No vull, malgrat haver-ho de fer, desempallegar-me dels llençols. Tinc ganes que segueixin ben enganxats a mi, com si fossin la meva segona pell, com si durant la nit s’haguessin convertit en una extensió del meu cos, menut i fràgil.
Cada pam d’aquest tros de roba d’una tonalitat blava pàl·lida, com quan hi ha núvols lleugerament esfilagarsats al cel, em recorda a tu: la teva olor de gessamí, el teu gust de sal ensucrada, el teu tacte càlid i suau, i les teves paraules que, de tan dolces, semblaven cireres madures.
Tu creus que les hores sempre tenen els mateixos minuts? És possible que els instants plaents, aquells que saps que et deixaran una petjada a mida i inesborrable, estiguin compostos d’un grapat menys de segons? En cas que no sigui així, a mi no em surten els comptes… No entenc com una trobada que havia estat esperant amb tant de fervor es va consumir com un esbufec.
Ho tinc decidit. Quan finalment la mandra em deixi aixecar-me del llit agafaré els llençols, els rentaré bé —perquè ho necessiten—, però amb cura, amb el sabó just i amb el centrifugat oportú. A l’hora d’estendre’ls no hi posaré gaires pinces, per evitar aquelles marques que hi fan tan lleig, i no deixaré que el sol els rosteixi. Llavors els plegaré amb destresa i els desaré a l’armari amb suavitat, com si bressolés el bebè que, algun dia, m’agradaria dur al ventre. I és que tinc la certesa que si segueixo cada un d’aquests passos servaré, durant un temps, l’amor que tu i jo, ahir, hi vam aconseguir escampar.
Temps de lectura: 1 minuts
