Els diaris difonen o tapen les notícies?

“La qüestió és que els diaris no estan fets per difondre notícies sinó per tapar-les.” (p. 168)

A través d’un personatges peculiars i un pèl estrambòtics que formen part de la redacció d’un diari en projecte, el celebèrrim Umberto Eco, que tot el que tocava ho feia or, munta una trama d’acció, de misteri i d’intrigues polítiques, ubicada en la Itàlia dels anys 90.

Quin paper juguen els mitjans i els periodistes en el món? Només existeixen per donar suport, i protegir alhora, els negocis de les elits econòmiques? Els perdedors són més erudits que els guanyadors, perquè aquests només es concentren en una cosa?

Eco fa gala, com sempre, de la seua habilitat narrativa i també d’una certa saviesa per fer d’aquesta novel·la clàssica una obra d’entreteniment que fa de bon llegir, si no s’estenguera tantíssim en el complot sobre que se’n va fer de Mussolini, el Duce sifilític, quan suposadament va ser mort amb la seua amant, aquell 28 d’abril de 1945.

Sense ser una obra mestra canònica, imagine que els farà gràcia llegir-la als amics periodistes, tan experts coneixedors de la psicologia humana (Francisco Fernández Beltrán, Carmen Aparisi, Fernando Vilar Moreno, Lucía Casajús, Joan Carles Girbés, Fani Grande Serrano, Lola Banon, Xavier Latorre, Javier Andrés Beltrán, Amàlia Garrigós Hernández, Reis Juan, Salvador Enguix Oliver…)