En totes les tradicions literàries, les que determina un cert àmbit lingüístic, es reconeixen uns autors i autores “canònics” per als distints moviments artístics i al llarg dels segles d’una tradició literària concreta. Però en eixe reconeixement “canònic” sempre hi constatem que alguns/es autors/es són negligits, menystinguts, ignorats. De vegades la negligència pot recaure sobre una obra d’un autor que sí que és reconegut…i no cal dir que la negligència recau més sobre l’obra feta per dones. Les causes del deixar fora de la “transmissió” (que és el que vol dir la paraula llatina “tradició”) certs autors són múltiples: ignorància, prejudicis, intencionalitat capciosa…D’ací que la crítica literària i la recerca siguen necessàries per mantenir el màxim interés en els valors d’una tracidió literària. Es possible que un autor/a (o una obra) d’un segle ens siguen desconeguts per manca d’indagació, o, com hem dit adés, per causa dels prejudicis sexistes, i com que encara no s’ha reconegut com cal l’aportació d’una determinada autora, caldrà esperar l’entusiasme d’algun/a recercador/a que ens posen en valor el valor d’algú negligit i la seua dimensió desconeguda. També ocorre que, en tenir accés a altres tradicions literàries, per exemple, si un es fa lector de poesia russa o de prosa francesa o d’assaig portugués, per exemple, ens arriben uns autors com els més representatius i altres són completament ignorats –encara que en les seues respectives tradicions sí que són reconeguts. (En aquest cas la causa aparent més a la vista és la ignorància. Molt del que coneixem/desconeixem depén de les traduccions, d’ací la gran obra “literària” que fan els traductors). Però ara vull centrar-me en l’altra causa, la de la intencionalitat capciosa, per donar testimoni de dos autors negligits en les dues tradicions literàries habituals entre nosaltres: la castellana i la catalana. El de la castellana és José Blanco-White (també conegut com Joseph White, 1775-1841) i el de la catalana és Joan Oller (1882-1971). Una cosa tenen en comú: tant el conjunt de l’obra de Blanco-White com una obra de Joan Oller, Quan mataven pels carrers, no són “políticament” massa “digeribles” segons criteris de restricció mental de recepció ulterior a l´època en què van escriure i aquestes restriccions es converteixen en tares de cara a la transmissió posterior –la posteritat, que és el fonament de la tradició.
Joseph White és, potser, el millor comentarista polític del temps de la constitució de Cadis, assagista remarcable, un dels millors crítics socials de l’Espanya del seu temps i de l’Anglaterra on es va auto-exiliar i, tot i que menys remarcable, un poeta amb algunes poemes –pocs- meritoris. Per què ha estat negiligit? Quina és la dimensió desconeguda que, en negligir-lo, se’ns oculta? Resumint molt diríem que la seua crítica tan radical com lúcida de l’Espanya reaccionària i antiliberal que va conéixer ben de prop i va denunciar sense concessions unit al fet del seu auto-exili i posterior conversió a l’anglicanisme –ell que havia estat rector catòlic- li han valgut el premi de ser negligit, foraviat de la tradició i a la fi ignorat pels seus compatriotes i pels escolars que estudien Literatura als instituts. Segons els guardians de la Sacrosanta Tradició –la tradició pervertida- no li haurien tolerat que escriguera en anglés, que s’autoexiliara, que es convertira primer a l’anglicanisme i després a l’unitarisme –corrent cristià molt minoritari i força heterodox i prou contrari als dogmes catòlics i, sobretot, que fóra un liberal radical que va combatre de manera lúcida i sense concessions la mentalitat fanàtica dominant de l’Espanya del seu temps. José Blanco-White és considerat, des de la perspectiva de l’ortodòxia reaccionària, un heterodox, un traïdor. I ja sabem que sovint certa mena de traïdors són gent lleial i fidel a unes conviccions minoritàries, que van contra el sistema imperant
La novel·la de Joan Oller Quan mataven pels carrers no és –parlant en termes formals- una gran novel·la. Però té un mèrit incontestable: és un retrat prou viu i autèntic de les convulsions polítiques de la Barcelona (i Catalunya) de primeries de segle. La tensió dramàtica –la Setmana Tràgica- que es va viure en eixa época entre anarquistes i la patronal –el pistolerisme, la denúncia d’una burgesia catalana com a suposat factor de progrés que, en moments de màxima crisi, es va posicionar amb el poder dictatorial i d’un catalanisme incipient refractari als moviments anarcosocialistes, fan de Quan mataven pels carrers una obra mig foraviada de la transmissió: a penes ens ha arribat. I val la pena de llegir. Almenys perquè tomba moltes mitologies històriques a les quals som prou acostumats. Entre altres funcions de la literatura, la de la memòria és de les més remarcables. I la bona memòria contribueix de forma vigorosa a un self comunitari digne. Aprofitem els bons exemples negligits i descobrirem dimensions a penes sospitades.
Títol: Quan mataven pels carrers
Autor: Joan Oller
Any: 1930 (1a edició)
Editorial: Editorial Proa
Ciutat: Barcelona
Gènere: Novel·la
Pàgines: 263
Temps de lectura: 4 minuts
Excel·lent article. Gràcies Juli. En quant a la crítica especialitzada, no sent la meua voluntat generalitzar, sí puc dir que en bona mesura -per quantitat i qualitat demostrable- és sectària, o respon a interessos espuris, o menja de la mà del seu amo, en segons quins moments. Caldria, però, analitzar amb perspectiva històrica en quins moments s’ha negligit l’obra o l’autor determinat -també col·lectiva, sens dubte-, per a poder saber-ne les causes, les quals, gose avantçar-me, es produeixen en períodes de temps, llargs, on domina o mana l’ortodòxia fanàtica i reaccionària. M’estic refereint a Espanya, per a entendre’ns. Una abraçada.