La revista més vital

Els Teixons

Llorenç i Pasqual Riera, dos germans eixerits i ben plantats tots dos. L’un, el Llorenç, era tres anys major que Pasqual. Tant l’un com l’altre lluïen el segell familiar; una taca de pèl blanc entre l’inici de la ratlla del cabell i l’orella que contrastava escandalosament amb el pèl d’un negre atzabeja lluent com ell a soles.

Ja feia tres generacions que havien batejat la família com als Teixons, malnom que els dos germans no podien coure’s, potser per l’extrema evidència de l’assumpte i que produïa en els germans un desassosec que els punxava l’ànima, com un corcó famolenc que assassina la jàtzina.

Els Riera administraven una gran quantitat de terres, però, com aquell qui diu, més que bancals eren petites feixes que entre totes no donaven per a res. De forment, ni un gra.

Als vint anys, els dos germans no tenien caire de formar cap família i s’arreceraven al voltant de la llar com cada dia. Llorenç, a un extrem del sofà isabel·lí; Pasqual, a una cadira entapissada de blan i engroguida pel pas dels entrecuix des de cents anys ençà. Dalt del tresillo, un tapís decolorit de seda desfilada als cantons que li conferien un alè de casota ancestral. A un racó de la sala, a la dreta de la xemeneia alta i gens fonda, un rebost mig buit. Perols i cassos foradats que demanaven a crits un llanterner que vingués a rescatar-los d’aquella presó sense revisió de pena.

La pereta que encenia el llum de damunt de la taula redona, on es perdien els dos germans, era pràcticament l’estri més lluent de la casa. No es gastava mai i sols s’apretava quan la foscor ja era més que evident.

―Ma que eres gasiu, Pasqual.

―La mare de Déu del puny t’ha parit ben parit, Llorenç ―li contestava el germà gran amb una ganyota mentre estenia la mà tancada ben amunt. I tots dos esclataven a riotes amb la panxa assaciada i la gola arrugada pel vi.

Les flames blaves alletaven unes guspires de color carabassa que s’enganxaven als taulells, ben acaronats, de sutja secular.

―Demà aigua, Pasqual. La mare que ho ha parit tot, redéu! D’esta no mos salvem. La passarem ben puta enguany.

I els dos s’aixecaven de taula i omplien una mica més la pica amb aquella vaixella daurada i negra, tota elegant, que semblava una torre de Babel muda i que pudia a senillot estiuenc, esperant que arribés la bonanova de la sabonera.

―Ja anirà sent hora que li tires mà a l’escurada, no, Pasqual, recabronàs! ―digué el gran dels teixons, a mode de comiat de bona nit.

―Què? A ca Les Bruixes? ―etzibà l’altre amb una reverència irònica.

―No seràs prou més putero, tu? A mi què m’has de dir, xe?

I Pasqual mamprengué l’escala tot pujant els graons de tres en tres amb el pensament entre cella i cella de no caure en el pecat més mortal entre tots dos germans. Amb la temor de no poder resistir-se a compartir aquella ampolla de vi novell que calia ser oberta abans que no s’avinagrés i fóra només bona per a salmorra.

L’aca ja tenia apresa la lliçó. Cada divendres en la nit, tot just escoltava el dringar de l’ampolla de vidre verd lliscar entre tantes altres al cabàs de llata del pati, començava a colpejar l’adoquinat de la porxada. Deu minuts i seria lligada a les argolles de darrere de la bardissa de ca Les Bruixes. Llorenç s’estaria vora mitja hora i després cigarret apegat al llavi inferior, eixiria xiulant aquella tonada entre dansada i bolero que ell mateix s’havia inventat déu sap quan.

L’aca dels teixons començava a fer senyals amb la pota de darrere, sempre l’esquerra. L’amo no eixia.

―I em dius que el barco ix demà? Vora el migdia? Però hòstia, tu, Bandido, això està molt lluny, contracollons!

―Sí, més a prop para la misèria i cada vegada més llunyà el tindre dos plats a taula, bordegàs! No s’espavilareu mai. Fes el que trobes, jo me’n vaig. Si t’ho repenses molt, et quedaràs aquí per criar malves en vida. Au, Llorenç. Jo me’n puge una altra vegada a Nova York, les dones són cares…

I aquell home amb barret d’ales i pantalos ratllats en gris i sabata enxarolada, acabà la conversa quasi al mateix temps que s’empinava el got d’absenta I se l’engaltia ràpid com un llamp. Arrossegà la cadira i feu un gest a l’Esperanza, que tot rient i estirant-se els cabells cap enrere l’agafà del bracet i muntaren les escales tots dos per a acabar sota la gelor que s’escolava pels canyissos desgarbats de les teulades.

L’aca esbufegà i un Llorenç pensatiu enfilà el camí cap a la casa pairal enmig d’una esquifida feixa sembrada de plantes de cotó. Les fites sembrades de paleres s’emblanquinaven amb el salmitre de la veïna platja. Feia poc que el propietari del costat li havia barrat el pas pel camí. Les cortesies s’havien acabat. No són temps d’amistança. Ara el que toca és aprofitar a més no poder la terra. Dos rengleres més de moscatell, són molts quilos de pansa per afegir a la panera.

Aquella nit la va passar en vetlla i dins d’ell hi havia una guerra on cada dubte lluitava contra l’única realitat que li oferia el tindre els peus a terra. Una batalla interna on les senyeres eren la gana, la pobresa arrelada i el més malèfic dels cucs, que li rosegava les freixures cada cop què en reflexionava: el desig de desarrelar-se d’aquell dia a dia que semblava una sénia que rodava i rodava, sense cap possibilitat de variar la seua direcció.

―Ei, tu, xicot, vine cap aquí, que m’has d’escriure una cosa ―li digué el major dels Teixons a un de tants vailets que muntats en bicicleta pedalejaven a corre-cuita cap a l’estudi del mestre Vicent.

“Querido Pasqual, demà ya no mos veremos más. Yo parto a Nova York para una temporada. No se encara si volvere. Cuida mucho de ti y de la casa. No te inquietes conmigo, pero ha sido todo pensat i fet.

Serà redescraciat, em cagaré en tos els sants i marededéus. Com em fas això? Maleït malparit!, me les has de pagar totes juntes, Llorenç! Això no t’ho puc perdonar en la vida… Em cague en cent mil… i Pasqual va continuar blasfemant durant bona part de la migdiada en assabentar-se’n que el vapor de Woleshale ja havia salpat feia hores camí de l’altra vora del món conegut. 

El gran dels Teixons, espavilat i eixerit i que entonava les cançons de moda al ritme de Duros antiguos i Low Bridge, mostrava molt d’interés en aprendre i entendre els seus primers mots en anglés i així anava fent i desfent fins que arribà al port desitjat, on una llimonera tirada per quatre perxerons que a oïdes d’un Llorenç famolenc de vida renovada tocaven una bella melodia en colpejar els carrers grisos de Nova York, se l’endugué camí a un destí de brics i bigues, de fustes que sentien a benzina i de pales amb els mànecs plens de mosses que altres mans de nova esclavitud havien marcat per sempre més.

I així passaren els anys i els panys, amunt i avall. Alçant grans i alts edificis on cabien en cadascun d’ells tota la seua petita ciutat. Trafegant per avingudes on es multiplicava la joia de viure. I el Teixó que bevia vins joves i aconyacats, passà beure bons sucs d’antigues anyades i a passejar per la seua gola exquisits licors. Un Llorenç que lluïa bombins i vestits fets a mida i que ja no es conformava amb poc. Calia anar més enllà i travessar aquell gran i jove país, camí cap a les vinyes de Califòrnia.

Benvingut Llorenç! L’esperàvem. Passe, assega. Aquí estarà còmode, vinga, vinga i li ensenyaré una cosa abans. I disculpe la impaciència però és que la feina no ens deixa viure! Veu veu? Tot això eren camps fèrtils d’una bellesa extrema amb aquella verdor ufana que tot ho enlluernava. I no és per la verdor, no ens equivoquem, com vosté comprendrà. És perquè els grans de raïm eren com el meu dit gros, escolte! Com el meu dit gros! i Mr. John Walker li mostrava al Teixó una gran planura que anava camí cap al Pacífic, ampla, senyora, perfecta per a embadalir els sentits―. I la punyetera malea ens ha esquilmat tot el que havíem aconseguit en anys!

Al dia següent un Llorenç que ja comptava amb trenta anys i que havia convertit una maleta de cartró abonyegada en un bagatge de saviesa i amb un cos capaç de suportar carros i carretes, duia ja tot un seguici d’homes que barrejaven llengües i colors de pell i anunciaven un paradís somiat des d’altres terres i llars adormides i aturades en el temps.

En un mes tindrà vosté, Mr. Walker una vinya més lluidora que la dels senyorets de la meua terra! Ja li ho vaig prometre al seu amic, allà a Nova York! exclamà aquell denier bru com la terra argilenca que el va vore eixir en un anglés perfecte i amb aquelles eles tan marcades, herència del seu català tocat d’aromes illencs.

I així, de mica en mica, Llorenç el Teixó va anar omplint la pica. I mentre les seues mans anaven gratant aquell fang californià i mentre les seues cames s’obrien i enxancaven pel bell mig dels solcs i plantons de nou moscatell, els seus ulls fitaven aquelles muntanyes on grans vehicles foradaven i clavaven una espècie de ganxos ben endins i d’on de la nit al matí creixien com a bolets xalets i nous habitatges que beneïen l’economia dels americans.

*********************************************************************

Llorenç ha tornat. La primera notícia ha estat una fitorada al clatell. Pasqual és mort. Per molt que el germà va fer per contactar amb ell, no mai fou possible. Les cartes tornaven en els mateix vapors quan estaven de tornada amb la mateixa excusa: “Persona no localitzada”. I tot i que sabia que era viu, cada vegada la impaciència per saber d’ell era més i més ansiosa. La sífilis li feia perdre les regnes de la seua mobilitat i la penicil·lina només estava a l’abast d’aquells que podien avalar i a ell, un dels Teixons, ningú no li fiava res.

Si almenys el meu Llorenç em tirara una maneta!

Mai havien ixit llàgrimes d’aquells ulls del nouvingut de fer les amèriques i ara…Ara…

Llorenç es va desfer del seu bombí, penjà la seua levita al costat de les camises engroguides de suor a la perxa de l’entrada, es va desfer la seua corbata de llacet i guardà els botons de puny d’un or ataronjat trobat per mans assaonades pel mercuri de l’explotació. Va fer descarregar grans caixons farcits de bon vi  i millor Bourbon i extragué de ben endins dels seus calçotets una caixeta petita, ben ornada  de cuir del vell oest americà. Aquella joia de marqueteria només podia guardar una meravella de la natura, un talismà que li donaria la bonaventura ben aviat… “Però paciència, Llorenç. Has sabut esperar, volies donar-li una sorpresa al teu germà? Com anaves a pensar que Pasqual volia els diners per curar-se? Com que sempre anava de putim-putam! Qui anava a saber? Diners, diners… Diners fan veritat! Ho sent, germanet. Podries haver sigut més clar! Tu sempre tan discret, com la mare, que va morir rabiant… Bo, Pasqual! Jo faré per tu!. Déu Nostre Senyor t’haurà perdonat tot el que li has dit. I mira que li n’has dit per salar, tros d’aca!”.

A l’endemà, l’unic hereu dels Teixons s’abillà de bell nou amb la roba de camp, sabates de careta, blusó negre i perfumat de mil i una suors que havien traspirat els seus porus amerats de vi dolent. Agafà la seua caixeta, el major tresor que havia dut de l’Amèrica. L’acaronà, la besà. “Au, perla, anem a pegar una volteta”. I ara aquí, ara allà, clot de fulanet, bancal de sotanet, anà dipositant aquell bitxet tan minúscul i tan poderós, com sol passar en esta vida. I la malea va anar fent el seu camí. Quan més calor feia, més grans eren les seues passes i el cáncer de la fil·loxera va convertir aquell verger en un cementeri erm que Llorenç anava comprant i comprant. “Ara voramar, ara tota aquella muntanyeta, després per a Pasqual, que en pau descanse aquest Puig i per a la mare, que Déu la tinga a la glòria, tot aquest caminal i li posarem camí del Teixons i ja m’encarregaré jo que siga el carrer més ample de Dénia. I ja vorem si em barren més el pas de camí cap a casa i haurem de vore també si es mofen de mi en omplir-me de punxes de palera per entrar a casa meua. Rigueu, rigueu, que encara vos he de donar les tornes a tots, me cagen la mare que vos ha parit a tots, recabrons, feix de bordegassos empobrits.”

**************************************************************************

I al cap de cinc anys, grans vehicles amb maquinàries, arrapaven les muntanyes i ara i adés els nous bancals de Llorenç heretaven les argiles d’altres propietaris que ja no duien barret, ni llacet al coll, ni botons de puny. Un gran carrer amb grans voreres arbrades s’obria d’ample en ample a cercar la mar. I a voramar, un casalot amb un disseny heretat de Mr. Walker obria les seues ventalles al port on ja no venien vapors, però que feien recordar i somiar en un futur on la taca blanca del cabell ja guanyava la batalla al pèl negre. I Llorenç, puro cubà als llavis, suportava les falses abraçades mentre trepitjava aquell carrer al que tothom anomenava carrer dels Teixons. 

 

Temps de lectura: 12 minuts

4+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close