«Moltes vegades volem viatjar lluny, al llocs més exòtics i atractius d’aquest planeta nostre.
Moltes vegades desconeixem el poder intrínsec que atresorem per viatjar dins de la nostra memòria.
Moltes vegades, el destí més recòndit pot ser el nostre passat,
aquells records que el nostre cervell, sàviament, se’n va encarregar d’oblidar.
Una memòria que, sense saber com, ens va fer esclaus del silenci i la por.
Un viatge que, sense saber com, ens va alliberar del silenci i la por.»
—
Orxata i fartons
—Hui tinc gana d’orxata i fartons.
—No em canvies de tema! M’estàs dient que ara t’agraden les dones?
—Iaia, no és això. No crides tant!
—Aleshores?
—Doncs, m’agraden les persones. Coneixes l’escala de Kinsey?
—De qui? De la Thyssen?
—Iaia, anem a berenar i seguim parlant de tot això.
—On anem?
—A molts llocs.
—Com?
—Farem un viatge.
L’àvia neteja el taulell. Mentrestant, la neta agafa el calendari penjat del refrigerador i marca amb una X tots els diumenges del mes de maig.
—Què fas? On anem?
—Al passat. Jo et conte i tu em contes, d’acord?
—Neta meua, per què?
—Perquè cal recordar, iaia. Perquè necessite trobar-me en les teues històries.
—Cada diumenge del mes de maig?
—Sí, berenarem juntes.
—Doncs jo escull el berenar. No vull fruiteta ni coses d’eixes sanes que t’agraden a tu.
—Està bé, però jo escull el lloc. Vinga, pentina’t.
—Quina fam. Doncs hui anem a Masià? Cal telefonar als pares?
—Per descomptat que no.
—
—Dues orxates de xufa i quatre fartons, per favor.
—Ara mateix.
La iaia té els cabells clars i els ulls verds amb motes marrons. La neta se sembla molt a l’àvia. Quan va nàixer, la mare va mirar la cara de sa filla i va deixar anar un «Però si és igual a la meua sogra!». I des d’eixe moment la iaia paterna es va convertir en la segona mare de la primogènita.
—Què vols saber?
—Què m’ha passat des dels setze anys.
—Com ho sabré jo?
—Jo et faré una pregunta i després tu em faràs una altra. Què et sembla?
—Com un joc de veritats?
—D’històries, millor dit. Perquè les teues veritats jo crec que no eren les mateixes que les de ma mare.
—Jo mai t’he contat mentides.
—Ho sé, iaia. Però en aquests deu anys he oblidat el sentit de les meues petjades. Tu te’n recordes?
—Escolta, filla, quan els teus pares creien que anaves a morir jo estava segura al cent per cent que mai et llevaries la vida.
—I per què no els vas dir res?
—Perquè no els importava. Tu saps cuidar-te’n. Però com sempre, la por t’ha vençut fins ara.
—Creus que he canviat?
—No, jo crec que tornes a ser tu. Encara que tu em digues que estàs perduda. Malgrat em digues que ets com una adolescent i que tens les hormones alterades amb vint-i-set anys. Jo trobava a faltar a la meua neta. I, ara, estàs ací, menjant fartons i bevent orxata amb mi. I m’acabes de dir que t’agraden les dones.
—Iaia, no t’he dit això!
—Aleshores explica’m això del Thyssen.
—Kinsey! Escala de Kinsey. Alfred Kinsey era un home que va dir que hi ha com uns percentatges d’homosexualitat en tots nosaltres. Del zero al sis. I que hi ha persones que són sis, totalment homosexuals, i altres zero, totalment heterosexuals. Però que entre mitges hi ha diferents graus d’interès. A mi tampoc és que m’agraden molt els números i la idea que l’amor estiga dins d’una xifra.
—Però aquest home parlava del sexe o de l’amor?
—Era metge, doncs jo crec que més del sexe. Però, per a mi, és més important l’amor, iaia.
—La romàntica… El plaer tampoc està mal. Que potser no vols besar a aquesta xica que t’agrada?
–Iaia, calla. És més que una simple atracció física.
—Estàs enamorada?
—Ni vull estar-ho.
—Ets avorrida.
—
Gelat de mantegada
Vainilla no, mantegada. A l’àvia no li agrada que s’enganyen amb el gelat. El color se sembla, però el sabor no és el mateix. La mantegada porta ous. Son tan pareguts i a la vegada tan diferents. Un valencià sap quan al blanc i negre l’han posat vainilla o mantegada.
—L’altre dia vaig llegir en el Magazine del periòdic que cada vegada menys parelles practiquen el sexe vainilla. I, és clar, una s’ha de posar al dia d’aquest termes. Tu has fet altres coses no vainilla, filla?
—Iaia, em fa vergonya parlar d’aquestes coses amb tu.
—No estàvem parlant d’això des de fa dies?
—Clar que no! Ja saps que per mi el sexe sempre es troba a un segon lloc…
—Filla, no et crec. Quan et faces vella, doncs, sí. Però, ara? Cal gaudir del cos i de la joventut.
—Què, tu no pots gaudir?
—Sí, filla, però no és el mateix. Es com la vainilla i la mantegada…
—No, iaia, jo no he gaudit del sexe encara.
—Llavors, què esperes?
—No sé, no he pogut. Tot ha sigut vainilla de supermercat. D’aquesta amb poc sabor i molta aigua.
—Uff, què mal, nena…
—Iaia! Però, no em digues que tu has tingut sexe no-vainilla?
—Si és que el problema és que no sé ben bé què és el no-vainilla.
—En realitat, jo tampoc ho sé.
Els gelats s’han fos i les dones que berenen es miren amb complicitat. Es riuen. Volen parlar de sexe, però mai és el lloc ni el moment adequat.
—Imagina que et donaren l’oportunitat de tornar als setze anys, creus que et casaries amb l’avi?
—Com naixeries tu aleshores?
—No, iaia. Però vull saber què hauries fet. On hauries viscut. Amb qui t’hauries casat.
—No, filla, casar-me no. No em casaria. I, tant de bo, tu no el faces. Estudiaria història. Me n’haguera anat a València. M’haguera agradat esdevenir mestra. Ensenyar a altres filles tot el que poden fer amb els seus cervells. I treure-les de casa, dels brodats, del cosir, de la cuina. Si fora rica, aniria cada dia a menjar a restaurants bonics. No cuinaria mai. No suporte la cuina, bé ho saps.
—Tot i que cuines molt bé.
—Perquè no teníem remei. Havíem d’aprendre a cuinar, a cosir. I jo, com a mínim, vaig tindre el negoci dels brodats que em va permetre entrar i eixir com em vinguera de gust. Malgrat que l’avi em fera sempre les mateixes preguntetes.
La neta s’acaba el gelat i demana un got d’aigua. L’àvia té els ulls entelats. El seu gelat està tot fos i sencer.
—M’haguera agradat ser tu. Malgrat que t’hages esclavitzat en unes branques del sistema diferents a les meues. Jo soc lliure veien-te a tu ser-ho.
—Iaia…
—Per això pense que has d’aprofitar tot el que pugues. Si t’agrada aquesta dona doncs digues-li-ho. Si te diu adéu, doncs passes a una altra, o a un altre. Segons trobes. Vols mirar el passat pensant en tot el que pogueres haver fet? No és millor riure’ns de l’absurd encara que hàgem sentit molta vergonya?
—
Ametlles garapinyades
—Per què vas deixar de parlar a l’oncle quan va dir-vos a l’avi i a tu que li agradaven els homes?
—Ja comencem amb el joc de les preguntetes?
—Iaia, vull saber-ho. Jo tenia tretze anys i no entenia res. L’oncle va començar a vindre totes les nits a casa. Els pares i ell es tancaven al subsòl i ja no els veien fins a l’endemà. I la mare, una nit, ens va cridar a ma germana i a mi perquè anàrem al llit amb ella… Vam anar i ens vam gitar una a cada costat d’ella. Me’n recorde de la primera frase: «Al vostre oncle li agraden els xics». Ma germana va començar a plorar i jo a somriure. Què significava això?
—I vau tardar molt a conèixer al seu xic?
—No molt, uns mesos. Jo crec que feia anys que eixien junts. Van començar a portar-nos regals. Cada vegada que venien a sopar a casa ens portaven un regal, un per a la germana i un altre per a mi. Ordinadors, ninots, jocs per a la Nintendo… Jo vaig començar a conèixer l’oncle amb tretze anys. Vaig començar a estimar-lo. I al seu xic també. Eren molt divertits i era com si foren amics… Mai els vaig veure fer-se un petó als llavis, tampoc una abraçada.
—Ara ja no estan junts.
—Em fa pena.
—A mi també.
—
Valor
—Se’n va, iaia. A San Francisco. A fer classes de Disseny Editorial. Mai la tornaré a veure.
—Tu ets botja o què? Ets una covarda, què et lliga a la Terreta?
—Doncs tu! I els pares i el treball i els estudis…
—Un treball de merda? Els pares volen que voles de casa. I els estudis no els acabes en uns mesos?
—Però, i si…
—Calla’t! I si… els isis de sempre. La por una altra vegada?
—No és això. Ella no sap res de mi. Ni tan sols sé si li agraden les dones! Com vaig a anar-me’n al San Francisco per una persona! Això si que és bogeria.
La neta vol plorar, però no vol que els xurros amb xocolata li senten malament. L’àvia vol parlar del seu enamorat, però no sap si s’atreveix.
—Jo vaig tindre l’oportunitat d’anar-me’n a França, saps?
—Tota sola?
—Amb un xiquet. Et dic xiquet perquè si fem càlculs jo tenia uns vint anys quan el vaig conèixer al taller del teu besavi. Era dibuixant, mira, una mica com la teua enamorada.
La neta s’eixuga les llàgrimes i somriu. L’àvia mira cap a baix dubtant a parlar.
—Conta’m!
—Era tan guapet. I tan tímid… Tot el contrari que el teu avi. Em dibuixava flors, trenats, garlandes. I, després, jo les brodava.
—I se’t va declarar?
—Em va oferir un lloc de treball com a brodadora a Bordeus. Imagina’t… Jo a França, sense parlar francès. No vaig tindre Valor. Per això, vull que tu el tingues. Com vas trobar que t’agradava aquesta xiqueta?
—Al principi, sentia molta admiració. Després de tant de temps desconnectada de la vida, sentia una cosa diferent en el ventre. M’oblidava de tota la merda escoltant la seua veu en les classes. Quan em corregia els treballs del dia, em posava molt nerviosa. No sentia la mateixa inseguretat com amb la resta de professors. Em sentia rarament còmoda. Com si ella poguera mirar dins meu.
—Ella coneix el teu passat?
—Sí. Tots els professors de l’escola el coneixen. Però, ella es va apropar i no em va dir fes això i allò. Ella em va donar molta llibertat creadora. Tanta que jo em perdia constantment. Parlava d’artistes, de paraules, de gent que es dedicava a fer coses increïbles amb els llibres. Vaig posar tot el cervell i les forces en el seu projecte.
—Doncs et va ensenyar molt en molt poc de temps.
—Deu sessions.
—I quan dius que vas voler besar-la?
—Iaia, solament t’interessa això!
—No és eixa la principal diferència amb una relació d’amistat?
—Un matí, a l’eixida de classe em va telefonar l’amiga aquesta que treballa a la joieria. Es l’única que sap tot, a part de tu, és clar. Em va preguntar directament: «Tens ganes de besar-la?» Estàvem buscant la diferència entre els meus sentiments i els propis d’una admiració o amistat. Volia una definició exacta que aclarira el conjunt d’embolicades emocions.
—Sempre buscant definicions… Aleshores?
—Doncs vaig contestar que sí. Estava plorant en el cotxe, adonant-me que mai tindria prou valor per besar-la!
—El tindràs! Això t’ho assegure jo.
La Casa Valor tanca a les nou. Agafen el cotxe a la platja del Campello i posen fi a un berenar trist.
—
Pa amb nyora i pernil
Quan la neta arriba al portal, ja reconeix l’olor de la casa de l’àvia. Es mira en l’espill de l’entrada. És un d’eixos dies en els quals no reconeix el seu reflex. Qui és aquesta xiqueta petita que plora per dins i que berena amb l’àvia cada diumenge?
La neta obri la porta de la casa i troba l’àvia en la cuina, preparant entrepans. Reconeix l’olor de la nyora fregida.
—On anem hui?
—A l’Esplanada.
—Filla, avisa’m, que m’hauria empolainat una mica.
—Iaia, si tu et pintes sempre per estar en casa. Estàs ben guapa així.
—I ens menjarem els entrepans a l’Esplanada?
—I tant! Com si no ho fera la resta.
Arriben. Passegen. Seuen. Hi ha un silenci diferent aquesta vesprada. L’àvia trau pa dur per donar als coloms.
—Hi ha una cosa que no t’he contat. Quan vaig acomiadar-me d’ella a l’última classe, vaig preguntar-li si pintava i em va dir que no, però que el seu xic sí, que era artista i que per això estava molt connectada amb el món de l’art.
—I què farà ara amb aquest xic si se’n va del país?
—Potser se’l portarà amb ella.
—No crec, els homes no fan eixes coses.
—Què coses?
—Deixar-ho tot per amor.
—I les dones sí?
—Tots el casos que conec, son de dones que se n’han anat darrere dels amors de les seues vides. Després s’adonaven que potser no eren les persones que havien idealitzat. No penses que pot passar-te el mateix amb aquesta xica?
—Pot ser, iaia. Què puc fer?
—Prompte prendrem decisions, filla meua. No patisques.
—
Malta amb sucre
—Se’n va per sempre. M’ho va dir ahir per correu electrònic. No en tornarà mai. Iaia, tinc por.
—Plorant tant no pixaràs mai! I, aleshores, tindràs por perquè no pixes. Seu i tranquil·litza’t.
—Iaia, què faré ara? Mai sabré si m’agraden les dones de veritat. Jo volia, solament, besar-la a ella, a ninguna altra. Un bes. I res més. Jo no la vull per a mi. Jo vull que siga lliure, no vull que em vulga, solament vull que em bese i em diga que tot passarà. Que ens trobarem al fi de la vida i vindrà amb mi a recollir petxinetes a la platja. Que passarem, almenys, una vesprada juntes. Una vesprada de la seua vida. Solament vull això.
—Ets molt dramàtica, filla meua. Jo no sé si t’agraden o no les dones. Però, es la primera vegada que et veig plorar per amor. L’estimes? —Silenci. Plors. Silenci. Plors.
—Com puc saber-ho?
—Perquè has estat enamorada abans!
—No així.
—Anem a prendre decisions. —La néta es recosa a la faldilla de l’àvia i així passen la vesprada, bevent malta amb sucre perquè no tenen fam. Volen matar l’angúnia i la tristesa amb la dolçor d’una beguda amarga.
—Tu te’n vas. Jo et compre els bitllets d’avió.
—Estàs botja?
—Un mes. I si no trobes treball te’n tornes. I no parlaràs amb ella fins que no estigues al Santo Francisco aquest.
—No ho veig gens clar.
—Jo sí. No pots quedar-te ací. Fes-ho per mi. Fes-ho per tu. Per nosaltres. Tornaràs a casa. Però, ara has de volar. Per amor o desamor. Tant fa?
—
L’entrepà
La neta tanca les cames imperceptiblement. Pot ser que en el món hi hagués centenars de dones tancant les seues extremitats en aquest moment, pot ser que tot aquest centenar de dones siga una única peça de vidre, d’aquell vidre que es fon i es recrea, reviu i ressuscita del no-res.
La neta tanca les cames, un calfred envaeix el seu entrecuix, l’enrojola, l’embolica en una vergonya usual, una brisa d’estiu que travessa la seua faldilla, que provoca, imperceptiblement, aquest encreuament de genolls, aquesta postura femenina i correcta, d’acord amb el gèlid vidre; compacte, inert, i, alhora, fràgil, plural, incaut, brillant.
Cap a on vola la ment de la pudorosa jove? Les seues galtes cremen, la seua cabellera s’adhereix al seu coll. Té calor, els borrissols dels braços com escàrpies, les pupil·les humides. Fa calor, humitat, aquesta xafogor típica de la costa mediterrània.
Alacant queda ja lluny, pensa, mentre l’autobús solca carreteres secundàries. Mentre el mar s’allunya i la xafogor es transforma en cremor, la cremor estiuenca de Castella, que crema, fotre, crema. Els seus ulls, la seua sang, el seu ventre, tota ella crema. Aquestes cremors, pensa, no procedeixen de la seua terra, tampoc de cap record deplorable. Simplement, als seus llavis, els ve de gust besar. Quan ho pensa, no s’ho creu; ella, desconeixedora de l’ampli plaer sexual, de sobte, sent la necessitat de fondre el seu cos i satisfer la seua cremor.
S’estremeix pensant en Madrid, en San Francisco, en aquest amor incaut i salvatge que l’ha ressuscitada. I, només per això, pensa que valdrà la pena el viatge. Pels somriures quan siga àvia, pensa. Pels records.
Obri l’entrepà de nyora i pernil i se’l menja com si estiguera a l’Esplanada. Plora, però no de pena aquesta vegada, sinó de satisfacció i il·lusió per viure.
—
L’orxateria blava
—Un tros de pastís d’ametlles i dues orxates d’avellanes.
—Granissades?
—I no me’n poses els gots petits, vull els grans.
La neta condueix nerviosa. Sap que arribarà tard. L’horari de visites acabava a les díhuit hores. Plora, mentrestant, xucla l’orxata liquida. Ella sempre ha preferit la calamarsada, però ben sap que a l’àvia li agraden les líquides. Se’n recorda de quan deia: «Però si les altres són només glaçons». A l’àvia li agrada el sabor que persisteix, que no se’n va ràpidament. El que et deixa satisfeta i, al mateix temps, amb ganes de més.
—El seu nom no està en la llista, senyora.
—Com que no?
—L’horari de visites ja ha acabat, però es que, a més, el seu nom no està autoritzat i no puc deixar-la entrar.
—No pot ser! Vaig a telefonar al pare. Per favor, deixeu-me entrar si m’autoritzen. No interrompré el que estiguen fent. Em conforme veient-la de lluny.
L’infermer mira cap a baix. Fa una telefonada i se’n va. Una infermera apareix i troba la neta asseguda en una cadira d’aquestes que s’agrupen de tres en tres. S’acosta amb una caixa de mocadors i li ofereix.
—Jo conec la teua àvia.
—Com està?
—Ella sempre diu que està desorientada. Em va sorprendre quan vaig conèixer-la, perquè no parava de llegir. Llig moltíssim. Les receptes dels medicaments, les etiquetes de la roba, totes les revistes que hi pot trobar. Perquè els llibres ja se’ls va acabar el primer mes. Després oblida què ha llegit. Però, en eixos moments, sembla tan concentrada que jo crec que busca alguna cosa. Per què rius?
—Busca explicacions. Tu penses que em deixaran passar a veure-la?
La infermera s’alça. S’endinsa en el taulell. Agafa uns papers. Mira l’hora.
—Tenim quinze minuts. Prou?
—Millor que res. Però no ha anat l’infermer a veure la directora?
—L’infermer ha anat al seu descans. És diumenge. No hi ha supervisora. Estem solament nosaltres. Ell volia que et cansares d’esperar i marxares. Va, nena, alça’t! Ací perdem el temps.
—
La infermera camina endavant, la neta la segueix sense alçar els ulls de terra.
—Què portes en eixa bossa?
—El berenar.
—Però, si ells sopen a les set de la vesprada!
—I no passen fam fins a la matinada següent?
Arriben al final d’un passadís molt lluminós. La infermera frena. Trau les claus.
—Filla, ells no se’n recorden de la fam. Sempre tenen fam i mai la tenen.
—No recorden res?
—A vegades del passat molt llunyà. Confonen persones que ells van conèixer amb persones que veuen cada dia. Quan entres has de dir que ets una infermera, que és l’hora d’anar al bany abans de dormir. No pots dir que ets la seua neta. Això la confondrà molt.
—Però…
—Vols entrar?
—Sí.
—Doncs fes el que et dic.
—
La porta s’obri. La neta s’endinsa sigil·losament. Sona la televisió de fons. Arriba molta llum de l’exterior a través d’unes finestres que ocupen quasi tota una paret. L’habitació és molt gran i un llit d’hospital ocupa el centre de la cambra.
—Et deixe sola. Per favor, no la mareges.
—Però puc despertar-la?
—Sí, però, has de dir-li el que t’he dit.
L’àvia s’ha aprimat. Els seus ulls són encara més xicotets. Els cabells ja són més blancs que rossos. La neta s’aproxima sense voler despertar-la, però, l’àvia obri un ull i la mira.
—Soc la nova infermera. És l’hora d’anar al bany.
L’àvia s’aixeca. Agafa la mà de la neta. Aquesta comença a plorar en sentir el tacte de l’àvia.
—Per què plores?
—Per què he comprat orxata i pastís per al berenar i ningú ho vol.
—Per això?
—Sí, era un regal, però la persona me l’ha rebutjat.
—Jo la prenc, filla, no patisques.
—De veres? Moltes gràcies.
La neta trau el got d’orxata de la bossa.
—La vols amb palleta?
—No, sense palleta.
L’àvia suca àvidament. En menys d’un minut ja se l’ha begut.
—Tinc fam.
—De veres?
—Sí.
—Vols pastís d’ametlles?
L’àvia assenteix.
—Té uns ulls molt bonics, vostè, senyora.
—Gràcies, bonica. Tu ets molt guapa. Es barallen els xiquets per tu?
—Estic casada.
—Per què?
—Perquè em vaig enamorar.
—No m’agraden les xiques guapes que es casen.
La neta riu.
—I això per què?
—Perquè perden el temps. Almenys serà guapet el xiquet?
—És una dona. I sí, és molt guapa.
—Una dona com tu?
—Com jo no, és bruna i alta i té els cabells més curts i negres.
—Dues dones?
—Sí. Tenim un fill també.
—No m’ho crec.
—Voldries conèixer-la?
—Quan?
—Doncs un altre dia que vinga.
—Em portareu el berenar?
—Per descomptat que sí.
—Que bé!
L’àvia camina a poc a poc, però pareix que no té problemes físics. La neta no pot parar de plorar. Seu en una cadira i es tapa el rostre amb les mans.
—Plores una altra vegada. Per què?
—Perquè trobe a faltar algú.
—A la dona i al fill?
—No, ells estàn amb mi ací. Viurem molt a prop de vosté.
—Que bé! Em portareu el berenar tots els dies? I el diari? Jo et done els diners.
—No cal. Puc abraçar-la?
—Sí, però no em despentines.
—
Truquen a la porta. La infermera entra.
—Me’n vaig, senyora.
—Tornaràs?
—Per descomptat que sí.
—Tinc fam.
La néta riu. Agafa la mà de l’àvia i li fa un petó en la galta. La deixen al llit mirant cap a la finestra.
—Ara vinc jo i l’ajude a llitar-se.
—
Abans d’arribar a la recepció, la infermera es para davant d’una porta petita que pareix un armari. L’obri i dins es mostra una gran prestatgeria de fusta plena de llibres i caixes de cartró. Agafa una.
—Abans d’empitjorar, la teua àvia escrivia totes les vesprades als tovallons del berenar. Jo els recollia i els guardava en aquesta caixa.
—Eren cartes?
—Algunes sí, unes altres no.
—El teu pare ens va dir que les tiràrem, però a mi em feia pena. Vaig llegir algunes. Estaven molt ben escrites.
—Moltes gràcies. Puc portar-me-les?
—És clar que sí. Moltes eren cartes per a tu. Però no teníem la teua adreça a San Francisco i no sabíem com contactar-te.
La neta somriu mentre llig les paraules quasi esborrades d’uns tovallons bruts i allargats.
—
El tovalló del berenar
Saps per què? Perquè el teu iaio va ser com la taca familiar que havia anat intentant esborrar amb el pas dels anys. Tots ho sabíem, però era millor fer com que ho desconeixíem. Els plors del teu oncle, els seus malsons quan era xiquet, la seua por i les seues inseguretats. Ton pare, no obstant això, era el germà fort, racional, el que no plorava mai, el que s’entravessava amb tot allò que alguna vegada va voler dir, però va preferir callar.
Ton pare va volar de casa, el teu oncle s’hi va quedar. Fins que, imagine, es va enamorar i va lluitar contra totes aquestes pors. El teu oncle és un valent, més que ton pare, saps? Ton pare va volar, va estudiar, es va casar, va aprovar les oposicions, et va tindre a tu, va tindre la teua germana i va callar. El més valent que ha fet ton pare en la vida ha sigut ajudar el seu germà quan el teu iaio i jo deixàrem de parlar-li.
Saps per què, neta meua? Perquè vaig tindre molta por de que tot es desmuntara. Que el teu iaio em colpejara, em deixara, em violara. Vaig tindre por de trobar-me desfeta un matí en l’espill del bany. De no poder cuidar ma mare, les meues netes, el meu marit. M’he passat la vida cuidant i no vaig saber gaudir els meus fills. Per això, amb tu, va ser distint. A tu t’he contat coses que mai li he contat a ningú. Amb tu he ballat el vals del Danuvi Blau d’Strauss després de vint anys. Recordes com t’agafava en braços? Posaves un peu damunt d’un peu meu, l’altre peu damunt de l’altre peu i jo et portava. Donàvem voltes pel saló. Rèiem fins a acabar marejades i amb angúnia.
Vaig voler ser ta mare, saps? I sempre t’ho deia: «Si eres com la meua filla.» Aleshores tu em preguntaves: «Iaia, qui és la teua neta preferida?» Sempre comparant-te amb la teua germana… I jo et murmurava a l’orella que tu, tu, tu, sempre tu.
Hui mire els brodats i no sé com vaig poder arribar a fer-los. Com aquestes mans que hui tremolen van poder tindre la quietud i la destresa per a crear-los. No m’agradava ensenyar-te a cosir. Però tu t’encabotaves. T’encabotaves a seure damunt les meues cames i moure el retall davall de l’agulla.
Tinc por, filla meua. Crec que és la segona vegada en ma vida, després de deixar de parlar al teu oncle, que tinc por de veritat. Estic oblidant-te. Molts matins em desperte i no trobe la diferència entre un dia i l’altre. Sé que estàs bé, perquè ho sent dins de mi, com quan sentia que sobreviuries, que no et mataries. Sé que estàs fent el que vols i que t’estimen. Ho sent dins de mi, t’estimen amb bogeria. I a mi, això, em fa ganes de plorar de felicitat. Jo et trobe en els llibres d’història que m’acompanyen diàriament. En les veus llunyanes que em diuen que m’alce, en les plantes i en la brisa, en la malta amb sucre de cada matí. I en la mantegada i en l’orxata i en el pastís d’ametles. Érem i som les més llamineres de la família.
La meua neta. La meua benvolguda neta. Torna. Torna. Torna. Et necessite. Abans d’oblidar-te per sempre. Abans de no recordar el sabor dels dolços valencians, torna. Vull besar-te, filla meua. Necessite abraçar-te. Necessite dir-te quant em penedisc. Que n’ets de bella, estimada meua! Quant t’estime!
Et cuidaré sempre.
L’àvia.
—
«Moltes vegades, volem viatjar lluny i no podem.
Moltes vegades, desconeixem el poder de les nostres petjades.
Per a molts, el destí més recòndit pot ser el nostre passat,
aquells records que el nostre cervell s’ha encarregat d’oblidar.
Una memòria on molts voldrien viatjar però no poden.
Atresorem nosaltres els records fins que puguem,
perquè pot ser un dia oblidem d’on venim i tinguem la sort de tindre algú que ens faça recordar.
I, el més important, que ens vulga acompanyar en el viatge cap al fons d’una memòria que,
sense saber com ni perquè, va començar a esborrar-se.»
Temps de lectura: 24 minuts
