fbpx
La revista més vital

Entre dos mons

Els exteriors de les dues entrades i sortides de l’estació de Sants són il·luminats fredament per un sol de principis d’hivern. Estic en un punt de Barcelona prou reconeixible per a tots aquells que es desplacen en tren per Catalunya. En concret, a l’accés a través de la plaça dels Països Catalans. Observo un paisatge de cotxes i gratacels, fet que expressa que situo en una zona d’oficines i altres tipus de serveis. He caminat des del carrer de Tarragona. A l’altre extrem, la plaça d’Espanya i el centre comercial Las Arenas, que recorda l’antiga plaça de toros que havia vist tancada i barrada. El Parc de l’Escorxador és a mig camí i l’associació a l’entrada o sortida de l’Eixample. Són quarts de nou del matí d’un dia laborable de principis de Nadal.

El Parc de l’Espanya Industrial, urbanitzat en el lloc que hi havia la fàbrica tèxtil del mateix nom que es va traslladar a Mollet del Vallès a finals dels anys 60, em queda a l’esquerra. A darrere, tinc la intersecció entre el carrer de Roma i el de Josep Tarradellas. Aquesta zona està saturada d’hotels. Els viatgers entren i surten de l’estació ben abrigats, entaforats amb gorra, guants i bufanda, i una expressió facial amb ulls escassament brillants, de no tenir massa temps a perdre. Una marca comercial prepara una promoció de vendes. Un grup de tres o quatre joves, ara no recordo bé, posen a punt una mena d’estand i, crec, repartiran, amb cara amable, mostres entre els vianants, segons les caixes situades ordenadament a terra. Els dos primers dies de les festes de Nadal donen pas a uns altres d’impàs, que seran serpentejats tot esperant la festa de Cap d’Any, que arribarà a finals de setmana. És, certament, una setmana ràpida, de gambada llarga, que es fondrà ràpidament en arribar el divendres.

L’estació és, en aquesta hora, una barreja de gent que es desplaça per raons laborals, i d’altres que ho fan per lleure. L’ambient, una barreja prou complexa, és una mica més distés que en d’altres en dies en què es feineja. M’embadoco davant els panells informatius que indiquen les pròximes sortides i arribades, i les vies corresponents. I, poc després, pels controls de seguretat del tren d’alta velocitat. Hi ha menys nervi.

Malgrat sembla que bona part dels usuaris opten per comprar el bitllet a les màquines expenedores, opto per la taquilla. No hi ha cues, ara mateix. L’atenció és immediata després de completar una ziga-zaga delimitada per una cinta. El vidre m’impedeix una relació més ràpida amb qui treballa a darrere. La dona que m’atén no em posa cap impediment ni m’indica que la línia està afectada per alguna incidència. Contemplava la possibilitat d’una nevada forta. Sense que ella m’ho demanés, faig la petició del bitllet en castellà. Com si pensés que no hagués d’entendre el català.

Em dóna un bitllet de color ataronjat, amb els logotips de Rodalies de Catalunya i la RENFE, les dades corresponents i, a la part posterior, una banda magnètica que permet superar el torn d’accés. Són 24 euros, que pago en efectiu. És costum que doni les gràcies, però no massa habitual que la mostra de cortesia sigui resposta. Em sento empoderat. Ja no hi ha marxa enrere. El cartonet que guardo a la cartera em portarà a la Cerdanya.

El tren, de la línia R3, que enllaça Barcelona i Puigcerdà, surt, exactament, a les 9.52 minuts. Però el trajecte no finalitza en el municipi gironí. Encara li resta uns cinc minuts de viatge més fins a estacionar a l’estació internacional de La Tor de Querol-Enveig, en territori francès. En concret, l’edifici forma part del terme municipal d’Enveig, una comuna del departament dels Pirineus Orientals.

La totalitat de la línia, entre L’Hospitalet de Llobregat i La Tor de Querol, suma una distància de 166 quilòmetres, aproximadament. És, i ha estat, una línia castigada i, fins i tot, hi planejava un propòsit de clausurar-la. Aquesta por apareix cíclicament. Si bé la línia va estar justificada fins als anys 80, el Transpirinenc ha hagut de lluitar per a sobreviure, assumint que la indústria de l’automòbil ha permès millorar els vehicles i, per tant, són més fiables per a fer viatges llargs, i observant com el Túnel del Cadí ha estat facilitant l’oblit del tren. En el tram Ripoll-Puigcerdà, les esllavissades no són poques i és imprescindible una inversió per a posar-li, un cop més, un pegat.

Localitzo, en el panell de l’estació, la via, és la 8, i baixo per les escales mecàniques. Una parada de venda de frànkfurts, que crida l’atenció pel cridaner color vermellós, ocupa una part de l’andana. La noia que està darrere el taulell neteja els aparells d’elaboració amb parsimònia. Abans que passi el tren de Puigcerdà, circulen, per la mateixa via, altres amb destins metropolitans. El transport públic en tren es mou com un continu, una seqüència que actua coordinadament.

Em passejo per davant dels seients en què l’espera és menys llarga i, sobretot, menys cansada. El tipus de persona és variadíssim. Seuen un al costat de l’altre sense deixar espais buits. No semblen excessivament contents. Sobre què deuen parlar? A on es dirigeixen? De sobte, contemplo sorprès com la noia que venia salsitxes tanca delicadament la parada i marxa. El lluminós anuncia la imminent arribada del tren que agafo. Prenem posicions al llarg de l’andana.

Davant el pas continu de trens de Rodalies, pregunto si el vagó que estic pujant em deixarà, finalment, a la capital de la Cerdanya. No acabo d’estar convençut. Està ple. He estat hàbil i puc aconseguir un seient en direcció al sentit de circulació. Estic d’esquena a les dues portes d’entrada i sortida. Comparteixo el viatge amb dues treballadores del servei domèstic amb la família que assisteix instal·lada a la comarca (ho sabré després) i una tercera, també llatinoamericana, que sembla anar-hi per unes qüestions de més plaer. No n’estic massa segur, però crec que el viatge sortirà amb un cert retard. El fet que hi hagi tanta gent era previsible perquè els viatgers s’havien anat acumulant a la via 8. Hi ha un grup que penso ha de venir d’algun agrupament escolta. Han arribat quan devia faltar al voltant dels deu minuts per la sortida. Havia vist, en una altra ocasió, la següent imatge: uns quants nens i nenes, d’entre 10 i 15 anys, al voltant d’un monitor que raona alguna mena d’indicació. La pujada al vagó ha estat sorollosa i amanida amb un cert caos, però en cap cas tumultuosa. Molt propi de l’edat. El caos esdevé ordre. Instal·lats dins el tren, una monitora pregunta si haurà d’estar dreta durant les tres hores del viatge. Els monitors i la mainada s’acomoden al llarg del passadís.

A les 9.56, el tren arriba a la plaça Catalunya. Es preveu que pujaran més viatgers en les estacions que travessen la ciutat. I menys seran els que baixaran. Un agent de premsa, ben arreglat, d’un partit demana molt amablement poder sortir de la zona de seients perquè, precisament, ha de baixar del tren. Entra encara més gent. Molts viatgers fan cara de resignació en deduir que hauran de fer el trajecte drets i en el passadís. No havien previst un augment de la demanda en plenes festes de Nadal? Viatgem, en període de vacances, en tres vagons amb destinació a unes comarques amb segones residències d’habitants de la regió de Barcelona.

Imaginava que viatjaria en un tren ple a vessar d’estris per a la pràctica de l’esquí. Però no és el cas. No en veig cap. El comboi para a l’estació de Barcelona-Arc del Triomf a les 10 del matí en punt. Les motxilles envaeixen els passadissos. La imatge és de col·lapse. Encara no hem sortit de la ciutat i l’ambient dins el vagó és d’un cert desordre, tot i que se suposa que no acabarà malament. Aspecte tercermundista dins el trajecte subterrani de la línia. Se sent parlar en castellà i un català de Barcelona. En cadascuna de les estacions, la parada i la posterior marxa es realitzen sense alteracions. Els usuaris pugen i baixen. No hi ha crits, ni empentes d’aquells que tenen massa pressa.

El pas per la Barcelona subterrània és fosc i, d’alguna manera, brut i, perquè no dir-ho, un xic perillós. Allò que cal anar amb compte. Se suposa que hom s’hi acostuma. La manca d’una il·luminació més eficient ajuda a dibuixar una escena de persones capcotes, tristes, que ignoren a qui tenen a davant, que van a la seva sistemàticament. Les cares adormides dels usuaris reforcen el concepte de manca d’alegria vital per anar a algun lloc o a fer alguna cosa. Un espai en què regnaria la picaresca perquè l’anonimat atia les conductes menys clares. Cinc minuts més tard, arribem a La Sagrera Meridiana. Estem sortint de la zona més cèntrica de la ciutat. Més grups d’esplai esperen a les andanes. Em pregunto si hi cabrem tots. Una idea m’esgarrifa. Sobre aquesta mainada acompanyada dels seus monitors, què passaria si el tren decidís no esperar-los a tots, deixant una part d’ells a l’andana? O que aquests nens i nenes no poguessin entrar dins el vagó per manca d’espai. Discretament, els monitors controlen els seus moviments. Els viatgers s’entretenen amb mòbils, tauletes i aparells de MP3. El plaer és personalitzat. O com matar el temps a cop d’electrònica. No veig ningú fullejant un llibre o un diari. La mainada atia la xerrameca confusa dins el vagó.

El tren fa parada a Sant Andreu Arenal. Encara més joves excursionistes volen pujar. Per la finestra, s’observa com dos d’aquests porten el menjar en caixes de plàstic, agafades a banda i banda. El responsable de grup prepara l’accés al tren. Un dels joves, que no identifico, no sé si és monitor o alumne (la diferència d’edat és petita), demana, barrejant un clam de baixa intensitat i els somriures, que no deixin pujar als nous viatgers. Desconec si va de veres. Indica, amb un siusplau, prémer el botó de tancar la porta. Tot és una broma d’adolescent que es resol entre somriures però una bafarada de tensió ha recorregut, durant escassos segons, el vagó. Un monitor s’asseu en un dels reposadors de braços dels seients. Aquests excursionistes acaparen l’atenció.

A les 10.13 hores, el tren arriba a la Torre del Baró, primera estació externa. El barri queda a la meva esquerra. Són blocs de pisos quasi clònics, aixecats, a partir dels anys 60, per l’arribada massiva de treballadors de la resta de l’Estat espanyol. Esperava uns edificis en mal estat i n’observo de nous i funcionals. Tanmateix, de la mateixa manera que en altres grans ciutats, les diferències entre aquest sector i els barris amb rendes més altes és, urbanísticament, més que evident. La crisi, i el que ha comportat, ha colpejat en aquests barris d’una manera més severa en forma d’atur o desnonaments. Dóna la sensació que són uns barris que han de lluitar el doble que la resta. Intueixo, des del tren, uns carrers sinuosos, alguns amb pendent, i cases construïdes per un mateix, que sobreviuen en un barri que ha crescut amb un ritme propi. També places convencionals, amb un animat centre cívic. A la part dreta, l’estructura de carreteres que permet l’entrada i sortida de l’àrea de Barcelona des del nord. Dos monitors conviden a un senyor gran a prendre seient, cosa que agraeix fent ús de l’amable deferència. No crec que hagi estat una conducta massa provocada. L’interior del tren és com una sala d’un cau. La mainada s’ha fet seu l’espai. Un dels monitors em toca el braç jugant amb un dels nens. Esclats de somriures perquè la diversió senyoreja en un matí fred.

Set minuts més tard, el tren queda parat a Montcada-Ripollet després de passar per Montcada Bifurcació, des d’on el recorregut es fa amb una sola via. El paisatge urbà reforça una pàtina perifèrica que em deprimeix. Interpretaria el silenci exterior com a inquietant. Les converses juvenils, comprensiblement frívoles, em comencen a colpejar el cervell. El tren reprèn la marxa a les 10.28 hores després de creuar-se amb un altre. Va a més velocitat, se sent més lliure, s’ha deslligat d’unes cadenes. Parem a l’estació de Mollet-Santa Rosa dos minuts més tard. Hem entrat al Vallès Oriental. L’aparença de suburbi, que pot arribar a ofegar si l’exposició és contínua, va perdent, de mica en mica, intensitat. Una monitora juga amb un adolescent a endevinar cançons escoltant-les a través del mòbil. Al cap de cinc minuts, el tren arriba a Parets del Vallès. Acumulem un retard al voltant dels set. Miro per la finestra. El municipi sembla ser una barreja de poble de pagès i industrial, relligant un passat agrícola i ramader amb el present i el futur; tot això en una mena de còctel que té el Vallès com a escenari natural. Estem a uns set quilòmetres de la capital, Granollers, i uns 23 de Barcelona.

En sortir de l’estació, passa la revisora, que, molt amablement, indica als joves excursionistes que el tren va ple. Pregunta a on es dirigeixen. A Planoles? Segons sembla, un grup que hi ha a l’extrem del tren hi va. La monitora dubta. Ajudada per un company, informa que es dirigeixen a Puigcerdà. El vagó continua essent una mena de sala de jocs juvenil en continu moviment. Aquell monitor, que segueix distraient els nens, em torna a toca el braç. Em demana disculpes. El tren arriba a Granollers-Canovelles quan falten quatre minuts per a tres quarts d’onze. Des d’aquesta estació, que complementa la que dóna servei a la línia de Girona i França, no es pot copsar la vitalitat comercial ni administrativa de la capital de comarca. Intueixo, però, el tret industrial que ha provocat que no sigui una ciutat massa agraciada, amb una identitat aigualida.

En sortir, i més concretament, a partir de Les Franqueses, el paisatge industrial, que ens ha acompanyat fins a aquest moment, es transforma en la magnificència de la plana vallesana. Crec que hem abandonat, definitivament, el gris plom amb què pintaria l’àrea metropolitana. A La Garriga, s’hi arriba a les 10.48 hores. El vidre està entelat, una de les noies llatinoamericanes el freguen per a mirar l’exterior. El municipi ha estat una curiosa barreja entre l’activitat de les fàbriques de mobles, la històrica activitat turística desenvolupada pels balnearis i el segell que dóna ser lloc un residencial buscat no només pels habitants d’ambdós vallesos, sinó també de la ciutat de Barcelona. Urbanísticament, la petjada és ben visible.

El cel està encapotat. El paisatge torna a canviar per tercera vegada. Circulem, ara mateix, per una zona muntanyosa. Les pujades i baixades del tren han estat, fins a aquests moments, puntuals; el tren està a vessar. Sembla que ho estarà fins a Puigcerdà. A l’interior del vagó, l’agitació inicial ha evolucionat cap a una remor sostinguda. El temps transcorregut des de la sortida de Sants comença a fer un cert efecte. La monitora dorm a terra, llunyana a tot. Sense cap tipus de mania. La freda superfície del passadís fa de llit. Està envoltada de les motxilles que acompanyen els joves excursionistes, una de les quals li serveix de coixí. La resta del grup, parla i es diverteix amb bromes contínues, malgrat que sense aixecar la veu. Hem passat, sense parar, per les estacions de Figaró, Sant Martí de Centelles, Centelles, Balenyà-Els Hostalets i Balenyà-Tona-Seva. El tren estaciona a Vic a les 11.14 hores. La situació de la zona de vies, encaixada, no permet veure la ciutat. L’edifici exterior de l’estació està protegit, de la mateixa manera que les estacions de Ripoll, La Molina i Puigcerdà, de la mateixa línia. Tanmateix, la capital d’Osona mereix més que una simple cita. Té una oferta comercial, econòmica i cultural força voluminosa com a cap comarcal. Ser seu universitària ha permès reforçar les sinergies.

La previsió que havia fet algun monitor (ara no recordo qui era exactament) no es compleix. Després de Vic, continua pleníssim. El tren fa parada a Manlleu a les 11.23. Ens trobem, essencialment, a la Plana, envoltada per les muntanyes de les Guilleries i el Montseny, d’entre altres. Un territori ordenat, planificat, geogràficament obert. Una plana, sigui quina sigui, transmet serenor. A Osona, uns municipis amb discretes cases de planta baixa, de carrers silenciosos i, ben a prop, les fàbriques i els polígons industrials que han estat portant dinamisme i riquesa a la comarca. Manlleu té un caràcter empresarial fort però expressat sense voler alçar massa la veu. Com en la resta de municipis que viuen acompanyats pel riu Ter, el tèxtil ha marcat la vida i el desenvolupament urbà.

Onze minuts més tard, arribem a Torelló, un municipi que té aparença d’agrícola i ramader però que, globalment, és industrial. Els monitors, bromejant, es relacionen entre si amb insults. Passa, altre cop, la revisora, encara molt amable, en el tram fins a Sant Quirze de Besora, on s’hi arriba a les 11.43. Busca els viatgers que encara no han ensenyat el bitllet. Estem a uns 20 quilòmetres de Vic i a uns 90 de Barcelona. Cinc minuts més tard, Ripoll ens rep. Vuit minuts més aviat que l’horari previst. És la primera estació a les comarques gironines. Busco amb la mirada l’estació, d’aparença magnificent però en mal estat i maltractada. La trobo, i la comparo mentalment amb la conservació, i reivindicació constant, del monestir de Santa Maria.

A partir d’aquí, comença, essencialment, la història del Transpirinenc. Un projecte que, en el seu temps, havia de servir per a dinamitzar les diferents indústries locals, com ara el carbó (en el tram entre la capital del Ripollès i Sant Joan de les Abadesses) o el turisme (es desplegava a Puigcerdà) i, sobretot, enllaçar amb França. Inicialment, la via enllaçava Granollers i Vic. Posteriorment, es van construir els trams pels quals hem passat: Vic-Torelló; Torelló-Sant Quirze de Besora; Sant Quirze de Besora-Ripoll; i Ripoll-Sant Joan de les Abadesses. D’aquí, sortia un ramal en direcció a les mines que servien a les indústries de Barcelona. Precisament, el tram entre Ripoll i Puigcerdà va ser prou complex de construir per la suma de diferents factors, tal com es pot comprovar, com ara la climatologia sovint en contra o les dificultats tècniques a causa de les característiques orogràfiques.

Accedeixo al perfil de compte de la línia R3 a la xarxa social Twitter, que indica que el tren on sóc està circulant sense demora. Aquell matí, sols hi havia existit una incidència en el tren que surt de L’Hospitalet a les 7.43 i arriba a Ribes a les 10.23 hores. En concret, 30 minuts de retard. En el compte @defensemR3, a la mateixa comunitat virtual, hi ha tot tipus d’incidència d’usuaris. En el cercador, busco fotografies de Puigcerdà etiquetant amb el nom del municipi per saber si està nevat. N’hi ha que mostren el municipi sota una lleugera nevada. Està presa a primera hora del matí d’avui. A les 12.08 hores, el tren realitza la corresponent parada a Campdevànol. Baixen uns excursionistes. Se senten diferents punts de destí. El silenci en aquests municipis és depressiu. No és només la vida bucòlica que alguns defensen. Les relacions personals són més intenses que a les ciutats i, per tant, no seria difícil caure en la trampa de les animadversions. De fet, el Ripollès s’explicaria a partir del dibuix d’una població envellida i un èxode de gent en edat de treballar a terres més propícies.

Dins el vagó, tots els grups excursionistes estan com barrejats. El més del parell d’hores que portem de trajecte ha provocat un cert cansament entre la mainada, i acompanyants. La pròxima estació és Ribes de Freser, un municipi localitzat en la confluència dels rius Freser, Rigard i Segadell. La suau entrada permet copsar que conserva l’essència de poble d’estiueig. En la memòria, conserva un passat lligat a la indústria i, per tant, la construcció de colònies. També al turisme de balneari desenvolupat a partir de finals del segle XIX. En la dècada dels 70, l’aposta pel turisme defineix el futur aprofitant la muntanya i la devoció popular a la Verge de Núria. Són, exactament, les 12.20 hores. Baixa més gent. L’estació per accedir al cremallera que permet, després d’un viatge d’uns 12 quilòmetres, l’accés al santuari de la Mare de Déu és al costat. No hi ha carretera. O el cremallera o el camí a peu. El lloc de culte marià està situat a peu del Puigmal. El servei està gestionat pels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. A l’estació de Ribes-Vila, el Museu del Cremallera ofereix una panoràmica històrica d’aquest mitjà de transport.

El tren s’esponja. Ara és possible de passejar-se dins el vagó. El pas del comboi es converteix, a partir d’ara, en una qüestió més feixuga. L’avanç és lent, tot i que segur. Queda explícit que aquesta línia mai podrà ser radicalment diferent. El Transpirinenc ni pot anar de pressa, ni obviar la geografia on està immers.

Deu minuts més tard, s’arriba a Planoles, a la Vall del Rigard, el riu que neix a la Collada de Toses i és afluent del Freser a Ribes. Observo una lluminària de Nadal tancada. Els joves juguen dins el tren, malgrat que no molesten. La diversió augmenta a mesura que anem entrant en terreny muntanyenc. Potser perquè saben que la fi de viatge és cada vegada més a prop, o perquè el paisatge més inhòspit els és més atractiu.

Passat Planoles, comença a nevar, tot i que tímidament. La carretera de la Collada, una de les vies de circulació de vehicles catalanes més perilloses, s’enfila a la dreta. La via, que connecta Portbou i l’Aragó i que enllaça amb d’altres que ens portaria fins a Sant Sebastià, arriba fins els 1.800 metres d’altitud. Les càmeres fotogràfiques, i les de vídeo, comencen a funcionar. Un home d’origen asiàtic és el més sorprès. Estem travessant un port de muntanya que separa el Ripollès de la Cerdanya. Els pobles situats a redós conserven l’essència de la pedra i els teulats de pissarra. En arribar a Toses, quan falten un parell de minuts per a tres quarts d’una, tot està nevat. Excitació màxima entre els joves. Estaven esperant veure aquesta postal. Un alumne ha tirat una motxilla a un altre i li ha trencat les ulleres. Els monitors solucionen la incidència amb celeritat. Posen en comú la incidència i fan raonar quina podria ser la solució més adequada. Les noies llatinoamericanes que tinc al davant fan fotografies de la neu amb el mòbil, igual que bona part dels viatgers. El factor sorpresa entra en joc.

A les 12.49, el tren arriba a La Molina. Una part significativa dels viatgers clouen aquí el viatge. Amb compte, baixen les maletes amb allò necessari per passar pocs dies. Els rostres ensenyen l’alegria per quelcom que han retrobat. Sembla ser que no hi ha impostura. La innocència és també un potent factor de motivació. A l’andana, algun d’ells tiren la neu enlaire a la manera de celebració d’una gran festa desitjada.

L’estació d’esquí de La Molina celebra, enguany, el 75è aniversari. En concret, la instal·lació com a tal va ser inaugurada el 28 de febrer de 1943. Va ser pionera a l’Estat espanyol. La Molina, Núria i Rasos de Peguera van ser els primers llocs on l’esquí es va practicar com a esport a Catalunya. Són punts situats a prop de la gran aglomeració urbana formada per Barcelona i la seva regió metropolitana. Inicialment, l’esquí era practicat per les classes benestants, i encara ara no crec que es pugui considerar com a un esport a l’abast de tothom. El tren va ser el gran aliat. Si la presència dels primers esquiadors es podria datar al voltant de 1908, es pot considerar que La Molina s’havia convertit en una destinació coneguda vora l’any 1925 a causa que, el 1922, s’havia inaugurat l’estació en obrir-se el tram de la línia que sortia de Ribes de Fresser. Abans de poder-hi accedir en tren, els primers esportistes es trobaven que el trajecte ferroviari des de Barcelona finalitzava a Ripoll. Des d’aquest municipi, era necessari agafar una tartana per a superar la Collada de Toses. El tren continua siguent un mitjà de transport identitari per anar a esquiar a La Molina. El Xalet és, encara el dia d’avui, l’edifici més emblemàtic; hi ha un projecte per a recuperar-lo en els pròxims anys i convertir-lo en un hotel. La competència arriba, ara mateix, de les estacions del sud de França i d’Andorra. Les coses, potser, no han canviat tant com ens volen fer creure.

Passen dos minuts de l’una del migdia, el tren arriba a Alp-Urtx. Aquesta estació va entrar en funcionament el 1922 coincidint amb la posada en marxa de la línia La Molina-Puigcerdà. El tram més salvatge del viatge es dilueix i es va transformant en una plana amable que contempla el veïnatge amb l’alta muntanya, certament majestuós, des d’una certa llunyania. El recorregut agafa l’aparença que s’ha de resoldre ben aviat. Baixa la noia llatinoamericana que semblaria que viatja per plaer. Avisa de la seva pròxima presència a través del mòbil. Segurament algú la recollirà i la portarà cap a algunes d’aquestes cases familiars que s’han obert per a gaudir, durant pocs dies, de les pistes de l’esquí en l’entrada d’un nou any. Tot són suposicions, com he fet durant tot el viatge. La Cerdanya té vocació turística.

Continua nevant amb suavitat. El comboi fa seu un tram que desfila per sobre la plana ceretana. La comarca, envoltada de muntanyes, està molt ben definida. Transmet ordre i planificació. Viu, de manera avantatjada, en una societat benestant. Malgrat que avui l’observo sota una dèbil capa de color blanc, associo el territori al verd dels prats que esclaten d’alegria a la primavera. És un punt i a part d’un Pirineu molt més abrupte i difícil de viure. A l’esquerra, ens avança un vehicle tot terreny, que, també, deu portar una família cap a la segona residència. Una àvia observa com el tren llisca sobre la via. Una panoràmica, ràpida, permet fotografiar petits pobles, amb arquitectura tradicional i esglésies d’estil romànic. La Cerdanya té gust a trinxat, formatges i embotits elaborats artesanalment. A la dreta, una parell de cavalls fan vida sota la nevada i observen el pas del comboi. El campanar de Santa Maria s’albira des de la llunyania. Forma part, sense dubtar, de la línia del cel del municipi. El monument és d’estil gòtic i té una alçada d’uns 35 metres.

Un noi, que deu vorejar la quinzena d’anys, es col·loca davant la porta de sortida. Té faccions marroquines i amaga part del rostre amb una gorra de colors cridaners. Una motxilla, penjada a l’esquena, completa l’equipatge. Es mostra esquerp, com si no volgués ser vist. Estem arribant. Puigcerdà té una situació estratègica, al mig de la vall. El tren finalitza el recorregut a les 13.11. Tretze minuts més que l’horari previst.

Els estudiants baixen en ordre enmig de converses gairebé apagades pel cansament. La neu cau amb una intensitat moderada. El cap d’estació observa el pas dels viatgers cap a dins l’edifici. Sento que han d’agafar un autobús i, després, caminar una hora. Les noies llatines que, segurament, treballen de servei fan fotos a la plaça de l’Estació. Malgrat neva, el municipi no està parat. Segueix el seu ritme vital. Arriba un autobús a la parada exterior. Un parell de taxis esperen els clients a la porta. Camino vigilant no relliscar. La plaça que rep els viatgers acull fins a tres allotjaments diferents. L’Hotel Parada Puigcerdà és un original establiment de tres estrelles integrat dins l’estació. En concret, és al pis superior. La promotora ha estat hàbil en remarcar una voluntat d’associar-lo amb tot allò que fa referència al món ferroviari. Ho fa en conservant l’estructura i decorant-lo amb elements gràfics relacionats amb el transport ferroviari de viatgers. L’Hotel Términus i l’Hostal L’Estació comparteixen vorera. En el primer cas, és un negoci que va ser obert als anys del segle passat coincidint amb l’arribada del tren a Puigcerdà. És un senzill casalot cantoner amb l’avinguda dels Pirineus i està classificat en dos estrelles. L’hostal és encara més simple en forma i fons.

Temps de lectura: 25 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close