fbpx
La revista més vital

Els records no moren

Tenia la mania de captar cada instant de la seva vida en un tros de paper. Va enretirar la cadira i es va aixecar, va arrencar un tros de les estovalles de paper, va treure un llapis partit per la meitat que portava a la butxaca dels pantalons de pana color verd fosc i va escriure; “enigmàtic”, la definició perfecta a la situació que acabava de viure. Després, encara a peu dret davant la taula, va tirar-hi un parell de penics i es va encaminar a la porta mentre la cambrera l’observava de reüll i es disposava a netejar la taula on ell havia estat.

En obrir la porta de vidre de la cafeteria, l’aire gèlid de desembre li va congelar fins i tot les pestanyes. Començà a enfilar carrer amunt mentre s’aixecava el coll de la jaqueta i es posava les mans a la butxaca. Creuà tres cantonades i s’aturà a l’aparador d’una pastisseria, però no per observar les delícies que hi havia, sinó a ella, la noia que li havia robat el cor i, malgrat tot el que havia passat, encara no l’hi havia tornat. Es va quedar allà uns instants, observant com somreia a altres que no eren ell. El que hauria donat per tornar a tenir aquells somriures per a ell, però això feia tant temps que no passava que ja ni es recordava de la seva veu. Ella el va veure i les seves mirades van xocar per un instant, i el somriure que ella tenia als llavis va desaparèixer. Ell, com un ximple, va fer un somriure lleu mentre començava a caminar de nou i decidia anar-se’n a casa, però abans, tornava a treure el tros de paper de la butxaca, i al costat que no estava guixat escrivia: “imbècil”.

Va entrar al seu portal i va començar a pujar les escales quan la porta de la portaria s’obria. La senyora Wellington l’havia sentit i esperava que passés la tarda amb ella com havia fet altres vegades. Era vídua i estava tant o més sola que ell, així que es feien companyia mútuament. S’entenien molt bé entre els dos. Però aquella tarda, igual que moltes altres també, va declinar l’oferta i va decidir pujar al seu apartament.

Una vegada dins va tirar la jaqueta sobre el sofà i se’n va anar directe a la màquina d’escriure que tenia al seu escriptori. Al costat, tenia un munt de papers similars al que portava a la butxaca. El va treure i el va deixar damunt dels altres, va agafar les ulleres, aquelles tan ridícules que només utilitzava per llegir i escriure, i va començar a fullejar tots els paperots que tenia allà sobre, només amb una paraula escrita, però es recordava perfectament a quin moment de la seva vida corresponia.

Va agafar-ne una qualsevol del mig i a partir d’aquella paraula va començar a escriure una història qualsevol que no tenia res a veure amb l’original que acompanyava aquell tros de paper. Les tecles de la màquina van començar a repicar per tot l’edifici, que tenia unes parets fines com el paper de fumar. Com era d’esperar, el seu veí va començar a donar cops a la paret perquè no li deixava escoltar la ràdio amb tranquil·litat. A fora plovia i les gotes queien al mateix compàs que ell premia les tecles, formant una melodia greu i lúgubre.

Va estar tota la tarda engrescat amb la història fins a finalitzar-la. La guardà en un sobre, hi va escriure un nom i la va deixar en el pilot de sobres. La seva taula de treball es resumia en això: la màquina d’escriure al mig i a un costat els papers amb paraules i a l’altre a cartes dirigides totes a un mateix destinatari.

Cada dia tenia la mateixa rutina. Cada dia, 365 dies l’any, s’asseia a la mateixa taula de la cafeteria, demanava el mateix te per beure, arrencava un tros de les estovalles, escrivia una paraula i, després, passava per la pastisseria, observava la noia i se n’anava a casa a escriure. L’únic dia a la setmana que la rutina canviava era el dissabte a la tarda, que agafava les cartes i les tirava a la bústia d’ell, set cartes cada setmana que ell llegia amb el cor encongit, sense saber de qui eren. S’hi havia acostumat tant que el dia que desapareguessin acabaria en desesperació.

L’escriptor sense dir res, s’amagava darrere la casa i a través de la finestra observava les reaccions de l’home mentre llegia aquelles paraules, la història del que estava fent i vivint la seva filla morta quan feia d’infermera durant la Segona Guerra Mundial, deixant enrere la seva vocació com a pastissera.

La persona que ell observava cada dia a través de l’aparador no era més que el reflex d’un record, d’una persona que ja no hi era físicament, però que seguia viva en la ment de l’escriptor i el seu pare. A ell, li agradava imaginar-se com haurien estat les coses si la tragèdia no hagués passat, i gaudia veient l’emoció d’aquell pare llegint aquelles cartes com si fossin seves i que es negava a creure que ella ja no hi era. Ell sabia que mentre el seu record es mantingués, ella en realitat no moriria mai.

Temps de lectura: 4 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close