Embalat per a regal

Mira, això em passà fa un any més o menys. Resulta que isc una nit amb companyes del curro. Una d’elles es casava i feia el comiat de soltera. Ja saps, polles en el cap i tota la parafernàlia. Mai m’han agradat massa aquestes infàmies, però no se per quina estranya raó m’ho estava passant de puta mare. Bé, fora històries, la raó era l’alcohol. Allà les tens, una colla de dones de mitjana edat, fora de si, clavant-li mà a l’stripper (evidentment, n’hi havia, d’un), dient-li unes coses que em feien treure els colors, i jo no sóc precisament la mare Teresa de Calcuta. Però aquestes ties del curro, uff, no t’has de refiar, de les mamàs. Bé, el cas és que de la seua boca eixien gripaus, i damunt en totes les fotudes varietats possibles, des del valencià de poble fins al rotllo latino del pal: Mi amol, deja que te coma la colita, hasme gosaaar i coses així. Ja saps com d’horteres són… Li clavaven mà a sac. I jo flipant amb tot plegat. Però el tio ni s’immutava, era tot un professional. A més, supose que n’estaria acostumat, a aquest tipus de golfes.

En fi, que s’acaba el performance, i ens n’anem a un garito. Ja anem del revés, i les matxutxes es posen a tirar els trastos a tot allò que es mou. La Darlin, la colombiana, és la que va més a sac. A més, balla salsa com si ho fes amb el fotut Marc Anthony, com sempre diu ella. A ese pana lo agarraba de las nalgas y le exprimía todo el jugo (sic). Pareix  que es disposava a exprèmer aquell infeliç. La tia no parava de riure, traginant-se al pana i jo restava allà plantada, com una estàtua de sal… La resta de dones feien allò mateix, algunes estaven sospitosament desaparegudes en combat. El cas és que se m’apropa un tipet. Em diu que es diu Albert i això… Em diu nosequinacosa de la meua col·lega, pareix ser que ell és amic del Naranjito, i li fa gràcia l’abducció colombiana. Fem alguns comentaris, i davant l’espectacle Dirty Dancing que s’està manifestant davant nostre, em diu que em convida a una copa. Anem a la barra, seiem. Em conta algunes coses, jo li’n conte unes altres. La veritat és que vaig del revés. Però el tio és guai. Riem de xorrades que ara ni recorde. Crec que ell em diu que és bomber, o profe d’Educació Física, o monitor de Pilates, o alguna moguda d’aquestes. No ho recorde. Però vaig pensar que seria un d’aquests que estan ben bons, sense roba. El cas és que quan ens posen la copa, tornem i presenciem com la Darlin perrea amb el Naranjito, meneja l’enorme cul, d’una manera increïblement rítmica i sensual, això sí, encaixant el penis del tipo com si estigueren jugant al puto Tetris. Es podria dir que té absolutament pillat el bou per les banyes. El tio exhibeix una expressió catatònica, i es deixa endur com pensant: Què collons! Nota mental: He d’aprendre a ballar el perreo aquest…

Encara que semble mentida, aquesta visió inquietant, ens excita secretament a mi i al meu partenaire. Ens quedem ballant l’un front a l’altre. Prompte ens estem menjant la boca, note com l’assumpte es posa dur. Li suggerisc que anem a un lloc més tranquil. Ell em diu que podem anar a sa casa, que té el cotxe fora. Em pareix bé, el tio m’agrada, i a més vaig més calenta que una mona. Així que li dic a Darlin i a Rosa – una altra matxutxa que pareix que ve del bany d’encocar-se el nas- que he conegut un tio i me’n vaig a casa. Em donen les advertències de rigor (els ix la vena materno-filial) i veig que des de lluny fan el senyal del telèfon, aclucant l’ull i rient amb complicitat.

Aparquem, ens enrotllem, el tio intenta clavar la clau, però no pot, perquè jo tinc el joystick ben pillat, ho aconsegueix, l’ataque a la jugular, ell busca a cegues l’interruptor de la llum, anant pel passadís li faig la tàctica del polp, intentem avançar mentre ens refreguem, i caiem, evidentment anem prou borratxos els dos. Pràcticament follem allà mateix, en terra, de fet jo li ho suplique directament: Folla’m ací, perfavorperfavorperfavor… S’alça com un puto ressort a traïció i prem el botó de l’ascensor, quasi torna a caure perquè li he aconseguit baixar els pantalons, sóc bona, molt bona. Prosseguim dintre de l’ascensor, jo el tempte com una mala pècora, apartant la boca quan ell s’apropa, una i una altra vegada, fins que és a punt de desistir, i aleshores li ho concedisc. En un moment donat, li clave la mà dins el paquet i acarone la seua polla per dins, sense agafar-la amb el puny, només per fora, quan l’agafe amb tota la mà arriba al deliri, se li escapa un gemec un poc com de mariquita, molt graciós. Quan entrem, ell intenta arreglar-se la camisa, els cabells de punta, es torca la cara (pareix un pallasso, amb tot de carmí roig), em fa molta gràcia, com si visqués amb els seus pares i hagués de dissimular. Però no és així. Viu sol.

Li demane on és el lavabo, i m’ho indica. Allà dins faig temps, per fer-me la interessant, coses d’aquestes que fem les ties: dotorege tots els seus productes cosmètics, olore les seues colònies, fullege una revista que té, dedicada a la muntanya, en general ho té tot molt aseat, per a ser un tio. I bé, després isc, a mesura que m’aprope a l’habitació, em vaig baixant els vaquers fins a una alçada suggerent. Em lleve el jersei, i quede amb una samarreta interior, que deixa endevinar els meus pits. I quan arribe al llit: El molt cabró s’ha adormit? No, només ho fa vore, just quan m’aprope per fotre-li una hòstia, m’agafa de sorpresa i rodem pel llit. Ens freguem els pubis suaument, i ell lluita a mort contra els meus sostenidors. Li deixe fer, no l’ajude res, finalment, despassa un corxet, poc després, l’altre. Eureka!

Quan ja som nus, la seua polla amenaça seriosament amb endinsar-se en les meues profunditats, fet que de produir-se, no deixaria marge per a la tornada enrere. Així que treu un preservatiu, jo li ho agafe de la mà i li ho col·loque amb diligència. Primer el capoll, i després, baixe suaument fins a la base del penis. Ell ansiosament, i gràcies a que jo estic completament mullada, entra dins meu. I comença a batzegar dins i fora, poc a poc anem accelerant. Jo l’enganxe enllaçant les cames per darrere la seua zona lumbar, i així el control del ritme és meu, en un moment donat, li faig el meu truc. Sense que trega el seu penis de dintre meu, em done la volta, de manera que em quede a quatre grapes, amb el cul més elevat, i el cap amagat com un estruç, el que em permet tindre les mans lliures per acaronar el meu clítoris i resseguir amb el tacte com entra i surt el seu penis dintre meu, constrènyer-lo etc. Es veu que això ja és massa per ell i dóna senyals d’escorreguda imminent. Jo baixe un poc el ritme, i malgrat que ell ja s’ha escorregut, té la delicadesa de seguir fins que jo també ho faig.

Una vegada hem acabat, i em fume un piti en el llit, xarrem de coses vagues, de sexe, d’allò que ens agrada i d’allò que no ens agrada al llit, dels treballs, de nuvis i núvies, una altra vegada de sexe, i amb una lleugera carícia, un toc subtil, comencem a enganxar-nos. Abans que ens n’adonem tornem a ser-hi. I així fins que clareja el dia i caiem rendits.

Recorde que mentre dorm, a una hora indecent de tan de matí, em fa una carícia i em diu que m’alce quan vulga,  que estic a ma casa, i que quan me’n vaja tanque la porta de colp, que se’n va  a treballar.

Prou més tard, m’alce. Estic radiant, una bona nit de sexe, amb un home que promet… El pis està mot guapo amb la llum del matí. Veig a vore que té de música. No està malament, alguna cosa un poc marciana, però trobe quelcom interessant. Pose el disc Blue Lines de Massive Attack, i la cançó de Big Wheel trona per la casa. Em dirigisc a la cuina a preparar-me una tassa de cafè abans de ser persona. Descobresc l’Oroley escurada i disposada a ser preparada. El cafè a la nevera, per preservar la seua frescor impecable. Aigua mineral per a la cassola. El xic té vitroceràmica, que apanyat. Descobrisc com fer interactuar tot plegat, la cafetera piula, i em prepare una gran tassa de cafè amb llet. M’encenc una cigarreta.

Sec a la cuina i pense, tot divagant, en l’aventura d’anit i sobre el fet que estic a casa d’un tio, en comptes de fugir com acostume, i ja saps que des de la relació tortuosa amb Ximo, res de res, només follar i au. Però em sorprenc de sobte a mi mateixa pensant en aquesta cuina, i en el fet de preparar-me cafés, i d’alçar-me un dissabte pel matí, el millor moment  de la setmana, i endur-me els meus llibres i ocupar una estanteria al menjador, i en seure en el fotut sofà i mirar pel·lis amb aquest xaval, si és que és un sol, i al llit ens entenem bé, i com es duria amb els meus amics? Jo sóc molt d’eixir a la nit i fer la cràpula. Potser encara li agafaria el gustet a anar a la muntanya, pillar-me un conjunt d’eixos de dominguera marca Quètxua i anar a caminar. Sempre que puguem anar a algun concert de tant en tant. I aquest tipo com serà d’idees? En general, trobe que algú que és bomber (finalment, resulta que sí que és bomber) no pot ser un puto fatxa, no? Això de salvar gent i arriscar la teua vida pels demés i tot això no pega amb ser un porc malparit. I em tocaria patir, quan estigués en missió de rescat? O anés a apagar un incendi? En aquesta terra, sempre n’hi ha, d’incendis. I aquests incendis, qui els farà? Qui serà el fill de puta que crema els pocs arbres que encara queden en aquesta terra? I per què ho farà? Segurament serà algú que li paguen els peixos grossos de la construcció. I divagant amb tota aquesta sèrie de pensaments, m’entren unes ganes enormes de cagar. Ja saps com sóc jo amb aquestes coses, em resulta molt incòmode evacuar si no estic al meu bany, te’n recordes quan anàvem de colònies, que malament ho passava? Em tirava una setmana sense plantar un arbre. I allà em tens, en casa d’un maromo que em mou la taula, i pensant que amb tota seguretat no arribaria a ma casa, havent d’agafar el bus i tot això…

Així que m’arme de valor i allà vaig, quasi no em dóna temps a obrir la fotuda revista de muntanya, que amolle un trunyo de proporcions astronòmiques, d’aquestos que toquen l’aigua abans d’eixir del tot. I quan ja pareix que s’ha acabat, encara en queda un altre similar. Em torque, i quan vaig a tirar la cadena, no funciona! Prove desesperadament, però res. De seguida me n’adone de la magnitud de la tragèdia. Vaig a la cuina i busque un poal. Quan finalment el trobe, i vaig a la dutxa, no hi ha aigua, per què collons no hi ha aigua? Busque la clau de pas.  M’imagine que el bany rajarà i per això Albert ha tancat la clau de pas. Busque frenèticament baix de la pica, al bany de nou, a la terrassa, a la cuina, per tota la punyetera casa, però la clau de pas, senzillament no apareix. Estic histèrica, no puc deixar-li un regal d’aquestes proporcions allà a un tio que acabe de conéixer. I menys a algú que m’agrada, a un possible candidat a seure i vore pel·lis i tota aquesta merda, i mai millor dit. Comence a pensar que hauré d’adoptar una solució desesperada i radical. Hauré de treure allò d’allà per tots els mitjans necessaris. Busque unes bosses de plàstic, m’enfunde tres de manera consecutiva en cada mà. I clave les mans dins la tassa, engrape els cagallons, amb el paper mig desfet i aguante a dures penes una arcada que esclata sorollosa sense traduir-se en una potada. Després voltege les bosses, de manera que els míssils queden aïllats al seu interior. Estic tota trasbalsada, així que decidisc anar-me’n. Busque un paper per escriure una nota, i li pose que ha estat molt bé i tota la pesca i que si vol que em telefone, que el meu número és tal i qual. Inclús li pose un comiat poètic que ara mateix no recorde. Arreplegue les coses que tinc disperses per l’habitació, prepare la bossa, i mentre ho faig, no pare de pensar en l’incident. Al·lucine amb la cadena d’esdeveniments, com és possible que m’haja vist en aquesta situació, quan tot havia anat sobre rodes per la nit? En fi, el millor seria anar a casa i no pensar-ho més. Així que agafe la jaqueta, isc d’una revolada, i quan la porta està tancant-se em ve una sensació de desassossec, com si oblidés quelcom. Durant un instant etern busque en la meua ment la peça que em manca per a endreçar l’univers. Em gire massa tard, la porta es tanca a un centímetre del meu nas. Noooooooo! De sobte, visualitze nítidament, en la meua ment, damunt la tauleta dels cosmètics, la nota amorosa plena de paraules suggerents, i al costat, la bossa del Superdona, amb dos cagallons enormes deixats allà com per materialitzar algun obscur missatge. La nota amorosa, i el paquet de regal, completaven el seu significat mútuament d’una manera extremadament inquietant. Probablement, sense un no podia existir l’altre, com el dia no podia existir sense la nit.

Marta riu, plora i roda pel terra amb la història, que troba boníssima. Crípticament simbòlica, una obscura metàfora de l’amor, i els seus camins inescrutables. Probablement, aquest missatge dual i complementari quadrés el cercle d’una manera perfecta. Una gran història. Marta li concedeix, que si bé no li agrada escriure, na Pepa és una excel·lent narradora, una veu viva de la tradició oral. Si tant t’agrada la història, te la regale, fes d’ella allò que vulgues, escriu-la o condemna-la a l’oblit destinat a les bromes escatològiques, material no apte per a l’exquisida literatura. Les dues riuen.

Temps de lectura: 13 minuts