La revista més vital

Els 7 pecats capitals

L’inexorable pas del temps tornava a assenyalar el dimecres en el calendari. Per la major part dels mortals, aquest dia no tenia res d’especial, però nosaltres l’esperàvem amb candeletes. Quan utilitzo la primera del plural, em refereixo a Invictus, l’equip de futbol 7 que havia format amb els meus amics per passar una bona estona. Ara bé, estàvem convençuts que passar una bona estona era compatible amb competir i prendre’ns el partit seriosament.

Si us haig de ser sincers, la qualitat no era l’atribut més fidel a la nostra realitat. Tractàvem de suplir l’elegància i la bellesa pel sacrifici i la disciplina defensiva. Els dimecres es repetien setmana rere setmana, perseverant en el temps. Mentrestant, nosaltres, cada dimecres, perseveràvem en la derrota. Vet aquí les dues cares d’una virtut com la perseverança.

Però les presents línies no tracten de virtuts. O potser sí, però de forma indirecta. Del que segur que tracten és de pecats. En concret, de set que, casualment, coincideixen amb els que recullen les primeres ensenyances del cristianisme per educar als seus seguidors. Tal vegada fruit de la inspiració divina, el passat dimecres Invictus abandonaria la seva “perseverança” per abraçar una desconeguda victòria.

De pecat en pecat, Invictus va escalar l’empinada paret que ens conduiria cap al triomf. A continuació, un breu relat de la nostra trepidant aventura en set esglaons.

Supèrbia. El pecat original, del qual emanen tota la resta. La seva gegantina figura dona pistes sobre el seu significat. És el desig per ser més important que la resta, sumat a la creença de que tot el que un fa és millor que el que fan els altres. Sense donar temps a que l’esfèrica comencés a marejar-se per la gespa, el rival va incórrer en la mare de tots els pecats. Era suficient amb parar l’orella o fixar-se en la prepotència amb la qual ens observaven. Però, per aquells més escèptics del llenguatge no verbal, només van haver d’esperar al desenvolupament del partit per topar-se amb la supèrbia rival. Quan el marcador somreia a Invictus (amb un ajustat 2-1) i les agulles del rellotge esgotaven la paciència de l’equip rival, el terreny s’abonava, de mica en mica, perquè afloressin comentaris pecaminosos. “No podem perdre contra aquests”, exclamà el seu capità. Sense ni tan sols tenir la deferència de pronunciar el nostre nom que, encara que poc afortunat, no presentava dificultats fonètiques aparents. Comentaris com aquest eren música per a les nostres oïdes, gasolina per al nostre dipòsit. El partit era llarg i el cup dels pecats tan sols s’acabava d’estrenar. Vers la seva supèrbia, la nostra humilitat.

Gola. Fa referència a l’excés de consum de menjar i beure. En el passat, no obstant, abraçava qualsevol forma d’excés. La divinitat Bacus en seria un excel·lent exemple. A manca d’aliments i beuratges, el futbol ho fiava tot a la pilota. Com en tota col·lectivitat, sempre acostuma a destacar una figura per sobre de les altres, a la qual se la venera i satisfà quants capricis demana. El nostre rival no era una excepció. Calia vigilar-lo de prop, ja que les seves habilitats amb l’esfera feien perillar constantment el nostre destí. Però, si la “perseverança” de la qual parlava anteriorment té dues cares, les habilitats sobrenaturals no podien ser menys. Amb el marcador en contra, ell era l’heroi a qui tots els companys buscaven amb la mirada. Sense defugir de la seva responsabilitat, intentava jugar-se per ell mateix totes les jugades d’atac, quan moltes vegades la millor opció era col·laborar amb els seus companys. Atipat de pilota, cap de les seves jugades va arribar a bon port. Invictus respirava, el millor home rival era pres pel pecat de la gola. Vers la seva gola, la nostra temprança.

Ganduleria. El més “metafísic” dels set pecats capitals. Es refereix a la incapacitat per fer-se càrrec i acceptar l’existència d’un mateix. En concret, fa al·lusió a la “tristesa de l’esperit”, que aparta el creient de les seves obligacions espirituals per les dificultats que hi troba pel camí. Més que en el tram final de l’encontre, la ganduleria va fer acta de presència tant bon punt l’àrbitre va xiular el seu inici. El sac inicial d’Invictus va agafar tan desprevingut a l’adversari que, un xut des del bell mig del camp que dibuixava una paràbola enverinada, va aconseguir besar la xarxa de la porteria contrària. El porter, incapaç de complir amb les seves obligacions a la porteria, va subestimar la seva trajectòria, personificant en la seva figura la ganduleria. La tristesa que presentava l’ànima rival, la nostra joia. Vers la seva ganduleria, la nostra diligència.

Luxúria. Del llatí luxus (“abundància”, “exuberància”), és el pecat produït per un desig sexual incontrolable. Si la gola s’erigia com l’excés de menjar i beure, la luxúria simbolitza l’excés de relacions sexuals. Sent l’acte pecaminós més difícil de traduir a l’àmbit futbolístic, espero que la meva creativitat per incorporar-lo no decebi als que encara persevereu, pacients, en la lectura d’aquest modest relat. En absència de relacions sexuals sobre el rectangle de joc, les celebracions que segueixen l’execució dels gols encarnen, en certes ocasions, un desig incontrolable per exaltar la figura del golejador. El gol rival que els permetia tornar a anivellar el marcador expressava al peu de la lletra l’adaptat pecat de la luxúria. L’eufòria inherent a tota celebració va mutar en un excés gairebé incontrolable, fins al punt que el seu autor va desfer-se de la seva samarreta, aprofitant per marcar (primer) i exhibir (després) els seus poderosos muscles. Vers la seva luxúria, la nostra castedat (també adaptada).

Avarícia. D’excés en excés. De la luxúria a l’avarícia. No obstant, el present pecat incorpora un matís determinant: s’aplica en l’adquisició de béns materials. Però això només és la punta de l’iceberg. Darrera el pecat de l’avarícia s’hi amaga l’engany, la manipulació, la traïció deliberada, la deslleialtat… amb el fi d’acumular més i més riqueses. L’àrbitre va ser la figura sobre la qual es va bolcar el pecat de l’avarícia. Cada vegada que l’equip rival trepitjava la nostra àrea tractaven d’enganyar l’àrbitre de torn amb caigudes força sobreactuades. El seu desig per prendre avantatge en el marcador evocava el record d’una de les màximes més conegudes de Maquiavel: el fi justifica els mitjans. Qualsevol era vàlid, inclòs l’engany i la manipulació al jutge del partit. Per fortuna d’Invictus, aquest no va sucumbir a les seves males arts. Vers la seva avarícia, la nostra generositat.

Ira. Sentiment no ordenat d’odi i enuig que, en el pitjor dels casos, pot desembocar en discriminació, homicidi o, en la versió més extrema, genocidi. Sense ànim de fer del nostre partit una tragèdia col·lectiva, en el terreny de joc es manifestaria un sentiment d’ira rebaixat. L’absència de temps per reaccionar al 2-1 en contra que imperava en el marcador generava, gradualment, un caldo de cultiu procliu a les accions antireglamentàries. Si bé el futbol s’acostuma a jugar amb les cames, en els minuts finals el combinat rival les va utilitzar per colpejar elements aliens a la pilota. En el millor dels casos, descarregaven la seva ira sobre els pals de la porteria cada vegada que erraven una ocasió prometedora. Però la tònica dominant va ser la de caçar les extremitats inferiors d’Invictus que, en contrast, les van emprar de principi a fi per jugar amb la pilota. Vers la seva ira, la nostra paciència.

Enveja. Una reminiscència de l’avarícia, però amb dos trets que permeten diferenciar-los. Si dèiem que l’avarícia estava associada als béns materials, l’enveja presenta un caràcter més general. A més, l’enveja consisteix en desitjar quelcom que algú més té i que ell percep que li falta. En conseqüència, l’envejós se sent còmode amb el mal aliè. Aquesta vegada, el pecat de l’enveja el protagonitzava el marcador. Invictus s’emportava els tres punts amb la victòria per 2-1, aquella que tan per descomptat donava l’equip rival, inclús abans del xiulet inicial. Vers la seva enveja, la nostra caritat.

Juntament amb els set pecats, l’Església catòlica també contempla set virtuts: humilitat, temprança, diligència, castedat, generositat, paciència i caritat. Posats en una balança (pecats i virtuts), en clau futbolística es traduiria en una golejada en tota regla per part de les segones. No obstant, a la balança calia afegir-hi les limitacions d’Invictus que, tot i camuflades amb ganes de fer-ho bé, van impedir reflectir una sonada golejada en el lluminós.

Fos com fos, el 2-1 assolí el rang de relíquia. Una relíquia que, amb l’ajut del present escrit, no s’esborrarà mai de la memòria d’Invictus.

Temps de lectura: 8 minuts

5+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close