Des que, aquest vespre, uns llavis molsuts, tendres i càlids s’han arraulit al damunt dels meus sé que res no tornarà a ser com abans. I, ben mirat, qui té ganes que ho sigui? Perquè hi ha petons que no s’obliden, que no s’esborren i que se t’impregnen a la pell, a la carn i als ossos per, així, poder-te acompanyar sempre. Et fan volar al costat, o més amunt i tot, de les alegries. Et fan companyia en els instants tristos. I també et recorden que la vida necessita més parèntesis com aquells: ell, tu i el silenci de tot l’univers.
T’indignes, però, perquè el món no s’atura. Perquè els segons, els minuts i les hores desfilen de manera irremeiable. En aquest petit refugi on ens trobem, tan fosc, tan aromàtic i tan acollidor, no ens adonem de les giragonses de l’existència. Però hi són. I tant que hi són. I quan obrim la petita porta de fusta que separa el nostre amor de la realitat en serem plenament conscients. Potser per això tenim les mans —la seva al damunt de la meva— al pom daurat amb poques ganes de moure’l. I si per alguna remota casualitat aquest estri no gira tampoc ho fan la resta de coses? Il·lusos, això és el que som.
Sí, ho sé, ho he dit però ho repeteixo. I no em cansaria de fer-ho després de besar aquests llavis tan molsuts, i tan tendres, i tan càlids: la vida necessita més parèntesis. Qui s’atreveix a inventar-los, a crear petites estones de cel on només el cor —que la raó ja està bé que de tant en tant es relaxi!— tingui el torn de paraula?
Mentrestant, en espera que arribi la persona agosarada que patenti aquest bàlsam per a l’ànima, el penso, el recordo, evoco la seva olor i el beso incansablement en la distància. Potser arribarà el dia que ho podrem fer lliurement, que la porta podrà estar ben oberta de bat a bat i que aconseguirem moure’ns junts, sense aturar-nos, al ritme de la vida.
Temps de lectura: 1 minuts
