Ella és una dona clàssica, com les actrius que duien pameles en l’època en què les pel·lícules tenien retroprojeccions en lloc de cromes i els diàlegs brillants eren les rodetes dentades que feien avançar l’arc argumental d’una història inoblidable.
No en tingueu cap dubte, ell és molt treballador: si fos Déu, ni el setè dia hagués descansat.
Ella pensa que ell és dels qui ha aixecat el país; segur que treballa a sol i serena enfilat dalt de bastides, sempre a punt per retirar-les a temps perquè hi entri algú a viure. Probablement, creu ella, és de la mena de persones que ha pencat tant que s’ha descuidat d’ell mateix. Sempre atent als desitjos de tothom: dels capatassos, dels clients, dels companys, i ara, finalment, d’ella. Està convençuda que no coneix el “no” durant l’horari laboral i que, ben segur, no anota les hores extres. I ara, finalment, ella i ell seran parella. Ell serà tot per ella.
Malgrat tot, ella no sap de què treballa, el galà. En els encontres esporàdics, d’un romanticisme canònic, però sense arribar mai a l’embafament, no li ha gosat preguntar. Per què embrutar una enginyosa conversa sobre literatura, art o cinema amb temes tan banals?
I és que en realitat, ell, elegant com un dandi de Hollywood, és un lladre de guant blanc. Ja fa temps que l’ensaliva, de tan accessible, melosa i enamoradissa com la veu. De moment, ja li ha robat el cor; ben aviat cauran les joies i les propietats inherents a la condició de vídua adinerada.
Quan prenen el te a la terrassa de la casa senyorial que ella té a la part alta, ell mira dissimuladament a través de la balconera oberta. Suposa que la sala ben protegida del fons del passadís és on ella guarda obres d’art d’un valor incalculable. Ben poc sospita que rere aquella porta d’alta seguretat hi ha esposes, fuets, cuir i conjunts de roba interior negre de blonda. Quan hi entri tastarà la medicina de la Poderosa Dominadora. Sempre més haurà de treballar al seu servei.
Temps de lectura: 1 minuts
