fbpx
La revista més vital

En Joan, la dona del bosc i tot plegat un conte

En Joan sortí de casa amb la seva expressió habitual: absent. Era un noi molt guapo, en Joan, sí que n’era, d’altra banda, però, dins del seu cap només semblava haver-hi un buit insondable.

Aquell dia, doncs, en Joan era al carrer amb el mateix posat de babau de sempre. Era un matí d’estiu i feia un sol que picava —potser no havia estat encertat anar a córrer, potser era millor anar al gimnàs—. Tanmateix, davant del seu edifici s’estenia un bosc espès i ombrívol que li estalviaria el sol. Tot i que si anava per allí les noies no el veurien passar, de segur que pagava la pena anar per la boscúria. Restà uns moments allí plantat gratant-se el cap, indecís —pensar li feia venir picor; no estava acostumat a pensar, ell—; a la fi passà el carrer i s’endinsà entre els arbres.

Quan en Joan corria per un indret molt fosc del bosc, es sobtà en veure tot d’un cop una dona jove al mig de camí; una dona descalça, de llargs cabells negres, que duia una faldilla fins als peus i un cistell tot ple d’herbes. En Joan, perplex, s’aturà a unes passes d’aquella aparició.

—Hola guapo —feu ella amb una veu molt clara—. No tens pas gana?

—… —va rumiar ell.

—Tinc un pastís molt bo a casa. Vols venir?

La dona se n’anà sense esperar resposta i en Joan la seguí —de sobte se sentia afamat—, fins a arribar a una caseta de color violeta amb porticons grocs a les finestres. S’hi van ficar i una barreja d’olor d’herbes i mel i xocolata embolcallà en Joan que s’entaulà tot d’una davant d’un enorme pastís. Se’l va anar menjant en silenci. La dona li explicà que era una bruixa i ell la mirà amb una certa aprensió, però no es decidia a deixar aquell pastís tan deliciós; a més, la dona —dents molt blanques i ulls riallers— no li semblava perillosa. Ella va parlar molt —qui sap ben bé de què— i ell va menjar. En acabat, ben tip i sense ni donar les gràcies, en Joan se’n va anar.

Aquest esdeveniment es repetí dia rere dia: sortida al carrer amb cara de tòtil, córrer pel bosc, la bruixa d’ulls riallers que l’atipava i, bé, tornem-hi. En Joan, però, s’adonà que s’engreixava molt i les noies ja no se’l miraven com abans. I així arribà el dia que en Joan anà a córrer pels carrers i mai més no va tornar ni a casa la bruixa ni al bosc.

La bruixa se sentí alleujada: ja n’estava tipa d’aquell noi beneit i avorrit que solament menjava i mai no deia res. Quan en Joan va desparèixer de la seva vida, es va fer amiga d’un bruixot que menjava poc, reia molt i parlava de filosofia i de política.

Temps de lectura: 2 minuts

8+
2 Comentaris
  1. Anna Porquet diu

    Molt bonic, el conte, Shaudin. Amb el regust dels clàssics (la bruixa, el bosc, les menges que ofereix al noi…) però amb un puntet transgressor que ja comença amb el títol. El noi, tan tòtil, no pot apreciar el que li ofereix la bruixa i l’única cosa que fa es atipar-se i engreixar-se. Se n’atipa, de la situació i, amb això, allibera la bruixa, que podrà anar a cercar algú de més interessant a qui oferir els seus plaers amagats, no pas a l’abast de qualsevol. Un conte breu per fruir-ne en un instant. Enhorabona!

  2. Shaudin Melgar-Foraster diu

    Moltes gràcies, Anna!

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close