho entendràs de seguida! —Una altra clienta es va decidir a aclarir el que s’estava dient —Aquest matí, ben d’hora. Crec que eren quarts de set…no ho sé del cert. En Miralpeix, saps de qui et parlo? En Joan Miralpeix. Segur que saps qui és —Sense esperar resposta va seguir parlant —No sé pas amb qui anava… però de camí a Santa Coloma han trobat un cos a la carretera. Deu meu! Un cos! D’una pobra noia, joveneta. Pobreta meva. No sé què faria jo si fos filla meva!!
Ella va quedar en silenci. No sabia exactament si això que li estaven explicant era real o no. Potser només era el cos d’algun animal i la xafarderia, habitual al poble, l’havia convertit en una noia. No sabia si era veritat o no però li tremolava tot el cos, se sentia marejada. Mirant a aquella senyora a la carnisseria, on tothom parlava sense parar, no sabia si creure o no allò que sentia. Gairebé sense adonar-se va preguntar:
—És la filla de l’Amèlia?
—Doncs no ho tenim massa clar. Tot apunta que sí. Encara no se sap de qui és el cos —Respongué de nou la senyora.
Va haver d’esperar una estona més per poder demanar el que venia a buscar. Totes estaven molt esvarades i van estar fent especulacions de tota mena. Ella però ja no va participar més de la conversa. Només tenia al cap la imatge d’un cos al voral de la carretera i una sensació de malestar que l’envaïa i li impedia pensar amb claredat.
* * *
De nou no li va caldre el despertador per aixecar-se. Era fosc i el seu marit dormia. Feia aquell soroll que tant la irritava. Havien passat diversos dies des d’aquell dotze de juliol que havia trasbalsat el poble sencer, i a Ella. No havia pogut dormir cap nit sencera. Només pensava amb l’Amèlia i en com devia rebre la confirmació del què va predir a la plaça aquell dia de mercat. Sovint, en tancar els ulls, sentia aquell crit desolat d’una mare que tem haver perdut una filla. Al poble ningú sabia res. A les notícies només explicaven que la noia duia molts diners a sobre, cinc mil pessetes. També que tenia sang en un turmell i que segurament havia estat un assassinat i no un accident com es deia pel poble el primer dia. La vida seguia però, i Ella es va aixecar.
Quan més tard, esmorzant el seu marit, va sentir a la ràdio com parlaven de la mort de la jove no va poder evitar sentir-se enfadada.
—No entenc per què diuen que ha mort una noia a Sant Hilari, no ha mort… l’han matada —va dir.
—L’han matada, l’han matada… alguna cosa haurà fet aquesta noia. Portava massa diners a sobre. Alguna cosa gens bona devia fer —Li contestà el seu marit sense aixecar la mirada del cafè amb llet i magdalenes que s’estava cruspint.
—Què vols dir? Que s’ho va buscar?—Mentre parlava se sentia irritada i anava apujant la veu en cada frase que pronunciava. —Què una noia de catorze anys s’ha buscat que la matin? —I cridant—Què es culpa seva que una bèstia poca solta hagi decidit llevar-li la vida?
—Dona—Estranyat pels crits, ell li va contestar—, tampoc cal que et posis així!
No tenia ganes de discutir, i menys amb ell, així que va agafar el cabàs i se’n va anar a comprar.
El que estava passant aquells dies al poble a Ella la inquietava. Es deia que, malgrat que la policia no donava massa credibilitat a la història, hi havia un home al poble que podria ser l’assassí. Ella sabia qui era aquell home. Tenia una torneria al carrer Hospital i a més feia altres feinetes. Amb la seva dona sovint coincidien a la peixateria. A Ella mai li havia agradat massa aquell home. Sempre havia pensat que era estrany, però, com que poques vegades establia conversa amb altra gent, no havia parlat amb ell gaires cops i sempre que ho havia fet eren expressions de cordialitat i de bona educació. Li costava imaginar-lo com a assassí, li costava imaginar-se un assassí al poble. Malgrat el que Ella penses, massa coses de les quals van passar la nit on la Montserrat, ara ja sabia com es deia, va ser assassinada, apuntaven a aquell home. Els vilatans en parlaven a les botigues i als bars i durant diverses setmanes van elaborar al seu imaginari la història del que realment havia passat. La policia però no el detenia. No detenien a ningú.
Va arribar a la botiga de queviures encara enfadada, no entenia com no s’havia fet res per esbrinar que havia passat. Des del dia de l’assassinat s’havia notat créixer a dins seu una ràbia diferent de la que havia sentit mai, fúria i frustració a la vegada. Pensava sovint que això no es podia quedar així, que no podia ser que ningú fes res per la pobra Montserrat. Que si fos un vailet de casa bona en comptes d’una nena de família pobra, potser ja haurien fet mil detencions. Com més hi pensava més indignació sentia i més ganes de fer alguna cosa. Amb aquests pensaments va començar a fer la compra i sense saber ben bé que havia agafat es va plantar a la caixa deixant la compra a l’aparador amb molta energia, gairebé donant un cop amb cada producte que deixava.
—Nena! Què cavil·les? Encara em trencaràs l’aparador…—La botiguera l’esbroncà despertant-la dels seus pensaments.
—Ai, ho sento… no sé pas què feia… No em puc treure del cap a la Montserrat i tot el que està passant al poble, no em sembla just. Crec que hauríem de fer alguna cosa. Encara que… no sé quina…
—I què vols que fem?—Va respondre-li una veïna que també comprava.— Poc podem fer si a la policia no li dóna la gana de fer més. Aquesta noia ja ha begut oli… ja no li ve d’aquí.
—Doncs a mi no em sembla just!— Ella, força irritada, va seguir— Crec que s’ha de saber què va passar i la Montserrat ha de tenir justícia! És… era una veïna del poble, amb els mateixos drets que la resta, no pot ser que el criminal quedi lliure i a sobre que visqui al poble.
—Parles d’en Talleda? Aquest home… no sé pas.— La botiguera semblava reticent a parlar d’ell.
—Doncs sí! Per què no l’investiguen? —Ella seguia indignada.— Hi ha diversos testimonis que diuen que la Montserrat va anar a casa seva!
—Eren nens…—va respondre la veïna.
—I què?, la Montserrat també—Se li van negar els ulls en dir-ho.—Hem de fer alguna cosa… no pot quedar així.
Es va fer un silenci trist, les tres dones van quedar mirant-se sense poder dir res més. La botiguera va acabar de contar els productes que faltaven i Ella va marxar després de pagar.
Va tardar una estona a tornar a casa, tenia ganes de passejar. Quan es va adonar estava al carrer Hospital. Allà vivia la Montserrat. També hi havia la torneria d’aquell home. En aquell moment ell va sortir al carrer. Quan el va veure va quedar parada, quieta. Un calfred li va recórrer tot el cos i no es va moure d’on era. Ell es va anar acostant cap a ella, per la mateixa vorera. Ella se’l mirava, caminava a poc a poc, tranquil. Portava un bastonet a la boca i les mans a les butxaques. Semblava que res del que estava passant anés amb ell. Ella no podia entendre com podia passejar tant tranquil pel poble quan tothom pensava que era un assassí. Cada passa que feia cap a ell més difícil se li feia a Ella moure’s. En pocs minuts el va tenir al costat.
—Bon dia.— Li va dir mentre la mirava als ulls en passar al seu costat. Ella no li va contestar, només se’l mirava, també als ulls. En fer-ho va sentir por, molta por. I si era un assassí de veritat? I si no l’atrapaven? Viuria al poble tota la vida. I si matava a algú més?
Quan ell va girar la cantonada, Ella va començar a córrer cap a casa, més ràpid del que pensava que podia. Quan va arribar va obrir la porta i va entrar tancant amb un cop fort. A dins estava el seu marit.
—Què et passa a tu ara? Estàs estranya aquests dies.
—M’he trobat en Talleda que sortia de…—Ell la va tallar sense deixar-la acabar la frase.
—D’això et volia parlar jo.—li va dir un xic enfadat. Ella es va quedar estranyada que li digués això. Què devia passar? Ell va seguir.— M’he trobat l’alcalde. Diu que estan fent tot el que s’ha de fer per trobar el responsable i que els veïns no cal que fem res.
—Què vol dir? Què m’estàs dient?— Què tenia que veure tot això amb l’alcalde.
—Doncs això! Ja saps que vull dir, què no hem de fer res. Que la merda no es remena. —I enfadat va seguir.—Que t’han sentit a la botiga amb dues dones més que si no pot ser, que si no fan res, que si s’ha de fer alguna cosa. Doncs no, mira! No has de fer res. Ni tu ni ningú. L’alcalde pensa com jo. Que millor no remenar la merda. I quan abans passi tot, millor.
Ella no donava crèdit al que estava sentint. —Ara resultarà que no podrem parlar tranquil·les?
—Doncs no! D’això, no!
—Doncs mira el què et dic ara!— Molt enfadada. Mai li havia parlat així a ningú. Menys encara a ell.—Faré i diré el que em sembli. I si tots vosaltres us voleu quedar callats doncs ho feu! Però jo no! Ja n’hi ha prou! Si vosaltres no defenseu a les veïnes del poble, doncs jo sí. I ja no en vull parlar més! —I donant un cop de porta va sortir al carrer de nou.
Quan va tornar a casa ja havia passat l’hora de dinar. No va saludar, ni tan sols explicar on havia estat tanta estona. Havia anat a passejar, fins al bosc. S’adonava que tot allò que estava passant feia que se li despertessin emocions que mai abans havia sentit així i va tenir la necessitat de respirar. No entenia la passivitat de tothom. Menys encara de la policia. Així que sí, havia decidit que faria alguna cosa. Quan el seu marit la va veure tornar a casa va decidir marxar ell, intentava evitar una altra discussió. Poc després la nena va marxar a la piscina amb unes amigues. Es va quedar sola a casa.
Asseguda a la taula de la cuina, mentre menjava alguna cosa, pensava. No podia canviar massa les coses ella sola. Havia arribat el moment de parlar amb les veïnes d’alguna cosa més que del temps o el preu de la fruita. I, una a una, va trucar a totes les dones que coneixia. Els hi va anar explicant allò que pensava i el neguit que tenia. En dues ocasions li van penjar el telèfon.
—Mira, no crec que tu puguis fer res i jo no tinc ganes de barallar-me amb ningú.— Li deien.
Una veïna va riure’s d’ella per beneita i confiada. I alguna altra no tenia temps pel que creien ximpleries. Malgrat això, va aconseguir que sis dones més volguessin fer una trobada per parlar de tot plegat. Aquell vespre es trobarien a la plaça on havia sentit l’Amèlia aquell diumenge anant a comprar. Entre riures i nerviosismes van acordar dir als seus marits que anaven a passejar i fer un gelat. D’aquesta manera volien evitar discussions i maldecaps.
Satisfeta per les trucades i la resposta de la majoria de les dones, només quedava esperar al vespre. Allà, a la plaça, pretenia compartir la seva indignació i patiment per tot plegat. Però no tenia clar què podrien fer perquè la Montserrat tingués justícia.
* * *
Ella, asseguda a un dels bancs de fusta que hi havia a la plaça, esperava impacient a la resta de dones. S’adonava que havia sentit força entusiasme després de fer les trucades i organitzar aquell encontre. No recordava cap moment en la seva vida semblant, sempre tendia a passar desapercebuda. I aquell dia, l’enfado i la indignació l’havien ajudat a no quedar-se sense fer res. Però, en aquell moment ja no li quedava massa d’aquell entusiasme. No podia preveure que passaria en aquella reunió, quasi clandestina, i això la feia estar neguitosa.
Pocs minuts després que sonessin dos quarts de deu al campanar de l’església, les sis dones, una a una, van acudir a la plaça.
—Hola a totes.—Ella va creure convenient iniciar el debat.—Bé, si estem aquí totes entenc que, com jo, el cas de la Montserrat us genera malestar.— Uns sí tímids va ser la resposta que va rebre. Cap d’aquelles dones semblava massa disposada a dir res. Així que va seguir parlant.— Han passat ja uns dies des que van matar-la. Totes heu sentit que alguna cosa fosca hi ha en la relació que en Talleda té amb aquella família. Sobretot amb les dues filles. No entenc per què la policia no parla amb ell, o el detenen… ai!… Em fa patir pensar amb la pobra noia i… amb la seva mare.— Seguien totes en silenci.— No sé… segurament no podem fer massa cosa… jo… no he fet mai res més enllà que estar per la meva família… però…—s’emocionava a mesura que parlava alentint la parla. Li costava expressar-se.— l’han matada! Algú ha de fer alguna cosa…
—I qui ha de ser aquest algú?— Va atrevir-se a dir una d’elles.
Durant uns segons totes van estar en silenci. Ella també. En escoltar la pregunta va sentir-se molt insegura, fins i tot incapaç. Potser era cert i les coses havien de ser com eren. La tristesa la va envair per uns moments.
—Potser Ella té raó.— Ferma, una de les veïnes va parlar.—Si els que manen no volen fer res, ho haurem de fer nosaltres.
Aquestes paraules van provocar una mena d’efecte domino, i a poc a poc totes elles van començar a parlar. Ella estava meravellada observant-les, escoltant-les. En un primer moment expressaven el seu descontent. La botiguera que l’havia atès una estona abans explicava com el seu marit l’havia esbroncada perquè l’alcalde no creia oportú que es remenés l’assumpte i que s’havia de deixar treballar la policia. Ella va poder explicar que el seu també li havia dit el mateix. Totes van coincidir amb què era indignant que tots ells es posessin d’acord per silenciar-les i fer veure que no passava res. Mentre parlaven, Ella notava com l’energia li augmentava i se sentia capaç de fer qualsevol cosa i semblava que a les seves companyes de reunió els passava el mateix. A poc a poc la conversa es va encaminar a pensar possibles accions per intentar que el cas es resolgués. Va haver-hi algunes propostes. Fins i tot alguna dràstica com prendre’s la justícia per la seva mà. Amb tot no trobaven quina podria ser la solució a tot plegat. Després de gairebé una hora, va tornar el silenci. Havien arribat a un punt mort, no sabien que fer.
—No és just.—Va trencar el silenci una de les dones amb to de decepció— El que volen és que ningú en parli… d’aquí a uns dies ja no en parlaran ni a la tele… i tothom se n’oblidarà…
A Ella la va fer rumiar i engrescar-se de nou.
—El que volen és que no se’n parli. Que tothom ho oblidi. Per això no volen que en parlem.—Va dir amb un to entusiasta.
—Sí. Això és el que he dit.—li replicà de seguida la que havia trencat el silenci.
—On vols anar a parar? Que et fa engrescar tant?— La botiguera es va encuriosir amb la nova mostra d’energia d’Ella.
—Ja ho tinc!— Va respondre.—Si no volen merder, els hi donarem merder! Farem una manifestació—Va sentenciar.
La resta de dones se la van mirar una mica estranyades. Sospesaven els avantatges i desavantatge que aquesta possibilitat tenia. Mentre ho feien, Ella va seguir parlant.
—És perfecte. Avisarem a la tele. Estan esperant que passi alguna cosa a Sant Hilari, des del dia dotze no fan més que passejar-se per aquí buscant informació.—Com més en parlava més clar ho veia. — Escriurem alguna cosa per llegir quan acabem la manifestació. La resta de veïns i veïnes han de saber que volem justícia, potser així s’afegiran a la causa. L’alcalde no podrà fer res més que atendre el que diem.—L’entusiasme l’envaïa, això és el que farien.
—D’acord…—Començà a parlar la botiguera de nou.— Imaginem que fem la manifestació. La tele ens grava i ho explica. La gent s’assabenta que no estem d’acord amb com investiguen la mort de la Montserrat… bé… i això en què ajuda? Contractarem a un advocat també? No acabo de veure clar en què beneficiarà tot això… Tinc dubtes…
—Clar! Un advocat!— Va cridar una de les dones que encara no havia parlat massa.—Jo en conec un que és molt bo. En Josep Maria Martí. Crec que s’encarrega d’aquestes coses…
—Val…—De nou la botiguera.—I com li pagarem? Li pagaràs tu?
—Dona… totes, no?—va respondre dubitativa.
—Sí, totes!—va sentenciar de nou Ella. – Recollirem diners a la manifestació i contractarem l’advocat.
La conversa encara es va allargar una hora més. Quan es van adonar van decidir marxar a casa, els seus marits devien estar estranyats per les hores que eren. Abans de marxar però, van repartir-se les feines. Una s’encarregaria de parlar amb la tele, una altra d’escriure una nota per convocar la manifestació, van pensar també de fer uns cartells perquè la gent sàpigues què es feia i quan es feia. També parlarien amb l’advocat. Van marxar a casa decidides a girar el curs de la investigació.
Ella, un cop a casa, va anar recordant com havia anat tot aquell dia i les emocions i l’energia l’omplien. Sentia que estava fent alguna cosa útil i poc habitual i això la feia estar orgullosa. Havien decidit que la manifestació seria el diumenge vinent, el dia 16 d’agost. I s’havien de preparar moltes coses. No sabia si podria dormir aquella nit, tan esvarada com estava. Malgrat això, va provar de dormir.
* * *
“Amb quina tristesa recordem el dia que es va trobar el cos sense vida de la Montserrat. Des d’un primer moment no van faltar planys i mostres de condol a la família i una sincera indignació i rebuig d’un fet tan criminal. Però segons sembla tot s’ha acabat aquí i per això tots i cadascun dels hilariencs estem contrariats i a la vegada dolguts pel procés que es porta a terme per aclarir els tràgics fets. La Montserrat, filla d’una família nombrosa i humil era una hilarienca més, una nena que vivia entre nosaltres i que un bon dia va ser cruelment assassinada. Potser cal dir més coses? No cal que tots plegats alcem la veu i cridem si convé per fer sentir la nostra i compartida indignació? Del fons de tots els cors rebrolla l’anel més sincer que es faci justícia de la nostra Montserrat i units solidàriament ho demostrarem davant qui calgui. Conscients que no és una manca de serenitat el que ens porta, sinó una espera tensa, amarga i necessària a la qual no veiem la fi. Així ho demostrarem tots plegats, pares, familiars amics veïns i totes les persones mogudes per la indignació d’aquests fets participant en la manifestació que tindrà lloc diumenge vinent, dia 16 d’agost, a les 6 de la tarda. Val més un fet que mil paraules. I tots plegats, units solidàriament, farem públic el nostre més sincers ànims de justícia.” Diari de Girona, 12 d’agost de 1987.
—Creus que vindrà algú a la manifestació? —Li va preguntar la botiguera a Ella aprofitant que havia anat a comprar.
—Sí.
—El meu home s’ha ben emprenyat. Diu que no li he fet cas i que això és buscar merder i que m’he deixat enredar. —Va seguir parlant.—Jo! Si sàpigues que estic més contenta que mai per poder fer alguna cosa per la Montserrat.—Ella se l’escoltava.—Ha passat un mes i encara ningú ha fet res… En Talleda va venir a comprar l’altre dia… Jo vull saber si ha estat ell o no… Per cert, —Va seguir parlant— ja s’ha parlat amb l’advocat. Li ha semblat bé agafar el cas.
—Que bé.
—Ens cobrarà poc, el que puguem recollir ja li estarà bé. Són mil cent trenta-cinc pessetes.—Li diu el preu de la compra i segueix parlant.— Crec que al final s’arreglarà tot.
Ella li va pagar la compra i va marxar.
* * *
Era el dia. Com de costum Ella es va despertar abans que sonés el despertador. Aquest cop però va decidir quedar-se una mica més al llit. Feia calor i el seu marit, com sempre, emetia aquell sorollet al respirar. Curiosament aquell matí no la irritava. Estava entusiasmada i res li podria espatllar aquell dia. Era diumenge, hi havia mercat. Quan per fi es va decidir a aixecar-se no va fer cap tasca de casa, només va esmorzar un bon cafè amb llet i magdalenes i se’n va anar a comprar. Molta gent la saludava pel carrer. Des que van publicar el manifest als diaris de Girona la gent pel carrer la saludava. De sobte ja no passava desapercebuda. Li agradava. No va ser diferent aquell matí. A casa la cosa era diferent. El seu marit, com el de la botiguera, estava enfadat. No entenia per què havia de fer res i no deixava el tema. Li feia saber estant poc a casa. A Ella no li importava massa. Sabia que en pocs dies se li passaria. Ara ja havien contractat a l’advocat. Les set dones que es van reunir aquell vespre a la plaça ara eren onze. Totes havien posat una mica de diners per fer un primer pagament a l’advocat. I amb una guardiola recollirien cèntims aquella tarda en la manifestació i li donarien. A partir d’aquell moment Ella ja no hauria de fer massa més. L’advocat s’encarregaria. Així que tornaria a la rutina de sempre, portar la casa, cuidar la nena, estar amb el seu marit. Era una vida que li agradava, no li feia res tornar-hi. Però ara seria diferent. Ella era ja diferent. Organitzar aquella manifestació i contractar aquell advocat amb la resta de veïnes havia fet que se sentis diferent. I això era una cosa que ja no canviaria en Ella.
Després de dinar una de les dones de l’organització li va trucar una mica neguitosa.
—I si no ve ningú? Ai… no sé pas… vols dir que vindrà algú?—Ella entenia el neguit. Des d’unes hores abans notava un rebombori a la panxa quan pensava en aquella tarda.—Estic ben nerviosa! No sé pas…
—Vindrà molta gent. Segur que sí. —Va animar-la per animar-se a Ella mateixa.—No pateixis!
—Vindrà la tele?
—Espero que sí.—Ella tenia aquesta esperança. Si venia la tele arribaria a més gent i no tindrien més remei que investigar.— No pateixis. Ens veiem a dos quarts de sis. — I va penjar.
Sabia que totes onze estaven molt neguitoses per com aniria la tarda. Gairebé totes s’havien enfrontat al marit un cop va sortir a la llum el que pensaven fer i totes havien plantat cara. Moltes no ho havien fet mai. I això era una fita personal que les acompanyaria per sempre, igual que a Ella.
A dos quarts de sis es van trobar a la plaça. Havia arribat el moment. En mitja hora esperaven que la plaça s’omplís i es mourien en processó per tot el poble fins on van trobar el cos per reivindicar justícia per la Montserrat. Un cop allà llegirien uns versos d’en Joan Pernedes.
Uns minuts abans que sonessin les campanades de les sis van anar arribant gent a la plaça. Ella va començar a posar-se nerviosa. Encara no es creia que la manifestació tiraria endavant i en veure quanta gent arribava a la plaça va començar a adonar-se que sí, que es faria. Les onze dones es miraven en silenci i esperaven. De sobte van veure entre la gent a l’alcalde i al mossèn. Semblava que havien decidit unir-se als veïns en la reivindicació. També a poc a poc van anar arribant els marits que tant es queixaven del que estaven preparant. Ella va veure al seu juntament amb el de la botiguera i es va sentir alleugerida. D’alguna manera semblava que la recolzava i la va alegrar. Les campanades van tocar les sis. En aquell moment van desplegar una llarga senyera on hi havien col·locat un gran llaç negre. Amb això encapçalarien la manifestació. Els pares de la Montserrat també van afegir-s’hi. Ella s’ho mirava tot, ben atenta. Els veïns havien respost a la seva crida. Més de mil cinc-centes persones es reunien a la plaça. Ho havien aconseguit, Ella i les seves veïnes. S’havien unit i havien aconseguit que les coses canviessin, almenys una mica. Ara la Montserrat potser obtindria justícia. L’alegria li recorria el cos i se sentia satisfeta. Van començar a caminar. La manifestació es va posar en marxa.
Temps de lectura: 26 minuts
