Fa uns dies, per casualitats de la vida, vaig tindre l’oportunitat de compartir dinar amb un barceloní establert a Suïssa. Era un xic jove, d’uns 30 anys, d’aquests que es nota que es cuida i que fins i tot troba temps per depilar-se (sí, ja se que és molt comú, però encara em sorprenc quan veig un home depilat). Ell havia anat a Suïssa per fer un màster i finalment s’hi havia quedat. Acabava de muntar una empresa de no-se-què d’intel·ligència artificial amb una altre company i semblava que, si tot seguia com fins ara, se’n sortirien. Xe, una historia d’aquestes d’èxit, treball i esforç amb recompensa. En contar la seua història (de la qual se’l veia ben orgullós) reflexionava sobre el fet que els seus pares l’havien educat en la cultura de l’esforç i que per això ell s’hi havia esforçat tant, perquè sabia que era necessari. De fet, en acabar l’escola (o la carrera, no ho recorde bé) ja parlava 4 idiomes, entre els quals no es trobava el francès, i per això en arribar a Suïssa a estudiar un màster, a les nits havia d’estudiar la llengua de l’amour (el nostre amic reeixit viu a una zona de Suïssa on parlen francès). Quina feinada, eh! Però pagava la pena.
Parlant parlant va arribar a la conclusió que, el que passava a l’Estat espanyol és que les joves en realitat… com dir-ho sense ferir sensibilitats? En realitat no s’hi esforçaven prou. No sabien idiomes, no volien anar-se’n fora, pensaven que per estudiar una carrera ja havien de tenir un curro assegurat i no és així, no. Tots som amos del nostre destí i està a les nostres mans aconseguir l’èxit. Sí, és tan fàcil com agafar la maleta i llaurar-te un futur millor.
Us imagineu? Ara totes les joves que estem a l’atur o tenim un treball precari agafem les maletes i se n’anem a Suïssa, i ens esforcem molt (perquè no ens enganyem, hem fet molt el gamba, nosaltres) i ja voreu com triomfem i muntem empreses megaguais i d’èxit. Això sí, no val allò de mirar el Facebook a la feina, cal estar al 100%, cal ser més productives, més serioses i competitives, i no estar tot el dia amb el comboi, la cerveseta, les dues hores per dinar i la migdiada.
Em va semblar curiós aquest home. M’estava dient que la vida ens dóna a totes les mateixes oportunitats (tot i que fins on jo sé, estudiar un màster a Suïssa a l’abast de tothom no està, i parlar quatre idiomes en acabar l’escola tampoc) i que el problema era que les gents del sud érem una mica… disperses.
Siga com siga, aquell dia tots dos vam parlar en català, castellà i francés, i almenys jo, en anglès. Això sí, jo ho vaig fer per una tercera (o quarta) part del sou!
Temps de lectura: 2 minuts
