Una reflexió sobre Catalunya i Espanya a una setmana del referèndum.
Març de 2012.
Inaugurem la nostra exposició “Els ulls que no hi veuen” al fòrum solidari de Caixa Burgos. Un treball documental en què intentem crear un paral·lelisme entre la ceguesa reversible produïda per la malaltia de les cataractes a Etiòpia i la ceguesa dels països occidentals respecte als països pobres i les minories ètniques.
Durant el sopar posterior a la inauguració, recordo com algú em va preguntar, per la meva condició de català, sobre el tema del nacionalisme i de la deriva política que ja s’estava gestant entre el govern d’Espanya i el govern català.
En aquest moment, totalment convençut de les meves idees i sent una persona que defensava la pluralitat i la riquesa cultural que aporten les diferents societats en el món, així com tenint també molt clar la necessitat en aquests moments de la història de romandre units, d’ajudar-nos per canviar les coses que no funcionen… vaig respondre que la gent de Catalunya no sentia un desig irrefrenable per la independència, sinó més aviat un desig de canvi generalitzat de tots els partits polítics (inclosos els catalans) per regenerar-se, avançar, purgar tots aquells corruptes que havien generat aquesta situació de tensió i de pèrdua de democràcia. Un desig per canviar el model de societat, de Constitució per “reconstruir” tot allò que havia de ser canviat. Per generar un nou model de societat amb uns valors molt més empàtics, justos i oberts a la pluralitat. Volia creure que també aquest era el vol del conjunt d’espanyols i de partits polítics. Desgraciadament per a tots, el PP, governant en majoria absoluta i els partits a l’oposició degradats també per la corrupció, no només no van ser capaços de regenerar-se, de purgar tota la hipocresia, corrupció i valors que responen a èpoques passades, sinó que tampoc van voler escoltar i valorar a tots aquells ciutadans, comunitats, societats que reclamaven, amb tota justícia, uns canvis necessaris i irrenunciables per reconduir una situació de crisi extrema de valors, d’economia i de justícia.
En Mekelle, capital del nord d’Etiòpia, al Tigray, durant una de les nostres estades a l’hospital de campanya en què els metges i cirurgians d’una ONG operaven als malalts cecs per cataractes vaig tenir una conversa que mai se’m va esborrar:
“Des de fa molts anys ja, la ceguesa produïda per cataractes és una malaltia 100 % reversible si es fa a temps. Però quan un malalt per cataractes porta cec més de 5 anys, aquesta ceguesa pot convertir-se en irreversible.”
Avui molt tristament i moltes vegades també molest, llegeixo a la premsa i a les xarxes socials com moltes de les persones amb les quals he treballat, col·laborat, sortit de gresca i fins i tot travat intimitat, escriuen i opinen sobre la situació que estem vivint a Catalunya, d’una manera sorprenentment malsana, guiada i instrumentalitzada, bruta de vegades, denigrant tot allò o aquells que diuen “prou”. Fins aquí hem arribat. Volem canvis ja. Volem poder votar i decidir el nostre rumb, ja que ningú ha escoltat la societat catalana, que reclama drets universals, factibles i oberts a la realitat del segle XXI.
Espanya i una gran quantitat d’espanyols han tingut a les seves mans durant anys el poder “operar-se de cataractes”.
Malauradament, com em va dir aquella metgessa a Mekelle, si les cataractes duren molts anys, poden arribar a ser irreversibles.
Ivo Rovira
Temps de lectura: 3 minuts
Gran text i gran metàfora per a definir aquesta situació que, com bé dius, porta anys gestant-se. Benvingut a Descriu!
Gràcies Susanna.
Encara que l’escriptura no sigui el meu mitjà habitual per expressar-me, molt content formar part de Descriu i poder “descriure” les meves vivències.